Disculpeu a tots els que llegiu, fa un parell de setmanes que no fique res nou, i no podré fins el día 6. La raó es la mateixa que els xinos em donaren a mí... el Nadal es només pa ficar papa-noels en les portes dels supermercats i fer ofertes en les tendes. Así se treballa tots els putos i malèfics dies, no hi ha pietat ni compasió. Es de veres que el 31 i el 1 será festa, però no passa res, el 3 i el 4 (dissabte i diumentge), se recupera.
I el pitjor... así els exàmens són ARA!!! eixa es la raó per la cual no escric, molta feina i poc celebrar nadals!!!
P.D.: En nochevieja aniré per Shanghai a pegar un voltio. Igual trac un moment entre la resaca pa fer un post el día 1.
domingo, 28 de diciembre de 2008
jueves, 18 de diciembre de 2008
Si no tens targeta, no abaixes la bragueta
Resulta que el meu amic Cristofeee, va rebre la setmana passà un correu de la Cámara de Comerç de Shanghai. A lo vist, l´home està suscrit a la cámara (tens que pagar una quantitat a l´any, a canvi pots tirar el curriculum en qualsevol de les empresses asociades). En ell el convidaven a un soparongo de Nadal tot pofesional, on la crema, la nata i l´ansaimà de Shanghai estaria allí, vestida de traje, disposta a conéixer nova gent en la qual fer negocis. La cosa rara es que era dilluns 15, i el sopar era de 18:30 a 22:00, els xinos ho fant tot prompte, pa variar. A mi me la pelava anar o no, i a més tenia una presentació del projecte de fi de carrera (de la part d´investigació). Però pensantho millor, després, ¿per què no anar a vore que fan els homes en corbata? ¿Que menjen, que beuen, que fumen? ¿Són una raça diferent que els diners els ha conferit poder sobrenatural? Pues bé, ahí estava jo tot mudat, en el taxi, en companyia del Cristoffer, de l´amic turco i la dona (el turco emocionat en la possibilitat de fer negocis agarra un grapat de tarjetes de la seua empressa química).
La primera en la frente pa librarnos de los malos pensamientos. El Cristoffer li donà una direcció equivocà al taxista. Si vos fixeu en l´invitació, fica Fen Yang Lu, i el tío li digué Feng Yang Lu. Un error suficient per a que el taxista ens portara a l´altra part de Shanghai. El millor de tot, es : el turco i ell portaven mòvil en GPS, i diguent, anem bé, anem bé, i jo despotricant que no és ixa la direcció, que s´han enganyat, que li ha dit la direcció mal. Però no sé que passa que quan dic les coses passa un carro, sempre. Total que només reconegueren el seu error quan baixaren del taxi. Aleshores jo vaig propossar que sabia on estava el lloc i podriem anar a peu... greu error. Quan mires google maps en Shanghai, les distancies pareixen una cosa, pero ay, mareta, quan camines. Menys mal que al final agarrarem un altre taxi, perquè el lloc estava com a 1 hora anant a peu desde on ens deixà el altre taxi. Damunt el Cristoffer i l´amic caminaven xafant ous, com si anaren en la provessó del corpus, lo menos.
Arribem al garito, en la concessió alemana, una bar de luxe, 15 euros l´entrà...caríssim... pero buffet lliure i dos begudes alcohòliques, entre elles cervessa alemana de gran qualitat, Paulaner o algo aixina. El buffet lliure boníssim, menjar alemà de gran qualitat, salxixorres d´ixes alemanes que formen imatges grotesques en la boca de qui la menja, puré de creïlles, carn torra i pinxos de diferents formes i maneres, ensalades pa els que només menjen brossa, pastissets que se te fa la boca aigua, etc... Meny mal, perquè el que va ser el event. Clar, a mi me la pela conéixer gent de negocis, no puc fer cap negoci. Así i allà veies a la gent intercanviant targetes i diguent lo importants que eren. Els xinos més que els extrangers. La proporció xinos, gent extrangera era 30-70, on la gran majoria eren alemanys. No vaig trobar cap espanyol, però es possible que hi haguera, hi havia molta gent.
En lo que estava jo interessat mentres passejava en un got de caipirinha en la mà era en les ties, que ausaes de bones i ben vestides hi havien. I és quan me va vindre la iluminació: ahí hi havien ties que anaven a fer "negocis". Xines clar. Massa guapes i sense companyia, a voltes en grups de 2 o 3 amigues...Quina llàstima no haver-me fet una tarjeta tipo Jonas Elamo and Associates Co. i dir que sóc el puto amo de la paret del carrer (Wall Street pa qui no estiga al tanto), que la crisis només m´afecta en un parell de billons de pèrdues, però que és només un 3% de lo que perdría, i que tinc tres ferraris en casa però he vingut en autobús perquè pense que la ecología es més important i aixina estic més prop a la gent del carrer. Alguna havera caigut, però mira, a la pròxima.
La primera en la frente pa librarnos de los malos pensamientos. El Cristoffer li donà una direcció equivocà al taxista. Si vos fixeu en l´invitació, fica Fen Yang Lu, i el tío li digué Feng Yang Lu. Un error suficient per a que el taxista ens portara a l´altra part de Shanghai. El millor de tot, es : el turco i ell portaven mòvil en GPS, i diguent, anem bé, anem bé, i jo despotricant que no és ixa la direcció, que s´han enganyat, que li ha dit la direcció mal. Però no sé que passa que quan dic les coses passa un carro, sempre. Total que només reconegueren el seu error quan baixaren del taxi. Aleshores jo vaig propossar que sabia on estava el lloc i podriem anar a peu... greu error. Quan mires google maps en Shanghai, les distancies pareixen una cosa, pero ay, mareta, quan camines. Menys mal que al final agarrarem un altre taxi, perquè el lloc estava com a 1 hora anant a peu desde on ens deixà el altre taxi. Damunt el Cristoffer i l´amic caminaven xafant ous, com si anaren en la provessó del corpus, lo menos.
Arribem al garito, en la concessió alemana, una bar de luxe, 15 euros l´entrà...caríssim... pero buffet lliure i dos begudes alcohòliques, entre elles cervessa alemana de gran qualitat, Paulaner o algo aixina. El buffet lliure boníssim, menjar alemà de gran qualitat, salxixorres d´ixes alemanes que formen imatges grotesques en la boca de qui la menja, puré de creïlles, carn torra i pinxos de diferents formes i maneres, ensalades pa els que només menjen brossa, pastissets que se te fa la boca aigua, etc... Meny mal, perquè el que va ser el event. Clar, a mi me la pela conéixer gent de negocis, no puc fer cap negoci. Así i allà veies a la gent intercanviant targetes i diguent lo importants que eren. Els xinos més que els extrangers. La proporció xinos, gent extrangera era 30-70, on la gran majoria eren alemanys. No vaig trobar cap espanyol, però es possible que hi haguera, hi havia molta gent.
En lo que estava jo interessat mentres passejava en un got de caipirinha en la mà era en les ties, que ausaes de bones i ben vestides hi havien. I és quan me va vindre la iluminació: ahí hi havien ties que anaven a fer "negocis". Xines clar. Massa guapes i sense companyia, a voltes en grups de 2 o 3 amigues...Quina llàstima no haver-me fet una tarjeta tipo Jonas Elamo and Associates Co. i dir que sóc el puto amo de la paret del carrer (Wall Street pa qui no estiga al tanto), que la crisis només m´afecta en un parell de billons de pèrdues, però que és només un 3% de lo que perdría, i que tinc tres ferraris en casa però he vingut en autobús perquè pense que la ecología es més important i aixina estic més prop a la gent del carrer. Alguna havera caigut, però mira, a la pròxima.
En realitat, no hi havia molta gent d´etiqueta, no era un soparot important. Sí que hi havia molt de huelo en corbata, però més gent normal que altra cosa, més tipus comunitat empresarial de classe mitjana. No crec que la verdadera classe alta vaja a events de buffet lliure multitudinaris, per molta qualitat que tinguen. Jo m´ho passí prou bé, veient personatges característics de les festes de trentañeros i corantañeros (hi haura que anar acostumbrant-se). Típic barbut en el jardí fumant canuts. Típic huelo en el nas roig amic de tot el món. Típica tía bona esticentuperdiners en típic home/novio sosso/petardo/carapocsamics. Típic xino fent fotos a tot lo món. Típic xino presentant-se a tot lo món.Típic alemanot carregat de cervessa en mig de la pista (hi havia una orquesta pachanguera tipo les bodes, en el mig del local) , fent el ridícul assoles, i els xinos riguent-se i fentli fotos. Crec que els xinos disfruten veguent com els extrangers fan el ridícul. Después fiquen les fotos en els diariets i diuen, mireu, mireu això es el primer món, alegrat de ser xino i no un dèbil mental com estos, en res els superarem.
Una curiositat que em vaig enterar l´altre día és, que hi han hotels que no pots registrarte. En altres paraules, els hotels que hospeden extrangers, estan controlats pel govern, si ten vas a un hotel qualsevol i trates d´hospedarte, dormiràs baix lo pont. Així és que la llibertat de vagar lliurement entre la misèria de altres pobles, està penà. No esperava menys.
Una curiositat que em vaig enterar l´altre día és, que hi han hotels que no pots registrarte. En altres paraules, els hotels que hospeden extrangers, estan controlats pel govern, si ten vas a un hotel qualsevol i trates d´hospedarte, dormiràs baix lo pont. Així és que la llibertat de vagar lliurement entre la misèria de altres pobles, està penà. No esperava menys.
sábado, 13 de diciembre de 2008
Qui es tan cutre pa furtar una bufanda?
Una cosa es perdre la cartera, o que te la furten en el metro. O el rellotge. Inclús he sentit a voltes gent que li furtaven la chaqueta en les discotes si era de marca i bona qualitat, o inclús les sabates si son de marca. Però el que no m´havia passat mai es que hem furtaren UNA BUFANDA. He anat aquest matí a desdejunar i per a menjar he deixat la bufanda en el seient del costat. Després he anat a per un café, i tornant cap a casa, en un interval de 10 minuts com a màxim, he tornat a per la bufanda. 10 minuts és molt de temps, però no prou temps per a menjar-se l´esmorçar de plat xino. I damunt, que estava menjant davant de la cuina, o siga, que si et sentes i et trobes una bufanda, dic jo, lo més normal es donar-li la bufanda al que està allí. Pues no, ningú s´havia trobat allí la bufanda. Perquè, ¿qui vol una bufanda plena de babes i mocs? Qui en este món es tan cutre pa agarrar una bufanda i quedar-se-la en alevosía i males ganes? Qui? Es que ara tindre que anar a la puta ciutat a comprar-men una nova, caguen dewww. Home, hi ha que dir que la bufanda valia una pasta, perquè es de llana bona, però això a primera vista no es veu. Ojalà havera tingut una tuberculosis o algo dels pulmons que s´apegue i la palmes. Des d´este blog, li faig un reto al xino fill de puta que m´ha furtat la bufanda, que si el veig pel carrer en ella, l´estrangularé en la mateixa.
Passat el cabreig de la bufanda, ahir aní a pegar voltes per la city. Res de nou, és fins avorrit. Anar a Shanghai és anar sempre a centres comercials enormes on la gent t´agobia per a que compres. "Hello!, Sir!, Do you wanna watches, bags, shoes!". Hi ha una cosa que me reventa de comprar en Xina. No pots preguntar el preu. Per costum, preguntar preu equival a dir, vull comprar-ho. Pots mirar el producte tot el que el done la gana, però si preguntes preu...aaaaaay, si preguntes preu i no ho vols. T´agobiaran de mala manera, rebaixant, pensant que lo que vols es regatejar, quan en realitat no ho vols. Al final ten vas fugint de la paraeta, el xino raere pegante bramits i tu tratant de fer com si no anara per a tú. Xina es un bon lloc per a la gent que estudia marketing. T´ensenya una cosa molt important: en les ventes de productes, no claves els sentiments, sigues implacable. Això és el que fan ells, i això és el que acabes fent tú, si no vols que te la colen.
En la foto que hi ha un cuiner, en un dels centres comercials, estaven fent un programa d´ixos tipo el Arguiñano, però en mig del centre comercial. És una cosa típica per así, fer programes de cuina en els centres comercials, mentres anuncien un producte, en aquest cas, la propia cuina. Curiós, estaven cuinant "Penne with tomato sauce". Qui haja anat a italia sabrà que és, qui no, s´ho pot imaginar.
En la foto que hi ha un cuiner, en un dels centres comercials, estaven fent un programa d´ixos tipo el Arguiñano, però en mig del centre comercial. És una cosa típica per así, fer programes de cuina en els centres comercials, mentres anuncien un producte, en aquest cas, la propia cuina. Curiós, estaven cuinant "Penne with tomato sauce". Qui haja anat a italia sabrà que és, qui no, s´ho pot imaginar.
martes, 9 de diciembre de 2008
Consells per a PROMOEs que s´acosten per así
Visado
Bueno, para el visado, ¿qué idea tienes? Si vas a estar 6 meses es recomendable hacerse el visado de estudiante en España. Hay varias cosas que debes saber : uno, hazlo con mucha antelación, si no has empezado ya, estás tardando. Segundo, tendrás que ir a Madrid, no puedes enviarlo por agencia ni por correo, tienes que personarte en las oficinas. Si vas a ir, ve temprano, dos horas antes de que abran, mínimo. Una vez allí te pedirán un certificado médico. No puedes hacertelo en un hospital normal (yo lo hice y me lo rechazaron), pregunta allí, te darán un papel a rellenar, y tendrás que ir a una clínica privada. Por último, vigila la carta de aceptación, aquí te la van a pedir en todos los sitios, así que recupera el original, una vez hecho el visado.
Bueno, para el visado, ¿qué idea tienes? Si vas a estar 6 meses es recomendable hacerse el visado de estudiante en España. Hay varias cosas que debes saber : uno, hazlo con mucha antelación, si no has empezado ya, estás tardando. Segundo, tendrás que ir a Madrid, no puedes enviarlo por agencia ni por correo, tienes que personarte en las oficinas. Si vas a ir, ve temprano, dos horas antes de que abran, mínimo. Una vez allí te pedirán un certificado médico. No puedes hacertelo en un hospital normal (yo lo hice y me lo rechazaron), pregunta allí, te darán un papel a rellenar, y tendrás que ir a una clínica privada. Por último, vigila la carta de aceptación, aquí te la van a pedir en todos los sitios, así que recupera el original, una vez hecho el visado.
Yo tuve muchos problemas y me hice un visado de turista para 30 días, y cuando vine me hice aquí en Shanghai el de estudiante. Es una opción recomendable si vas a estar un año, pero si vas a estar menos, no lo es, porque tienes que ir a muchos sitios y se pierde mucho tiempo y estás en tensión continua (todos los chinos gritándote en los sitios y no te enteras de nada). De todas formas es bueno saber, que si al final no puedes conseguir tu visado como dios manda, puedes venir aquí y hacértelo sin problemas.
Oh, una cosa muy importante. Cuando vayas a hacerte el visado, di que lo quieres PARA SEIS MESES. Déjalo MUY CLARO, porque a mi me dijeron que sí al principio, y luego me daban de un mes a tres meses, y si se quedan el papelito del JW202 estás jodido y no puedes renovar como estudiante. Esa es la razón por la que me lo hice aquí.
Oh, una cosa muy importante. Cuando vayas a hacerte el visado, di que lo quieres PARA SEIS MESES. Déjalo MUY CLARO, porque a mi me dijeron que sí al principio, y luego me daban de un mes a tres meses, y si se quedan el papelito del JW202 estás jodido y no puedes renovar como estudiante. Esa es la razón por la que me lo hice aquí.
Respecto a las vacunas, puedes pasar, si no piensas irte a vivir a la montaña, en Shanghai no hay nada raro, yo no me he vacunado de nada y la mayoría no lo hacen.
Si hay alguna duda, estaré encantado de responder. Hasta luego!
PD: Ixe sóc jo parlant castellà. Tocam la figa i parlaré valencià.
Are we humans, or are we dancers?
Bueno, com que el home este que fica el comentari, li he enviat un correu sobre visats i el correu del poli me l´ha rebotat, después ficaré un post especial sobre visat, més seriós. Però ara per ara, anem al que anem... Com diu una cançó de The Killers, "Are we humans or are we dancers?". Es una pregunta complicà. Personalment jo la canviaria per "are we humans or are we hookers?", però això malversaria el terme de la discussió (quant estás dispossat a cobrar en comparació a si vols ser un cantant o ballaor). No sé si s´haveu adonat que les noves generacions de críos, en tant de karaoke, tant de Operación Triunfo i Bisbal donant pel pardal, només pensen en cantar i ballar.
La pregunta més o menys vol dir: si tots volen cantar i ballar en esta vida, ¿qui treballa? Imagineu-vos un país tot de cantants i ballaors, ¿qui fa la faena? Està molt clar, els putos negracos de l´africa. Però es un desperdici, ya que, inclús seguent de color cagalló, els negres canten millor que els blancs. Hi ha una altra possibilitat millor: imagineu-vos el telediario un musical, collir ceba cantant, tot el món ballant pel carrer Paquito el Chocolatero, que tot el món parlara cantant i caminara ballant. Estaría brutal, imagineu-vos una execució per pena de mort tots ballant i cantant "eres un cabrón hijodeputa", o una guerra on els soldats disparen, recarguen, un pasito palante, otro patrás, i tir al cap. Yeee, que el món s´acaba, no passa res, si el barco s´anfona, se pot acabar cantant i ballant!
Gràcies a que el món no és aixina, enérgumenos com jo poden viure, sino ja m´havera penjat fa temps. Però no en Xina. Tot el món canta i balla en Xina. Finalment, vaig declinar la oferta per a cantar i ballar en l´actuació nadalenca, i francament, fou una bona decissió. Aquest divendres passat van ser les actuacions. Un escenari enorme, plagat de gentola en les butaques. La gent vestida de gala, alguns alumnes fent de presentadors a lo Sábado Noche (el típic que fa de graciosset, el guaperas, la tía bona que fa el numeret i la típica que fa la presentació molt professional i aguanta les bromes del graciosset). I finalment, ahí estava jo en el eje del mal, sentat en les últimes butaques amb el meu amic Ali, i tots els morapios.
Bé, gent cantant i ballant, gent fent el ridícul, gent ballant, gent cantant, i més gent fent el ridícul. En realitat, algunes actuacions estagueren bé.... jo tenia un cert regust, a això ja ho he viscut, clar, els Playbacks de les falles. Lo mateix però en més lujo...
Gràcies a que el món no és aixina, enérgumenos com jo poden viure, sino ja m´havera penjat fa temps. Però no en Xina. Tot el món canta i balla en Xina. Finalment, vaig declinar la oferta per a cantar i ballar en l´actuació nadalenca, i francament, fou una bona decissió. Aquest divendres passat van ser les actuacions. Un escenari enorme, plagat de gentola en les butaques. La gent vestida de gala, alguns alumnes fent de presentadors a lo Sábado Noche (el típic que fa de graciosset, el guaperas, la tía bona que fa el numeret i la típica que fa la presentació molt professional i aguanta les bromes del graciosset). I finalment, ahí estava jo en el eje del mal, sentat en les últimes butaques amb el meu amic Ali, i tots els morapios.
Bé, gent cantant i ballant, gent fent el ridícul, gent ballant, gent cantant, i més gent fent el ridícul. En realitat, algunes actuacions estagueren bé.... jo tenia un cert regust, a això ja ho he viscut, clar, els Playbacks de les falles. Lo mateix però en més lujo...
Les dos primeres fotos corresponen on es suposava que debía eixir jo... lamentable, vestits de David el Gnomo, botant per l´escenari, desincronitzats, mal, mal. El pitjor: triunfaren. Tots els aplaudiren, i junt amb altra actuació passarán a la final de cante i baile, a actuar en altre escenari on es faràn actuacions de... totes les universitats de Xina!!!!
jueves, 4 de diciembre de 2008
Instalant XP, en xino
Després de passar-me el día en l´habitació tratant d´estudiar ( i al final fent la gamba per internet...), dic, vaig a escriure un post d´ixos guapos que el día que els meus fills el lligquen s´avergonixquen de mí pa sempre i em tiren a un assilo. Com sé que molta de la gentola que llig este blog está relacionà d´alguna manera en ordinadors, vaig a contar coses de la piratería así en Xina, en 3 exemples :
- 24 horas Redemption, anglés, DVD, 8 yuans (10 yuans es vora 1,10 euros).
Al mateix temps que apareix la peli en Internet, al día següent, la parà del xino té el DVD pa tú. Per 1 euro, val la pena comprar-lo pirata que gravarte´l tú. He vist per exemple, la serie de Friends, 24, Prison Break o House, a 30 yuans per temporada completa... - Windows XPeix SP3, en tots els drivers extra necessaris i aplicacions necessaries (Office, winrar, etc...), vamos un todo en uno meravellós. Pots trobar-lo per 5 yuans en qualsevol tenda d´informática, i cada 3 mesos trauen un actualitzat. És clar, està prohibit actualitzar el Windows (a saber la de xinos que tindrán el mateix XP), per això cada més es compren la versió nova amb actualitzacions. Problema: sols en xino, no pots canviar l´idioma de l´instalació...i no hi ha versions en anglés.
- Porno? No en trobareu en les tendes normals on estan les pelis. Però a voltes, passejant pel carrer veus una parà de pelicules de les bones. No n´he comprat encara (anava en gent i em vaig frenar, que si arribe anar a soles, a 50 cèntims la peli, me faig en la paraeta...)
¿Qué pensen els xinos de la piratería? NO PENSEN, PIRATEJEN! És lo millor, que tanta merda de plantejar-te el copyright i que si eixa idea es meua i si el ou o la gallina. Tot el món sap que si Windows fora impiratejable, sols sel ficaren cuatre empresuches i no vendrien ni un puto PC. Recorde que una volta, parlant en tipo d´una empressa de software, va dir que els propis programadors deixaven portes obertes per a crackejar el software, perquè saben que la piratería es la millor manera de difondre un programa. Altra cosa es que et montes una empresa i gastes el software, ahí sí que crec que es deu pagar llicències. Però per als demés, VIVA LA PIRATERIA!
lunes, 1 de diciembre de 2008
Fent el fardatxo in the night
Un danés, un japonés, un chino, un turco, una rusa, un sueco y un español. Aixina era la taula on estava sentat este dissabte de sopar. Al meu amic Karchof, el conegueu, el puto amo del corral, el tipo que quan estás esperant un semàforo sen va correguents en altra direcció i torna quan està verd (diu que no li agrà esperar-se als semàfors), el tipo que quan obrí una coca cola esparrama més líquid que cáncer Chernobil, vamos, el puto amo del corralejo. El japonés em caigué bé. No es un frikkie, no li agrà el manga, el anime ni les videoconsoles. Un xic molt seriós, està bo i té diners, si voleu sel podeu follar, yo ho vaig intentar però no hi hagué manera (yo li tire a tot, no com els putos maricons que només follen en homens). Li diuen Yoshi, com el dragó verd de Super Mario Bros , si teniu curiositat, li ho vaig preguntar i em va dir que SI, que era el mateix nom... El altre era un turco, molt simpàtic, ja cassat i tota la pesca, bon xaval, també. La rusa, no estaba bona, i el sueco estaba asentat en la taula en el chino però era un hombre de negosios, aixina que només que hi hagué formalitat. Finalment vingué altre chino, però chinos i chines vingueren tants després que ja passe de comentar qui són i lo poc i mal que han fet en esta vida.
Pues bé, estavem sopant en un japonés, d´ixos on el cuinar talla el fiambre davant de tú i te frig una espardeña i lo que vullgues pa sopar. Es curiós, Yoshi digué que en Japó eixe tipus de restaurants no existeixen... en pots trobar un de cada mil, però no és habitual, més probable si vas a Nova York que a Tokyo trobar un japonés on el cuiner cuina davant de tú. Es més, ell no havia estat mai en un lloc així. Coses més rares s´han vist, però bé, una cosa més que sé. Per cert, el puto Yoshi té les fotos del sopar i no me les ha enviat encara. Aixina que post sense fotos...
Després de la petardà chamant saque i de estar tot el contentet que podia (he comprobat que no puc contar xistes en anglés, perden el significat i la gràcia), anarem a Windows , no XP ni Vista, era un localucho del averno, en un billar, un futbolí (en corners!!!!) , llocs pa asentar-se, i com no ixa barra on demanes cervesses i xupitos de tequila hasta que la llengua pesa i et dones compte que estás parlantli valencià a unes chines. Bé, em paregué interessant, un pub com altre, però en gent de tot arreu. Allí em vaig trobar els suecos companyerous de classe, el negre, el alt, el rubio, el moreno i el flipat, celebrant l´aniversari de l´alt. M´ho passí bé, vaig conéixer gent que no tenia cap interés en conéixer, i no vaig ligar en ties bones, com déu mana en una nit de fracassat. Hi havia un grup de enfermeres noruegues (6, totes rubies, ulls blaus i totes de bon vore, alguna que altra espectacular), a les quals vaig abordar, però acabí en el banquillo, ja que, casualitats de la vida, el sueco i el noruego es pareixen molt i poden parlar, així que al cap de 10 minuts els suecos s´havien fet en la mercancía. La comunicació es tot en el flirteig, i el anglés dona agonía, no puc dir lo que em passa pels putos ous conforme toca, cagüen la pena negra.
Així que els suecos decidiren anarsen en les noruegues a un club de ball, i com jo i el Krucheff no teniem res que fer, ale cap allí en la mascota Yoshi i el turco cara Amatatatonpare. Arribarem al lloc del averno, un lloc d´ixos que jo havia vist en les pelis americanes, on hi ha entrà VIP on paren els cotxes de lujo, entres i está ixa plataforma on està el hip hopero negre en les medalles cantant i diguent, yo sóc el puto, vosatros sous un putos, ¿qui es el putooooo? ¿qui es el putoooooo? Seients reservats on la gent se fa coca, demana xampany i juga als dados, música tan forta que no pots parlar, gent espentant-te com si estagueres en el metro, abrigo en la mà en una calor infernal... No aguantí ni 20 minuts, men vaig eixir prompte, no aguantava allò, insoportable.
Després de la petardà chamant saque i de estar tot el contentet que podia (he comprobat que no puc contar xistes en anglés, perden el significat i la gràcia), anarem a Windows , no XP ni Vista, era un localucho del averno, en un billar, un futbolí (en corners!!!!) , llocs pa asentar-se, i com no ixa barra on demanes cervesses i xupitos de tequila hasta que la llengua pesa i et dones compte que estás parlantli valencià a unes chines. Bé, em paregué interessant, un pub com altre, però en gent de tot arreu. Allí em vaig trobar els suecos companyerous de classe, el negre, el alt, el rubio, el moreno i el flipat, celebrant l´aniversari de l´alt. M´ho passí bé, vaig conéixer gent que no tenia cap interés en conéixer, i no vaig ligar en ties bones, com déu mana en una nit de fracassat. Hi havia un grup de enfermeres noruegues (6, totes rubies, ulls blaus i totes de bon vore, alguna que altra espectacular), a les quals vaig abordar, però acabí en el banquillo, ja que, casualitats de la vida, el sueco i el noruego es pareixen molt i poden parlar, així que al cap de 10 minuts els suecos s´havien fet en la mercancía. La comunicació es tot en el flirteig, i el anglés dona agonía, no puc dir lo que em passa pels putos ous conforme toca, cagüen la pena negra.
Així que els suecos decidiren anarsen en les noruegues a un club de ball, i com jo i el Krucheff no teniem res que fer, ale cap allí en la mascota Yoshi i el turco cara Amatatatonpare. Arribarem al lloc del averno, un lloc d´ixos que jo havia vist en les pelis americanes, on hi ha entrà VIP on paren els cotxes de lujo, entres i está ixa plataforma on està el hip hopero negre en les medalles cantant i diguent, yo sóc el puto, vosatros sous un putos, ¿qui es el putooooo? ¿qui es el putoooooo? Seients reservats on la gent se fa coca, demana xampany i juga als dados, música tan forta que no pots parlar, gent espentant-te com si estagueres en el metro, abrigo en la mà en una calor infernal... No aguantí ni 20 minuts, men vaig eixir prompte, no aguantava allò, insoportable.
Conclusió : vages on vages en el món, la mateixa merda en totes les discoteques. No importa si estás en Benifaió o en Les Bahames, una disco es un lloc on un sunormal fica la música roïn alta pa que ningú li diga res mentres fa idiotaes bramant i botant, les guarres arriben i fan numerets ballant, les parelles se soben en els cantons de les parets, els xuletes fumen, beuen i espenten, la gent meneja el cos de forma irregular (perquè això no es ballar ni de blas) i se fa de tot menys coses de trellat... I aixina tota la nit. No crec que torne a una disco en Shanghai. Ya ho faré en casa, si algún dia vull anar a vore lo degenerat que està el personal.
domingo, 23 de noviembre de 2008
Quan menys vols, més fas el ridícul
Collò, hi ha que ser fills de putes. M´he negat a fer la merda de villancicos i palmitos. Tot va ser al llegir aquest correu:
Hi guys,
The first show will be given on 21st of Nov (this Friday). I will let you all know when and where we meet on Friday.
If it is not satisfied, we may need to go to Siping Campus again on 28 of Nov. So Let's try our best to present our programme.
The final which is also formal performance will be at 5th of December. The university will provide a bus in Jiading Campus at noon, so we will take the bus after lunch.
The follow link is the dance we are going to doing which is a easy version. You can practice yourself or together.
http://v.youku.com/v_show/id_XMTk1NjM3MDA=.html
Jo si voleu que cante pero mira como beben los peixos en la sequia, en alemà i en croata i en xino, ho cante. Que voleu vestir-me de dona i de sant, ja me toca la punta la fava a ratos. Però que de repent em traga palmitos en plomes i me fique a ballar això... Sí, ja a vosaltres vos molaría que ho fera pa riures un rato, però la vergonya pesaría pa mí tota la eternitat i probablement acabaría en un gotet de veneno i postrat en un llit. Damunt, segur que la gent ho ficarà en youtube o el youku (el youtube chino, pa tota web tenen una rèplica. Per exemple, google es baidu, msn es pidgin, i aixina en tot). Perquè tot el que fas ara, no ho fas i s´acaba, et persegueix hasta la tomba.
El exemple més clar el teniu en un puto curt que ferem pa una asignatura de video. Ningú volia ser el protagonista, aixina que el menda, en la veu de llauraor toxicomano que tinc, va decidir que sería el puto protagonista. Total, pa una asignatura de merda, en una cámara de casa, en tres amics més fent el capullo, no passaría res. Bé, ahí teniu el video en internet penjat...
http://www.leechvideo.com/video/view1872493.html
I no ha sigut jo!!! He tractat tota la meua vida d´ocultar ixe curt, a mi no me mola actuar, ni cantar ni ballar. Vale que me mola fer el fardaxut i el fantasmó, però ja està bé, només faltaría que ho refregara a tot el món cantant. Però Internet és una massa informe que te lleva tota la privacitat. Probeu a ficar el vostre nom, a vore que apareix... Igual el video porno que rodares en la novi@ y que se suposava no anava a eixir mai del teu caixó de la mesita està rulant per ahí...
Pues bé, després d´aquesta negativa brutal a cantar i ballar, em digueren :"Vale, com que no t´agrada cantar i ballar, ja tenim el paper pa tú : te vestim de Papá Noel i te fiques a repartir caramelos mentres actuem. No tens que cantar ni ballar."
viernes, 21 de noviembre de 2008
A la Go!
No he escrit massa últimament, principalment perquè tampoc tinc res que dir. M´he passat aquestes setmanes estudiant per al projecte i el puto chino. He millorat, però segueixc sent un incompetent que no sap dir quasi res. De totes formes ja comence a pillar com funciona l´asunt. La veritat, costa moltíssim parlar xino, ja no per la pronunciació, sino perquè no tenen temps verbals. No es que no conjuguen, es que no hi ha passat ni hi ha futur. Com m´explicava MingJia, per als xinos les coses o están fetes o no están fetes. De manera que si algo ho dius, ja está fet, i si no, aleshores tenen un montó de partícules tipo 吧 ，马上， 还 ， i trenta mil més que has d´aprendre per saber que dir en cada situació. I clar, jo preguntava, aleshores, si estás parlant de fa 3o anys cap arrere, ¿com ho dius? Pues primer, fiques la data, o dius 30 anys enrere, i després, tot el demés , i el que sent ja sap el contexte... De manera que si sents una conversació començà de un xino no saps si està contant algo que ja ha passat, o que està passant ara. Per al futur es distint, gasten una partícula 要 i és més fácil d´identificar, però es molt raro sentir als xinos parlar en futur.
La veritat es que en qualsevol lloc d´europa, en 3 messos i un poc de dedicació ja estás xaparrujant l´idioma, però el xino té tela... Tampoc es pa menys l ´àrab, si vols aprendre moro, te pots morir, almenys els xinos tenen dibuixets, els moros punts i ralles... Jo vos recomane que aprengau almenys un idioma raro pa fer el fardaxo i anar diguent, jo sé swahili o rus, i quedar-se en tota la penya. La part roïn dels idiomes es gastar-los. Perquè si aprens anglés, de puta mare, et baixes películes originals, sents música, lliges coses... Però si aprens el idioma d´Alaska i después vas a viure en Corbera... és un poc inútil. Altre problema és quan saps més de 2 idiomes, el teu cervell cortocircuita i mescla una merda en altra. Es com si el cervell sols tinguera lloc per a 2 idiomes, i el tercer, el té que estacar entre els altres dos. Per exemple, tinc el anglés on tinc el castellà, resultat, cada pronunciació d´spanglish del cagar-se, i el xino estic clavantlo (no sé perquè), on tinc el valencià. De manera que sempre em passa quan estic intentant parlar i no recorde una paraula, plene el hueco en la paraula en valencià que més li se pareix... wo yao chi fan la mà...
Altra afició lamentable que m´ha pegat ultimament és el Go!. Original de china, el Wei qi, (iGo en japonés i Ban Duk en core-ano) és un joc de taula que té més de 4000 anys (com tot así). Per als xinos, els japonesos i els coreanos, és una espècie de guerra patriòtica. Encara que el Wei qi va eixir de Xina, el Japó ha sigut qui més ha desenvolupat el joc ( fa 1000 anys era una obligació per als jefes militars saber jugar, i hui en dia tenen instituts especialitats on entrenen críos desde que naixen) , aixina i tot els millors jugadors del món són coreans. Entre els tres se monten campeonats on es juguen verdaderes fortunes. Un títol de Go! perfectament pot suposar-te 500.000 euros, però com en tot, hi han professionals que hasta quan caguen están jugant. Altre micro-cosmos de drogates i locos, com en totes les coses.
La raó de la potra es que aní a un club de jocs de taula d´así (total per vore si havia alguna tía d´interés, però no...), i acabí en cuatre xinos tratant d´ensenyar-me jugar al Go!. Frustrat per la dificultat del joc, passí per la llibrería i em comprí un llibre d´iniciació.
El millor tutorial d´internet el podeu trobar a aquesta página : http://playgo.to/index-e.html
El go es un joc on hi han pedres blanques i negres i cuadrats. La idea del joc és capturar la major quantitat de pedres enemigues i acabar la partida en la máxima quantitat possible de territori. Al principi et trobes desconcertat, no saps per on pegar. Però quan jugues un poc, en el teu serebro comences a distinguir les arees i a vore més enllà de les pedres, com si realment fora una guerra i on tens que pensar cada moviment del contrari, perquè cada pedra colocà pot decidir per complet la partida. A tots els que els agrade el ajedrez, els diré que el Go! és molt millor, i més divertit, encara que no ho parega al principi. De fet, és el millor joc de taula que he vist mai (home, el juego de la llOca sempre tindrà un lloquet en el meu cor).
Si voleu jugar, podeu descarregar-vos el glGo.
La veritat es que en qualsevol lloc d´europa, en 3 messos i un poc de dedicació ja estás xaparrujant l´idioma, però el xino té tela... Tampoc es pa menys l ´àrab, si vols aprendre moro, te pots morir, almenys els xinos tenen dibuixets, els moros punts i ralles... Jo vos recomane que aprengau almenys un idioma raro pa fer el fardaxo i anar diguent, jo sé swahili o rus, i quedar-se en tota la penya. La part roïn dels idiomes es gastar-los. Perquè si aprens anglés, de puta mare, et baixes películes originals, sents música, lliges coses... Però si aprens el idioma d´Alaska i después vas a viure en Corbera... és un poc inútil. Altre problema és quan saps més de 2 idiomes, el teu cervell cortocircuita i mescla una merda en altra. Es com si el cervell sols tinguera lloc per a 2 idiomes, i el tercer, el té que estacar entre els altres dos. Per exemple, tinc el anglés on tinc el castellà, resultat, cada pronunciació d´spanglish del cagar-se, i el xino estic clavantlo (no sé perquè), on tinc el valencià. De manera que sempre em passa quan estic intentant parlar i no recorde una paraula, plene el hueco en la paraula en valencià que més li se pareix... wo yao chi fan la mà...
Altra afició lamentable que m´ha pegat ultimament és el Go!. Original de china, el Wei qi, (iGo en japonés i Ban Duk en core-ano) és un joc de taula que té més de 4000 anys (com tot así). Per als xinos, els japonesos i els coreanos, és una espècie de guerra patriòtica. Encara que el Wei qi va eixir de Xina, el Japó ha sigut qui més ha desenvolupat el joc ( fa 1000 anys era una obligació per als jefes militars saber jugar, i hui en dia tenen instituts especialitats on entrenen críos desde que naixen) , aixina i tot els millors jugadors del món són coreans. Entre els tres se monten campeonats on es juguen verdaderes fortunes. Un títol de Go! perfectament pot suposar-te 500.000 euros, però com en tot, hi han professionals que hasta quan caguen están jugant. Altre micro-cosmos de drogates i locos, com en totes les coses.
La raó de la potra es que aní a un club de jocs de taula d´así (total per vore si havia alguna tía d´interés, però no...), i acabí en cuatre xinos tratant d´ensenyar-me jugar al Go!. Frustrat per la dificultat del joc, passí per la llibrería i em comprí un llibre d´iniciació.
El millor tutorial d´internet el podeu trobar a aquesta página : http://playgo.to/index-e.html
El go es un joc on hi han pedres blanques i negres i cuadrats. La idea del joc és capturar la major quantitat de pedres enemigues i acabar la partida en la máxima quantitat possible de territori. Al principi et trobes desconcertat, no saps per on pegar. Però quan jugues un poc, en el teu serebro comences a distinguir les arees i a vore més enllà de les pedres, com si realment fora una guerra i on tens que pensar cada moviment del contrari, perquè cada pedra colocà pot decidir per complet la partida. A tots els que els agrade el ajedrez, els diré que el Go! és molt millor, i més divertit, encara que no ho parega al principi. De fet, és el millor joc de taula que he vist mai (home, el juego de la llOca sempre tindrà un lloquet en el meu cor).
Si voleu jugar, podeu descarregar-vos el glGo.
lunes, 17 de noviembre de 2008
Oceanogràfic de Shanghai
Así estic de nou, wo chi fan la mà, com diuen els xinos. Després de les males impressions que he tingut, espere que vinguen coses bones. A més, com acostuma a dir la mafia, no es menja on se caga, la cuál cosa vol dir, que en el temps que me queda d´estar así, a callar i a mirar que fan els xinos. Almenys pot ser interessant.
Ara volen que fem un "performance" per a Nadal. O siga, cantar villancicos disfraçats, com quan tenies 12 anys i estaven en l´escola. No tinc prou fugint dels concursos de cantar que así els fan cada dos per tres, que damunt m´obliguen a cantar un puto villansico. I volen que balle, i em disfrasse. Com hi ha majoria de suecos, pues anem a interpretar tres villancicos suecos. I en un dels villancicos hi ha una santa, que presuntamente anava a ser interpretat per una dona. Però com la única xica en classe, una alemana, s´ha negat a participar (els alemans tenen una espècie d´estatus especials i poden dir que no a tot...), algú li toca apechugar disfraçat de dona... i com jo no sé cantar en sueco, que es paregut a l´alemà... Era de previndre. Ya tenia jo un cabreix com un mono per tindre que ixir en mig de tots els xinos a cantar i ballar, que damunt eixiré disfressat de dona i de sant al mateix!!!
Aquest diumentge, aní a visitar l´oceanogràfic. Igual que el de Valencia, em paregué avorrit, exactament igual. Algun que altre bixo roïn mig morintse diferent. M´agradà l´anguila elèctrica gegant. Tot el demés, podeu voreho a València també. Després d´aquesta merda, aní a un lloc més interessant en el sentit xino. És com un barri amb vora 6 o 7 edificis com el corte inglés... tots de tendes de roba. El paraíso de la dona. Hi havia un edifici complet de roba de dona, trajes i abrigos. En cada planta hi han tendetes xicotetes de roba, en una planta poden hi haure perfectament vora 30 tendes de roba apinyaes, tot ple de gent regatejant i comprant. És un lloc on no hi ha quasi extranjers, tot xinos. I és, evidentment, tot més barat. És com un MN4 o un Nuevo Centro però en tendes més cutres a lo mercadillo, tot ple gent, una calor infernal, milers de dones comprant (alguna passava que estava pa dir-li quatre coses en valencià) i bramits sense parar. Als 15 minuts ja volia pegar a fugir, però bé, hi havia que comprar canonballos i jerseys i hi havia que apechugar.
Ale, ahí teniu unes quantes fotos de bixarracos i vos deixe. Per cert, la primera foto, encara que borrosa, es una tortuga i un tiburó abraçats. Un consell d´amic : agarreu el example i quan vegau un tiburó, un bou o un cocodrilo, aneu a abraçar-lo de la meua part. I un besito no estaria mal, tampoc. Com diu el dicho, no tindrás vida plena, hastas que no el faces un bona morena. Ahí teniu la foto de una morena que está ben bona.
lunes, 10 de noviembre de 2008
Hasta allà
Estic cansat. Al principi tot comença com una broma. La veritat, sóc idiota. Es com si la gent te diguera, ie, això que vas a xafar és una merda, però tú la xafes. I hasta que no comença a fer pudor de veritat, no vols donar-te conter de que era una merda de veritat. Hui és el primer día que tire de menys Espanya. Hasta ara tirava de menys la meua familia, clar, però mai la meua terra. Pensava que Espanya, Valencia, Sollana i Sueca, donaven asco. Donaven molt de asco, la gent que està subnormal, els pallassos que tens que lidiar cada día, les aglomeracions de tràfic, el xiquillos que se creuen déus, les tíes que son super-cregudes, els niñatos maquinetos en els cotxes tunejats, la gent morta en vida que es passa la vida davant l´ordenador o la videoconsola, els huelos que només pensen en fartar i en el seu profit, el puto PP, el puto PSOE i el bipartidisme de merda, i que ningú altre partit siga capaç de fer algo de trellat, la gent del govern furtant, els alcaldes, encarregats de fábrica o supermercats, o poliseros que tenen un poc de poder i se creuen que poden manar a tot el món, la contaminació de tot el que ens rodeja... I bé, podría seguir parlant dies i dies.
Almenys, tenim coses que así no tenen. Así la gent se mor pel carrer. No crec que ningú muiga de fam, China és un país en molt de menjar. Però si de sed, perquè la major part de l´aigua està contaminada. Sí de càncer. Allà on vas està tot contaminat, tot asquerós, el aire es irrespirable en alguns llocs, pudors, tot brut... Però dona igual, tots els centres comercials de Shanghai tenen pantalla gegant, tots els carrers tenen llum. China és el país del pan para hoy hambre para mañana. No parles mai en un xino del treball. MAI. En tots els xinos que he parlat del treball, ja no em parlen : començat per Celia, Caracremà, una tía que vaig conéixer en l´autobús, altra tía de classe, altre xaval que jugava a fútbol,.... Persones normals i corrents, però dis alguna cosa del treball... I s´ha acabat. Vaig a ficar-vos una llista de les 5 coses que no pots parlar en China :
Em trobe decepcionat, però el pitjor de tot, es que ja sabía que els xinos eren aixina. Però la gent que fa un viatge de 15 dies se pensa que tot es bonico, ai, que bones persones que són. Hi ha que diferenciar entre educat i altra mentalitat diferent. I no passa sols en China, els japonesos són iguals. Almenys, quan s´enfaden amb mí, no em peguen un tir, com els païssos aràbics.
Guía de les fotos:
0.- Els dos únics amics xinos amb qui confie (I tampoc, algún dia se tirarán damunt de mí i me rossegarán els collons).
1.- Típica paraeta de Té amb llet (nái cha), que están boníssims.
2.- Vaig passar per un carrer ple de putis de camí a casa (no tenia ni idea, però vaig tirar per una travessa... i sorpressa) i vaig intentar fer una foto a amagaes, però és perillós. ¿Vegueu els pirulos al fondo? Això indica que és un puti. Quan passes hi ha un escaparate de dones. Vaig intentar fer una foto, però sense flash i a amagaes, es veu tot fosc. La curiositat, al final del carrer, hi havia una comissaría...
3.-Les carreteres, plenes de llumenetes, pa ahorra pal canvi climàtic.
4.-I un centre comercial de luxe. Hi havien rolex per 500.000 euros. Si algú en vol un, mel pot encomanar.
Almenys, tenim coses que así no tenen. Así la gent se mor pel carrer. No crec que ningú muiga de fam, China és un país en molt de menjar. Però si de sed, perquè la major part de l´aigua està contaminada. Sí de càncer. Allà on vas està tot contaminat, tot asquerós, el aire es irrespirable en alguns llocs, pudors, tot brut... Però dona igual, tots els centres comercials de Shanghai tenen pantalla gegant, tots els carrers tenen llum. China és el país del pan para hoy hambre para mañana. No parles mai en un xino del treball. MAI. En tots els xinos que he parlat del treball, ja no em parlen : començat per Celia, Caracremà, una tía que vaig conéixer en l´autobús, altra tía de classe, altre xaval que jugava a fútbol,.... Persones normals i corrents, però dis alguna cosa del treball... I s´ha acabat. Vaig a ficar-vos una llista de les 5 coses que no pots parlar en China :
- Política. Absolutament res. Tot el que fa el govern està correcte, ara i en el passat. Así ningú sap que passà en Tianamen en 1o90809 (no puc ficar la data, me podrien rastrejar,aixina que lleveu els 0s).
- Economía. No digues mai que les fábriques de china son propietats dels americans o els europeus, encara que tot el món sap que es així. MAI.
- Treball. Si algun xino te diu que està treballant 12 hores al día, inclusive fins de setmana (cosa que es normal así), sense vacacions només que 3 dies al any en Nadals i 15 dies en estiu, no li digues, MAI, ¿i tú penses que això és normal? Perquè ells pensen que la vida és treballar, no són com nosaltres. Pensen que el treball i la vida ÉS EL MATEIX. No se plantejen fer res més apart de treballar, i no és una filosofía, és un fet.
- Discutir. No están acostumbrats a que si tens una idea, i ells una altra, se pot fer una aproximació. Només existeixen dos clases d´idees: les ordres i les que ells tenen. Si un xino té diu una idea, i tú li dius, no estic d´acord, no te discutirà. Sencillament no té parlarà mai més d´ixe tema. Això passa en el treball, i en qualsevol lloc. Mai sugerixques res: passarán de tú. Només té fan cas si eres el amo, i aleshores acaten ordres.
- Cantar i ballar. No digues que no t´agrà cantar i ballar. No hi ha gens de diferència en la asquerosa costum de cantar i ballar que tenim en Espanya (Operación triunfo, etc...), però la diferència és que así no pots expressar que no t´agrà. Si rebutjes una invitació a un kararoke i dius, no m'agrà cantar, ja no te consideren un amic.
Em trobe decepcionat, però el pitjor de tot, es que ja sabía que els xinos eren aixina. Però la gent que fa un viatge de 15 dies se pensa que tot es bonico, ai, que bones persones que són. Hi ha que diferenciar entre educat i altra mentalitat diferent. I no passa sols en China, els japonesos són iguals. Almenys, quan s´enfaden amb mí, no em peguen un tir, com els païssos aràbics.
Guía de les fotos:
0.- Els dos únics amics xinos amb qui confie (I tampoc, algún dia se tirarán damunt de mí i me rossegarán els collons).
1.- Típica paraeta de Té amb llet (nái cha), que están boníssims.
2.- Vaig passar per un carrer ple de putis de camí a casa (no tenia ni idea, però vaig tirar per una travessa... i sorpressa) i vaig intentar fer una foto a amagaes, però és perillós. ¿Vegueu els pirulos al fondo? Això indica que és un puti. Quan passes hi ha un escaparate de dones. Vaig intentar fer una foto, però sense flash i a amagaes, es veu tot fosc. La curiositat, al final del carrer, hi havia una comissaría...
3.-Les carreteres, plenes de llumenetes, pa ahorra pal canvi climàtic.
4.-I un centre comercial de luxe. Hi havien rolex per 500.000 euros. Si algú en vol un, mel pot encomanar.
martes, 4 de noviembre de 2008
Críos y carrancs
e
Bé, em quedí en la visita al primer parc (ahí em teniu en una foto que m´han passat en un dels karts). Arribà la nit i anarem al hotel de la ciutat, i com cabia esperar, pues en el hotel per la nit festa... una festa que comença a les 20 i acabà a les 23, una festa que no volia eixir ningú als passillos per por a fer ruido i que llamaren l´atenció... Però bé, almenys havien comprat cervesses. I jo era el únic que bevia. És més, era l´únic que crec que arriba a bufar-se un poc després de beures 7 cervesses de pot i una de litro de botella. No hi havia res que fer. I damunt els chinos, niñatos de 21 anys, es dedicaven a jugar a "beso, verdad o atrevimiento", i no t´ho perdes, el beso en un plástic en la cara de l´altre, per si s´apegaven algo roïn. I aleshores comencí a vislumbrar que la meua experiència en festes xines era real: els xinos són infantils. No tenen drogues, no beuen, no fumen, juguen a les cartes i a jocs que, en definitiva, em sentía com si estaguera en l´habitació de l´hotel d´octau d´EGB, però més light encara. Així que quan vaig beure comencí a soltar bastardaes, quan me tocava triar el jocs, intentava fer-los el més pervertits possibles, tipo, a qui li toque se lleva 8 prendes de roba i fa un strip-tease, o apartar el puto plàstic del "kiss" (me tocà una tia, però dona igual), o fer un calvo, jo que sé, tonteríes que a ells els pareixen repugnants i que jo me partia mentres em miraven com si fora el dimoni. En un dels jocs em tocà guerra de cervessa, però el altre xino no saxà el pot, i jo el vaig banyar de cap a peus i vaig fer l´habitació un asco... però tú, era una festa i em sentía com en prescolar...
Crec que des d´aquell moment els xinos del viatge em miraven en cara rara. Però el millor estava per vindre. Al sandemà pel matí anarem a un parc natural. Sí, el parc on pots vore els pejesapos i els carrancs. Pues bé, els xiquillos chinos, com els vaig a dir, se clavaren pel parc a agarrar carrancs, i els ficaren en una bolsa de plàstic. La xiquilla encarregada d´organitzar el viatge anava en una bolsa poant els carrancs, i quan acabà la visita (pues com si anares a l´Albufera al racó de l´olla, però en carrancs i pejesapos i pardals de diferent tipo), els vaig dir : "torneu els carrancs al riu". No volgueren, sels volien quedar... com el xiquet xicotet que sen va a la mar en el poalet i agarra el carranquet... i a les 4 dies el té en casa flotant pel poal. Tots ho hem fet alguna volta, però...en 5 o 6 anys, no en 21 o 22, per favor.
I com diu la gran frase, això no és res pa lo que te que vindre, aixina era. El següent pas, era, anar a un hort de taronjes, pagar un tiquet d´entrà... I COLLIR TARONJA. Sí, com ho sentiu, és la nova diversió de la gent ciutat, pagar per anar a collir taronja en un basket. Molt fort. Els xiquillos s´ho passaren força bé, i les taronjes que collies te les podies quedar, i clar, acostumbrat a collir, si he anat, de veritat, en el hort de mon tío, o d´algun amic, aní a destall i em feren deixar la mitat de les taronjes. Aixina i tot, ho trobe ridícul, divertir-se collint, ¿qué seria el següent, anar a birbar? Podriem ficar un parc d´atraccions en els horts del Nando: collir i birbar, pague vosté i façam faena!!!! Caguen la puta misèria. Damunt comprí unes coxinaes pa menjar que tots compraven i que algú em digué "delicious", una espècie de pasta blanca que estava ultrarepugnant, era com tragar pastelina.
I com diu la gran frase, això no és res pa lo que te que vindre, aixina va ser. Després de collir anarem a menjar al restaurant, i resulta que en la cola pa llavar-se les mans, una tía (la podeu vore en la foto, en l´escaleta, la primera. La que saluda era la meua nova companya d´idioma), es gira i em fa la típica broma de banyar-me en els dits. Jo li responc en una punyà a l´esquena perquè en xopà tot, però una punyà sense apenes força, com li pegues normalment a les dones de broma. La tía no digué res, se n´anà i es sentà, tota seria.
Una hora després, estem en l´autobús pujant per tornar a casa, i de colp i repent la mateixa tipa es para en el corredor de l´autobús i se fica a BRAMAR, a plorar i a xillar, senyalant-me en el dit, diguent-me DE TOT. Jo flipava en colors, tota la gent del autobús mirant-me (la gent de l´excursió), com si jo l´havera violat o algo, i jo no entenia absolutament res, perquè en eixos moments ni recordava l´incident de la punyaeta. Sé fica a bramar diguentme que era un fill de puta, un maltrataor, un descortés, un maleducat, ... un numeret de por. I jo preguntava, ¿però jo que he fet? Perquè clar, la tía ho deia tot en xino, tota roja i plorant en un atac d´ansietat. I después un xino del meu costat em digué que la tía estava diguent que jo li havia pegat, que això era una afrenta personal... mare meua, mare meua, mare meua... Vos jure que en eixos moments tenia la conciència tranquila i estava a punt de descollonar-me en la cara de la tía, però m´aguantí. Al día següent parlant amb Alaa, el meu amic moro (un dels meus millors amics así), em digué que és una cosa habitual en les dones xines. Si jugues en una dona xina i li fas un gest que no li agrà, com una palmà o una punyà de broma, les probabilitats de que això passe són altes. A ell i altres amics extrangers també els havia passat. Quan al final tornarem a casa, em vaig disculpar amb la tía, agafí els putos carrancs que els niñatos havien abandonat en l´autobús i aní al riu de la universitat a tirar-los. Sé que els carrancs morirán en el riu de la universitat, però més val morir lliure que en una bolsa de plàstic al contenedor. I una cosa sé ara : no me trague ningún puto crío de la meua classe. Están torrats.
Crec que des d´aquell moment els xinos del viatge em miraven en cara rara. Però el millor estava per vindre. Al sandemà pel matí anarem a un parc natural. Sí, el parc on pots vore els pejesapos i els carrancs. Pues bé, els xiquillos chinos, com els vaig a dir, se clavaren pel parc a agarrar carrancs, i els ficaren en una bolsa de plàstic. La xiquilla encarregada d´organitzar el viatge anava en una bolsa poant els carrancs, i quan acabà la visita (pues com si anares a l´Albufera al racó de l´olla, però en carrancs i pejesapos i pardals de diferent tipo), els vaig dir : "torneu els carrancs al riu". No volgueren, sels volien quedar... com el xiquet xicotet que sen va a la mar en el poalet i agarra el carranquet... i a les 4 dies el té en casa flotant pel poal. Tots ho hem fet alguna volta, però...en 5 o 6 anys, no en 21 o 22, per favor.
I com diu la gran frase, això no és res pa lo que te que vindre, aixina era. El següent pas, era, anar a un hort de taronjes, pagar un tiquet d´entrà... I COLLIR TARONJA. Sí, com ho sentiu, és la nova diversió de la gent ciutat, pagar per anar a collir taronja en un basket. Molt fort. Els xiquillos s´ho passaren força bé, i les taronjes que collies te les podies quedar, i clar, acostumbrat a collir, si he anat, de veritat, en el hort de mon tío, o d´algun amic, aní a destall i em feren deixar la mitat de les taronjes. Aixina i tot, ho trobe ridícul, divertir-se collint, ¿qué seria el següent, anar a birbar? Podriem ficar un parc d´atraccions en els horts del Nando: collir i birbar, pague vosté i façam faena!!!! Caguen la puta misèria. Damunt comprí unes coxinaes pa menjar que tots compraven i que algú em digué "delicious", una espècie de pasta blanca que estava ultrarepugnant, era com tragar pastelina.
I com diu la gran frase, això no és res pa lo que te que vindre, aixina va ser. Després de collir anarem a menjar al restaurant, i resulta que en la cola pa llavar-se les mans, una tía (la podeu vore en la foto, en l´escaleta, la primera. La que saluda era la meua nova companya d´idioma), es gira i em fa la típica broma de banyar-me en els dits. Jo li responc en una punyà a l´esquena perquè en xopà tot, però una punyà sense apenes força, com li pegues normalment a les dones de broma. La tía no digué res, se n´anà i es sentà, tota seria.
Una hora després, estem en l´autobús pujant per tornar a casa, i de colp i repent la mateixa tipa es para en el corredor de l´autobús i se fica a BRAMAR, a plorar i a xillar, senyalant-me en el dit, diguent-me DE TOT. Jo flipava en colors, tota la gent del autobús mirant-me (la gent de l´excursió), com si jo l´havera violat o algo, i jo no entenia absolutament res, perquè en eixos moments ni recordava l´incident de la punyaeta. Sé fica a bramar diguentme que era un fill de puta, un maltrataor, un descortés, un maleducat, ... un numeret de por. I jo preguntava, ¿però jo que he fet? Perquè clar, la tía ho deia tot en xino, tota roja i plorant en un atac d´ansietat. I después un xino del meu costat em digué que la tía estava diguent que jo li havia pegat, que això era una afrenta personal... mare meua, mare meua, mare meua... Vos jure que en eixos moments tenia la conciència tranquila i estava a punt de descollonar-me en la cara de la tía, però m´aguantí. Al día següent parlant amb Alaa, el meu amic moro (un dels meus millors amics así), em digué que és una cosa habitual en les dones xines. Si jugues en una dona xina i li fas un gest que no li agrà, com una palmà o una punyà de broma, les probabilitats de que això passe són altes. A ell i altres amics extrangers també els havia passat. Quan al final tornarem a casa, em vaig disculpar amb la tía, agafí els putos carrancs que els niñatos havien abandonat en l´autobús i aní al riu de la universitat a tirar-los. Sé que els carrancs morirán en el riu de la universitat, però més val morir lliure que en una bolsa de plàstic al contenedor. I una cosa sé ara : no me trague ningún puto crío de la meua classe. Están torrats.
domingo, 2 de noviembre de 2008
A collir carrancs
Portava una setmana sense dir res, i ja hi havia qui m´havia ficat un ciri en tots sants, però jo encara estic viu, a pesar de tota la faena que tinc. Sí, resulta que estic estudiant (o vos pensaveu que estava follant tot lo día?) i tinc molta feina, així que no he tingut apenes temps. I este fi de setmana, pues hi havia una excursió en l´escola, així que m´he animat a fer un post, perquè he de contar prou coses interessants.
La excursioneta era a Chong Ming, una illa que està al nord de Shanghai (primera foto). El viatge començà de puta mare, jo anant a un lloc per l´autobús que no tocava i fent tard. No erem molta gent, només 17 persones, la majoría que al principi anaven a vindre (erem vora 40), es tiraren arrere com a carrancs traidors. Però bé, feliç perquè la meua nova companya, Ming jia, venia al viatge. Vos explique: resulta que aquesta xica anirà al Politècnic el següent quadrimestre, així que la setmana passà sem va presentar pa que li contara coses... I aleshores la meua ment maquiavèlica traçà un plan, li preguntí ¿perquè no eres del club de amigos de los extranjerous? I em digué que no sabia res d´això. Perfecte, vaig pensar. Aní carà al Caracremà i li vaig dir que una xica volia aprendre espanyol, si podía canviar de companyer... i bé, tots picaren en l´excusa de l´espanyol, ara Ming Jia es la meua "language exchange partner" i no el sangonera de caracremà que cada volta que quedavem era com si me l´anduguera a pujar sacs de formigó a l´obra, una cara més llarga que un caña de perchar. Aixina que es que un problema menys, perquè almenys la xica esta és amable, i com no, no està malament. Almenys si està de mala hostia la xica es de bon vore.
Pozí, pujarem en un barco d´ixos que porten cotxes i tot i allí estaguerem, 1 hora de viatge mirant la mescla de mar i sèquia que es la desembocadura del Huang pu. Al arribar, anarem a un
parque natural d´entreteniment. Explique: es un lloc que quan arribes agafes una bicicleta i ten vas pel parc a rular. Está ple de caminets i t´ho passes prou bé fent la visita. Després en el parque hi havia Paint Ball, Karts, Coches de choque, y tonteríes varies pa passar el día fent el cabra. Jo vaig pujar als cotxes de xoc i a uns karts que eren com cotxes. Pensava que anirien més lijats, però anaven prou espaiet, no més de 50 per hora. Això sí, molava un huevo adelantar a la peña, que més lerdos no podien ser (molà molt adelantar al típic executiu en traje que anava tot espaiet, en un kart, tot feliç...). I aixina passarem el primer día, en eixe park, com si foren xiquillos, en bicicleta amunt i avall. Jo anava en una bicicleta doble, en companyia de Ming Jia, i molà estar a punt de pegar-se-la varies voltes (les bicicletes dobles i triples són prou inestables).
Bueno, ja vos contaré més al llarg de la setmana, vos deixe un video dels pejesapos, ja explicaré perquè en altre post!
Nota: no vos feu moltes pajes en el video, ja sé que están bons, però un respete.
jueves, 23 de octubre de 2008
La festa la cochambre
Estava jo un dia fent les meues cochinaes i tratant de vore porno per internet, quan tocaren a la meua porta. Eren un gordo i una tía bona en cara de presentaora de televisió. El gordo es presentà com Xuxu, i després de dir-me 300 voltes "my friend", me dona una invitació per al dijous dia 23 anar a una festa de benvinguda.
I arriba eixe dia, o siga hui. Estava jo mig costipat (así ha canviat el temps i ara fa fred), intentant olvidarme de la meua miserable existència en terres grogues i deleiterme en alguna pelicula americana roïn, quan el gordo Xuxu tocà a la meua porta. I aleshores recordí la festa del averno que m´esperaba. I d´açò va aquest post, ¿com es una festa xina? Pues una festa xina es com una festa de iaios de la tercera edat però llevant-li el element de picardia i els xistes verdongos. I el pitjor d´aquesta festa, adivineu qui eren els convidats especials... els estranjerous. El gordo Xuxu anava captant als alemans que trataven de fer com si no s´enrecordaren, inclús un ha tratat de pegar a fugir. Al final tots els alemanots han acavat apareguent perquè hi havia cervessa gratis. Calenta, però gratis.
Ahí estem els alemans i jo, en primera fila, tots els xinos mirant-mos, casi faltava que mos tiraren cacaus. Damunt anavem en roba d´anar per casa i els xinos estaven mudats.... I ara ve la pitjor part, en diferència, els jocs. Perquè no sé si sabreu quina és la forma preferida dels xinos de passar les festes, una de les coses que més he odiat desde que vaig náixer, un dels pitjors invents de la humanitat (pitjor que la navaixa del Nando), això que fa ruido i te fa patir els oïts sense parar, la pitjor de les tortures acústiques : el karaoke. Después de una nefasta presentació de la china milenaria, de jugar al precio justo patètic, de un joc de acaçar-se en bufes, de varios cantes i bailes en karaoke imitant els Beatles i famoses operes chines, una discussió de la globalització (m´he quedat gelat, dos minuts antes estaven jugant al corre corre que te pillo i de repent es fiquen a parlar de la globalització...), un cordó roig que si se parava la música quan el tocaves, te tocava cantar el karaoke, i un sinfí més de parides sense nom propies de xiquets de quatre anys (m´ha tocat un portafotos de Winnie The Pooh, seré feliç eternament), s´ha acabat la tortura. O això pensava, en acabar-se la festa m´han convidat a una igual la setmana que ve, on he de parlar d´Spain y tot lo que me passe per la raba. Igual els conte mentires, s´accepten tot tipus de sugerències!
La part bona per a mí ha sigut el final, els xinos demanant ferse fotos en els estrangers, he conegut veïns meus ( i veïnes :) ), i tots volent ser el teu millor amic. "Football, spain, Raúl" (no saben que està millor fora de la selecció ) o "Barcelona, Madrid" són coses que he sentit mil voltes aquesta nit. M´ha fet gracia, estava en un alemà que du rastes, i s´acosten un montó de xinos i se fiquen a preguntar-li sobre el monyo, que com sel feia, com sel llavaba, i una es queda mirant-lo i li fa "Can I touch your hair?". Jo estava partint-me el cul, i lo millor ha sigut quan una li ha preguntat que si fa un any estava en no sé quin lloc, que havia vist fa un any un xic en el mateix monyo, si era ell... I després lo típic, fotos com si fora un Mickey Mouse del eurodisney, etc... Menys mal que no tinc una pinta rara i solc passar desapercebut. Aixina tot, és dir que sóc espanyol i venen un montó de xinos a vore que faig, com si fora un animalet del zoo. No és per tirar-me flors, però jo sóc el puto amo. ¿Perquè he dit eixa frase? Jo que sé, primer perquè la fama se m´està pujant al cap, això de fer-se fotos i donar telefonos a tot kiski, mola, i segon, perquè és de veres. Ahí queda el mandao, pa qui sel vullga pimplar.
domingo, 19 de octubre de 2008
Relacions púbiques
No estic de bon humor, tinc la llet agra. ¿Qué perquè? Pues perquè el dissabte quedí en Celia pa la classe i pel camí vaig perdre la cartera. Damunt arribe i se fica a chillarme que sempre que quedavem arribava tard, que era un impuntual, que la próxima volta se n´aniría... dones. Després de la classe, resulta que anavem a la inauguració de una escola de ballar. Però resulta que en el camí no hi havien taxis, i anarem en metro. Tardarem més de dos hores en arribar i ens perderem gran part.He de dir que m´ho passí molt bé, perquè eren tots classes divertides pa atraure la gent, hi havia tango, swing (estaven els del club de la setmana passà), salsa, dansa africana, flamenco i jazz. Tot amenitzat per professores de buen ver. Jo no havia ballat en la vida, i al principi me tirí arrere, però cap al final vaig perdre la vergonya i em vaig soltar.
I en la classe de swing, em toca fer de cámara improvissat. Allí estava un dels americanous que tindrà la meua edat i que es el puto amo del swing. A lo vist, i segons la explicació que va fer, en EEUU, tu vas a un poble i dius, ¿ el club de swing? I tots els pobles en tenen, i te conviden a ballar. El swing es un ball que agrada per ser molt lliure, però es que el to de la música... sona massa americà. No vos recomane que aneu per Europa preguntant on està el club de swing, perquè en els paísos del nord, això s´enten com que estás buscant gresca gay.
Una volta finalitzada la presentació de les classes, pues en els del club de swing de sopar. El que jo no sabia es que estaba en la part pija de la ciutat. I com havia perdut la cartera, pues ale, ja li dec un sopar més a la meua amiga... i no dels chinos, perquè en la part pija, el preu del menjar es com anar a un bar caret así. Cagüen tot. Com a nota interessant, vaig conéixer a una coreana que estudià el mateix que jo ara (informática i totes ixes coses) i que treballava pa una empresa allí en Shanghai. Era mona y frikkie, una combinació extranya que rarament es coneix. Diumentge torní cap a casa, i así estic.
Sobre els chinos y les relacions sentimentals hi ha prou que contar. Hi ha varios tipos de relacions asqueroses que se donen en china. La primera és el típic soltero americanot, huelo i panxut, en la xufa de cacau que necessita 4 viagres pa traurela del capoll, que sen ve así forrat de pasta i busca jovenetes pa tocar mareta. Altra és el típic executiu que viatja molt, i sol vindre a Shanghai per feina. Se troba una xina i com les xines están a la caza y captura del Western broker guy, o siga del ricacho del este de banca asquerós sapo y fill de puta en BMW descapotable, pues se la folla tot lo que li dona la gana i més. En una convidà a un hotel de lujo o un soparet en un puesto caret, ja té mitja raba dins del forro. El que passa és que esta gent ve así pa un, dos o tres mesos, tenen dona i fills, i quan s´acaba el temps, sen tornen en la dona i deixen a la xina plorant i rasgant-se les vestidures.
La tercera i última és el típic sunormal estudiant que busca novia pa intercanvi idiomàtic. A voltes la cosa va bé i arriben feliços al matrimoni, però la majoría de voltes és una puta merda. Jo vos diré perquè. Así les xines són moltes simples. Es creuen que si un tío tapa cova, ja van a casar-se en ell. I els típics estudiants que venen así de festa donen agonía, perquè veuen a les xines com a carn de xufarra, te la meto y no me acuerdo, jo vull a una xina pa tocar pexina, i ja està tot. I después te sents de cada dramò que fa por. Per exemple. Un alemà que es lià en una xina. La xina no parlava anglés, i el alemà no parlava xino... però la xina estava boníssima. La relació anà ve al principi, però el temps passà i arriba el temps del alemà de tornar al seu país. I la última setmana, la xica queda en ell en l´estació del tren (era de un poble propet) perquè estava emocionà i volia estar en el sapo, però el alemà digué sense inmutarse, ara men torne al meu país i te deixe así, i la deixà plantà en l´estació de trens. La xina s´agarrà una depressió de por, és passà la última setmana tocant-li hores i hores per telèfon, no entenia perquè. I és per una cosa molt simple : si els dos haveren parlat el mateix idioma, ixa confusió no havera passat. Si la tía havera sigut més lista o el tío no tan fill de puta, això no havera passat. Coses com estes es veuen continuament per así. ¿Te trauries la xufa pa que te la mamaren mentres conduixes en una carretera plena de clots i pedres? Pues liarse en xines és lo mateix, en cuidao i bona lletra.
I en la classe de swing, em toca fer de cámara improvissat. Allí estava un dels americanous que tindrà la meua edat i que es el puto amo del swing. A lo vist, i segons la explicació que va fer, en EEUU, tu vas a un poble i dius, ¿ el club de swing? I tots els pobles en tenen, i te conviden a ballar. El swing es un ball que agrada per ser molt lliure, però es que el to de la música... sona massa americà. No vos recomane que aneu per Europa preguntant on està el club de swing, perquè en els paísos del nord, això s´enten com que estás buscant gresca gay.
Una volta finalitzada la presentació de les classes, pues en els del club de swing de sopar. El que jo no sabia es que estaba en la part pija de la ciutat. I com havia perdut la cartera, pues ale, ja li dec un sopar més a la meua amiga... i no dels chinos, perquè en la part pija, el preu del menjar es com anar a un bar caret así. Cagüen tot. Com a nota interessant, vaig conéixer a una coreana que estudià el mateix que jo ara (informática i totes ixes coses) i que treballava pa una empresa allí en Shanghai. Era mona y frikkie, una combinació extranya que rarament es coneix. Diumentge torní cap a casa, i así estic.
Sobre els chinos y les relacions sentimentals hi ha prou que contar. Hi ha varios tipos de relacions asqueroses que se donen en china. La primera és el típic soltero americanot, huelo i panxut, en la xufa de cacau que necessita 4 viagres pa traurela del capoll, que sen ve así forrat de pasta i busca jovenetes pa tocar mareta. Altra és el típic executiu que viatja molt, i sol vindre a Shanghai per feina. Se troba una xina i com les xines están a la caza y captura del Western broker guy, o siga del ricacho del este de banca asquerós sapo y fill de puta en BMW descapotable, pues se la folla tot lo que li dona la gana i més. En una convidà a un hotel de lujo o un soparet en un puesto caret, ja té mitja raba dins del forro. El que passa és que esta gent ve así pa un, dos o tres mesos, tenen dona i fills, i quan s´acaba el temps, sen tornen en la dona i deixen a la xina plorant i rasgant-se les vestidures.
La tercera i última és el típic sunormal estudiant que busca novia pa intercanvi idiomàtic. A voltes la cosa va bé i arriben feliços al matrimoni, però la majoría de voltes és una puta merda. Jo vos diré perquè. Así les xines són moltes simples. Es creuen que si un tío tapa cova, ja van a casar-se en ell. I els típics estudiants que venen así de festa donen agonía, perquè veuen a les xines com a carn de xufarra, te la meto y no me acuerdo, jo vull a una xina pa tocar pexina, i ja està tot. I después te sents de cada dramò que fa por. Per exemple. Un alemà que es lià en una xina. La xina no parlava anglés, i el alemà no parlava xino... però la xina estava boníssima. La relació anà ve al principi, però el temps passà i arriba el temps del alemà de tornar al seu país. I la última setmana, la xica queda en ell en l´estació del tren (era de un poble propet) perquè estava emocionà i volia estar en el sapo, però el alemà digué sense inmutarse, ara men torne al meu país i te deixe así, i la deixà plantà en l´estació de trens. La xina s´agarrà una depressió de por, és passà la última setmana tocant-li hores i hores per telèfon, no entenia perquè. I és per una cosa molt simple : si els dos haveren parlat el mateix idioma, ixa confusió no havera passat. Si la tía havera sigut més lista o el tío no tan fill de puta, això no havera passat. Coses com estes es veuen continuament per así. ¿Te trauries la xufa pa que te la mamaren mentres conduixes en una carretera plena de clots i pedres? Pues liarse en xines és lo mateix, en cuidao i bona lletra.
viernes, 17 de octubre de 2008
Si la xufa fa pudor llavatela en alcanfor
Así n´hi ha que es pensa que traure el mandurrio a passejar es com anar a comprar aspinacs. Recorde el típic sapo de la meua terra diguent-me : a quan vages a china, a follar sense parar. Al principi pareix una broma, però cada volta va diguent-ho més gent i al final penses, ¿serà de veres, que només per ser espanyol, puc anar al mig de l´avenida de Nanjing, me trac la xufa untà en manteca i s´amorrarán com si el món s´acabara? Personalment no ho he probat, però crec que igual el pegarien un passò, la policia arribaría en la furgona negra (es blanca, però te tanta merda que pareix negra), i te tancaría en un nicho pal resto de la teua vida.
Entonces apareix el típic flipaillo, que diu, home, tampoc és això, lo que vol dir és que vas a ligar com el puto amo, que portes el condó apreparat en la disco (un en cada butxaca, i altre en el piu, per si te s´ascapa algo de tant de roce). Jo vos dic que así ligues igual o menos que Pascualet collint caragols en un hort d´ancissams, per varies raons bàsiques :
- Qui és lleig, és lleig en Valencia, en Shanghai i en el Congo. Ahí no hi ha volta de fulla, la única solució es operar-se o tindre el piu com el camal de llarg.
- Qui no té gràcia pa ligar, no la té así ni en Australia. Encara que t´estudies tota la videografía dels morancos i cruz y raya, no vas a ser més graciós i ligar més. Si eres un pasmarot, ho eres pa sempre, a llegir el diari i a jugar al dominó.
- En China la proporció de homes-dones es uns 10 homes per dona. Allà on vajes està ple de xotos, estic segur que así en negoci de gays triunfarà en el futur. Home, que la majoría de homens son més lletjos que el dimoni xuplant safanories, que tenen cap de genoll o boca de rata traicionera, pues sí. Però si tens que competir en 10 xinarros, alguno estarà bo, encara que tinga la xufa com un cigrò. La cosa està mal.
- Vale, eres espanyol, això igual té feeling en Japó, però a vore si vos queda clar moniatos, que no tots som Antonio Banderas.
- La majoria de dones tenen cara de paret. O siga, son més lletges que tindre el forat del cul en la front, a ixos desesperats de les dones asiatiques, que veuen una porno en una china y se pensen que totes les d´así son igual, o que són com les de les pelicules... ho porten poc clar. Ara no sé que dir-vos, perversions hi ha de tot tipus. Hi ha qui li mola menjar pernil a les tres del matí en la xorra per fora el forat del canonsillo, hi ha que li agrà el sado, etc.. De gustos i obsessions, i morbos, no hi ha res escrit.
Porte así dos messos quasi, i conec a molta gent. Tinc l´agenda abarrotá de telefonos de gent que no sé ni qui es. Podría passarme el dia de festa amunt i avall. Es normal, eres extranger, estás asoles, eres diferent, la gent té curiositat per tú, com si fores un ornitorrinco del zoo, ho entenc. Però ligar... és lo mateix que en Espanya. I si les dones de per sí ja son raretes, imagineu-vos lo que déu ser tindre una novia xina, que són més rares que un pet de gos, totes serioses, que no enten l´humor espanyol... Pesadilla. Aixina és que els putos folladictes de la porra deixeume en pau, que jo no he d´anar a cap puticlub pa que m´estafen, ni a buscar dona pa tapar cova.
Ahí queda això, com qui sopa i no dina.
PD: guía del metro de Shanghai en les fotos, per si vos perdeu venint cap así.
Ahí queda això, com qui sopa i no dina.
PD: guía del metro de Shanghai en les fotos, per si vos perdeu venint cap así.
lunes, 13 de octubre de 2008
Tres en el cuarto
Vos conte, llonganisos del averno. Sé que porte una setmaneta sense contar coses estúpides, però dona igual. És el que passa quan ú té 3000 faenes avorrides, que igual pots fer en la china que en la cochinchina. O siga, la meua setmana és ves a les classes, estudia, fes la faena de classe, fes sport, no te drogues, no begues, riute quan et conten un xiste roïn, no tires ascopiñaes a la cara de la gent, no te llaves la xufa en la font pública... lo de sempre, vamos.
Aixina que l´acció no vingué fins el week-end, que me n´aní tot fardaxo en la pinta de la foto a menjar vaca morta a ca la huela torta, o siga, agarrí l´autobús i aní a Shanghai. Pel matí aní de compres, i em comprí una PDA traductora Xinés-Anglés (mateix preu que espanya, 250 euros), i una chaqueteta pa no patir fret. Després havia quedat en la meua alumna Celia, i després tenia un sopar amb ella i amb supostos espanyols. Quedarem en un bareto americà en el hotel ritz ultra pijo de la muerte on cada beguda de res val 5 euracos del pájaro. Però bé, les begudes són exòtiques i pijes, i pots demanar batidos de mango o pomelo en cincuanta piuaes que dius, hostia, açò es la repanocha, i quan ho probes fa gust al típic zumosol de tota la vida però panses o alguna xorra indescriptible. Después d´això, resulta que el sopar es va cancel.lar, aixina que com ja estava allí, pues anarem a altre lloc.
Sorpressa la meua quan entrí a un club i me vaig vore gent ballant, i no sardanes, que d´això havera pogut triomfar, sino swing. Per cert, no pregunteu mai a un home si balla swing perquè significa si es gay... Pues allí estava jo, en un club tipo americà dels anys 30, en un montó de gent, amagat raere d´un sofà pa que ningú em traguera a ballar. Perquè, si no si ho sabeu, el swing és ixe ball que fan moltes xorraes menejant-se avant i arrere, que fiquen música d´america anys 30 al 50, i que se fan el fardatxo i el llangobarro hasta que el cel pareix que s´obrí i tots aplaudixen, quan s´acaba la cançò, llums, colors, pas avant, arrere i menejant turmell i cadera. No sabeu lo mal que ho passí, perquè que fas en club de swing si no saps ballar swing? Ni cal dir que la meua amiga ballava millor que tots, és la crack de les festes, ho sap ballar tot. Això si, tota l´area del cervell ocupada en ballar, probablement l´ha perdut pa sempre i és irrecuperable, és lo que passa en totes les cantants, ballaores i tota ixa calanya que de mínim es mereix picar pedra. Però deixem als dèbils mentals contornejar-se al són de la música satánica, que ja vindrà el dimoni un día i s´andura als ballaors a la foguera d´allà baix.
Al sandemà, al cosa canvia. Havia quedat en Catherine, l´altra amiga (vos pose una foto amb ella, perquè no en tinc cap en el blog), i el meu amigacho de la muerte Cristofer i la novia Karen-home. Anarem a un parque d´atraccions, on hi havia una noria de més de 100 metros. Avorridíssim. Ni comparació a Port aventura o qualsevol parc d´atraccions, era més com la fira de Gandia, però amb la noria. I la noria anava super lenta, o sea, que res de trellat. Aguantar al Crof i la novia, i a l´altra xica que en la vida havia estat en una fira (pa flipar!), i anar votant d´atracció en atracció i pujar al tren de la bruja i coses aixina, va ser quasi-traumàtic per a mí. Hi ha una cosa que la gent ha de saber de mí. Si me trac un paquet de tabaco de la butxaca i comence a fumar, és que estic desesperadament avorrit, i necessite fer algo per no perdre els nervis. Em vaig fumar mig paquet de Blue Malls, marca taiwanesa, una merda, si m´havera fumat l´altre mig probablement ara estaría en el puchero de la cantina del parque d´atraccions.
La gent esta era feliç i jo volia pegar a fugir, aixina es que la meua idea de busca noves amistats i pegar a fugir, se fusionà en quan vaig vore un home en hamsters chinos. Aní i lin comprí un parell, i ara tinc a les dos boniques criatures en la meua habitació. Això em dona l´excusa perfecta per dir que volia tornarmen a casa, perquè ja estaven tramant anar a altre lloc infernal i jo no volia sabermen de res. I ara ve el més alucinant de tota la vesprà. Resulta que la novia del Crof m´acusà d´irresponsable i que debia comprar una gabia i menjar pals bixos, i que ella coneixia un lloc. I ja seguiré contant un altre día. La part mala és que no vaig fer fotos, però vull tornar i fer-ne amanta, perquè el mercat d´animals és una de les coses realment xines que val la pena vore i curiosejar.
Sorpressa la meua quan entrí a un club i me vaig vore gent ballant, i no sardanes, que d´això havera pogut triomfar, sino swing. Per cert, no pregunteu mai a un home si balla swing perquè significa si es gay... Pues allí estava jo, en un club tipo americà dels anys 30, en un montó de gent, amagat raere d´un sofà pa que ningú em traguera a ballar. Perquè, si no si ho sabeu, el swing és ixe ball que fan moltes xorraes menejant-se avant i arrere, que fiquen música d´america anys 30 al 50, i que se fan el fardatxo i el llangobarro hasta que el cel pareix que s´obrí i tots aplaudixen, quan s´acaba la cançò, llums, colors, pas avant, arrere i menejant turmell i cadera. No sabeu lo mal que ho passí, perquè que fas en club de swing si no saps ballar swing? Ni cal dir que la meua amiga ballava millor que tots, és la crack de les festes, ho sap ballar tot. Això si, tota l´area del cervell ocupada en ballar, probablement l´ha perdut pa sempre i és irrecuperable, és lo que passa en totes les cantants, ballaores i tota ixa calanya que de mínim es mereix picar pedra. Però deixem als dèbils mentals contornejar-se al són de la música satánica, que ja vindrà el dimoni un día i s´andura als ballaors a la foguera d´allà baix.
Com día Sacramonte, la cabra tira pal monte, i jo mentres em dedicava a beure algo d´alcohol i fumar pa paréixer distret. Després, tota la gent del club del swing se n´anà a un piso franco, a la típica festa de ciutat. Molts de vosaltres ho sabreu, altres no. En les ciutats grans, la gent se monta les festes en els pisos. Hi ha qui fa orgíes macabres, hi ha qui es dedica a beure hasta que el fetge li se fa mallorquina, hi ha qui fuma i es droga hasta que perd la conciència, i hi ha qui ho fa tot alhora. També està la variant Peace Fresno, on lo máxim que beu la gent és cervessa i llimonà i después canten tots alrededor d´una guitarra. Pues a mí me toca una d´estes. No estagué mal, m´ho passí bé, un día més en la vinya del senyor, on l´alegria ens envolta i podem donar gracies de poder morir en la xufa intacta, perquè som bones persones. En realitat no necessites una festa satànica pa passartho bé, molà molt, em vaig riure, vaig conéixer americaunos dels autèntics, chinos, coreanos, japonesos, francesos, canadienses i alguna que altra xica guapa. També hi havia una xica de Barcelona, ¿perquè hi ha tant de català per ací Shanghai?
Al sandemà, al cosa canvia. Havia quedat en Catherine, l´altra amiga (vos pose una foto amb ella, perquè no en tinc cap en el blog), i el meu amigacho de la muerte Cristofer i la novia Karen-home. Anarem a un parque d´atraccions, on hi havia una noria de més de 100 metros. Avorridíssim. Ni comparació a Port aventura o qualsevol parc d´atraccions, era més com la fira de Gandia, però amb la noria. I la noria anava super lenta, o sea, que res de trellat. Aguantar al Crof i la novia, i a l´altra xica que en la vida havia estat en una fira (pa flipar!), i anar votant d´atracció en atracció i pujar al tren de la bruja i coses aixina, va ser quasi-traumàtic per a mí. Hi ha una cosa que la gent ha de saber de mí. Si me trac un paquet de tabaco de la butxaca i comence a fumar, és que estic desesperadament avorrit, i necessite fer algo per no perdre els nervis. Em vaig fumar mig paquet de Blue Malls, marca taiwanesa, una merda, si m´havera fumat l´altre mig probablement ara estaría en el puchero de la cantina del parque d´atraccions.
La gent esta era feliç i jo volia pegar a fugir, aixina es que la meua idea de busca noves amistats i pegar a fugir, se fusionà en quan vaig vore un home en hamsters chinos. Aní i lin comprí un parell, i ara tinc a les dos boniques criatures en la meua habitació. Això em dona l´excusa perfecta per dir que volia tornarmen a casa, perquè ja estaven tramant anar a altre lloc infernal i jo no volia sabermen de res. I ara ve el més alucinant de tota la vesprà. Resulta que la novia del Crof m´acusà d´irresponsable i que debia comprar una gabia i menjar pals bixos, i que ella coneixia un lloc. I ja seguiré contant un altre día. La part mala és que no vaig fer fotos, però vull tornar i fer-ne amanta, perquè el mercat d´animals és una de les coses realment xines que val la pena vore i curiosejar.
martes, 7 de octubre de 2008
Seguritat vial i altres desmadres
Ie, samarros del averno, así seguim, sense moltes novetats. ¿Sabeu el que és la eugenética? És la teoría que tots els negres, sunormals, retrassats e impedits deuirien prendres el gotet igual que el amic de Mar Adentro. La raó és simple: si seguim alimentant a ixos que ni treballen ni fan res de bo, el detriment de la raça humana anirà a pitjor i finalment ens extinguirem. Afortunadament, això no passarà, ens extinguirem igualment, però perquè caurà un meteorito o el LHC farà un forat negre i se mos tragarà, encara que abans d´això, vorem el auge de una tanda de dèbils mentals apoderar-se de les nostres vides i fer-nos patir. Això és el que m´està passant ara en el meu amic danés.
De normal uno es pensa que tindre un amic ric és una gran cosa. Jo vos dic que no. És el pitjor que vos pot passar. Per exemple, putjem al taxi, ens gastem 5 euros, i clar, ell té un bitllet molt gros, per tant et diu, a paga tú. Tú pagues, pensant que después t´ho tornarà, però com per a la seua ment de ric, això és pura miseria, ¿per a que fer el esforç de pagar-t´ ho? I després te passa el mateix en un dinar, en una coca-cola, en altre taxi, en un sopar... i els ous van unflant-se i mentalment comences a repassar tots els diners que el tío està sarnant-te, i et dones compte, que ja saps perquè el tío és ric: s´aprofita dels demés sense coneixement. Ixe es Cristoff el meu amigo del alma, que aixina juant ja em deu 30 euros de tonterietes sumaes una a una. I no mels torna ni mels tornarà. Perquè siga on siga, en temps de crisis o de riquea, la pela és la pela, i és lo que mana.
Lo pitjor de tot va ser la meua fantàstica idea de sugerir-li, que se fera una copia de la clau, que me la donara, aixina si la perdia, que me donara la clau i jo li la tornava. No havia passat ni el mateix dia, quan a les 21 de la nit em toca i me diu que s´havia deixat la clau dins del pis... Ahí me tens, anant a arreplegar al anacleto a la parà d´autobusos de la universitat, i anant al Hotel del campus en Caracremà a llogar una habitació. I clar, deixali la pasta, que no la tens i vas al caixer a traurela, i a saber si te la torna, i donar-me pel sac tota la nit. Perquè és de les típiques persones que estás cagant en el water a les 23 de la nit i te toquen al telefono, i t´apujes els pantalons tot asustat, i vas corrent a tranques i barranques i quan l´agafes, enseguida te diu en un tò de absoluta felicitat "¿Qué éstas haciendo?" , només per preguntar.
El tío es comprà un mòvil. Es passà una setmana donantme pel sac que volia un mòvil nou, parantse en cada tenda, y mirant tots els mòvils més baratuchos. I ahir m´apareix en un mòvil de 300 euros, en GPS, video, mp3, mp4 i mp67 y hasta se fa una xufa en vibraor si vols. Me va fer grácia, ahir pel matí. Anavem de camí a classe, i el tipo anava jugant amb el GPS (que per cert después paga 10 euros de fer el imbècil només perquè sí), y yo em vaig pillar en un jardí un bixo gegant, una mantis religiosa, i com jo tampoc estic molt acoplat, me fiquí a jugar en el bixo. El bixo sem va tirar al dit i em va fotre un mos i jo chillant i intentar llevarmel de damunt. Quan ho vaig aconseguir, varios minuts después, i mirant-me el dit fet un asco del mos, el tío se gira i me fa, ¿qué ha sido eso? ¿un gato? O siga, m´haveren pogut matar a palos davant d´ell, però ell està tot feliç mirant el puto GPS, com camina i es meneja la flecheta, m´ho ensenyat com 10 voltes... aaaaaais. Paciència.
Vos fique un minivideo del tráfic. És una de les coses més impressionants de xina. Els semàfors només que són indicatius, els cascs en les motos, una ficció, no hi han senyals de tràfic... ¿com no es maten a hora punta? Pues de pura xorra, i perquè no van mai més fort de 60 Km/h. Però és impressionant. No he pogut gravar mai a hora punta, però si puc ho faré i voreu.
sábado, 4 de octubre de 2008
Dia i Nit
A vore, folladictes, que lo únic que penseu es en la raba i deixar prenyaes hasta les cabres del tío Pascual. Jo así he vingut a aprendre el idioma, no a follar, però clar, això no entra en el cap de la gent, que es pensa que vaig caminant per Shanghai en els ous per fora i la cabota per dalt del pantaló, o que vaig a tallar-me les trenes del cul a les pelu-puteries (hi ha que dir que quan passe i mire de reüll, les palles estan potents, però ja sabeu com està el percal de sucar pagant per así seguent de fora...).
Bé, pel matí aní amb Catherine al museu de Shanghai. El matí més avorrit de la meua vida : mirant floreros, sellos, aspasses i mobles. Que sí que són de la dinastía de l´any de la creïlla, però ¿i qué? Val, val es bonico i tota la pesca, però quan portes més de 20 minuts veguent pots i cuadros de montanyes i dragons que sempre son el mateix, només que canvia así hi ha un home i así un arbre, está ja pensant en que faràs està nit. Ho sent molt, tinc una mentalitat massa pragmàtica, si veig un plat es pa ficar menjar, aixina siga porcelana de la dinastía Ming, en un melocotonar dibuixat a mà, com un tros de fang. Putos ricachos, sempre perdent el temps en tonteríes.
Les dues coses que més me molaren, els sellos en criatures del averno i els pergaminos llarguíssims. Però bé. Després vaig dinar i em vaig despedir de la meua amiga, per a quedar després amb l´altra, Celia. Com encara tenia un interval de dues hores me n´aní al Carrefour chino, qué és pa flipar. La distribució de les seccions és igual que qualsevol Carrefour, però mola xq pots trobar tot tipus de menjar exòtics, i en la part de comprar menjar acabat de fer, hi han una quantitat de menjars extravagants fora del comú.Celia és ara la meua nova pupila. Jo li ensenye español, ella a mí xinés. La veritat, la tía està com una puta cabra, la típica china obsesionà amb el flamenco i les tradicions espanyoles (per sort no li agraden els bous), i la cosa bona que té es que me pareix que coneix a tot espanyol de Shanghai. De fet me n´aní amb ella, una china, un anglés i un italià (no, no és un chiste), a un concert de música de Noruega y de Suecia. I allí em presentà a 3 espanyols, una xica precissament de València, i els altres dos catalans, PER FI VAIG PODER PARLAR VALENCIÀ, sí! I clar, imagineu-vos, 4 espanyols, i un altre anglés, l´home de la xica catalana, també un poquet més allà que así, en un concert de música pa adormir-se, on tots els xinos estaven callats, la música electrònica... Aguantarem la primera i segona actuació. A la tercera es desmadrà l´assunt i ens montarem la típica paxanga espanyola on cadascú fa el moniato com li passa per ahí, i acabarem ballant sevillanes, botant, fent balls estúpids, i tota la sala de xinos mirant-nos, grabant-nos i fent-nos fotos, envés de al concert. Però inclús els artistes de la segona ronda, s´apegaren a nosaltres, ahí està, home, que és que, on hi hasquen espanyols armant sarao, no hi ha comparació!!!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)