jueves, 23 de octubre de 2008

La festa la cochambre


Estava jo un dia fent les meues cochinaes i tratant de vore porno per internet, quan tocaren a la meua porta. Eren un gordo i una tía bona en cara de presentaora de televisió. El gordo es presentà com Xuxu, i després de dir-me 300 voltes "my friend", me dona una invitació per al dijous dia 23 anar a una festa de benvinguda.

I arriba eixe dia, o siga hui. Estava jo mig costipat (así ha canviat el temps i ara fa fred), intentant olvidarme de la meua miserable existència en terres grogues i deleiterme en alguna pelicula americana roïn, quan el gordo Xuxu tocà a la meua porta. I aleshores recordí la festa del averno que m´esperaba. I d´açò va aquest post, ¿com es una festa xina? Pues una festa xina es com una festa de iaios de la tercera edat però llevant-li el element de picardia i els xistes verdongos. I el pitjor d´aquesta festa, adivineu qui eren els convidats especials... els estranjerous. El gordo Xuxu anava captant als alemans que trataven de fer com si no s´enrecordaren, inclús un ha tratat de pegar a fugir. Al final tots els alemanots han acavat apareguent perquè hi havia cervessa gratis. Calenta, però gratis.

Ahí estem els alemans i jo, en primera fila, tots els xinos mirant-mos, casi faltava que mos tiraren cacaus. Damunt anavem en roba d´anar per casa i els xinos estaven mudats.... I ara ve la pitjor part, en diferència, els jocs. Perquè no sé si sabreu quina és la forma preferida dels xinos de passar les festes, una de les coses que més he odiat desde que vaig náixer, un dels pitjors invents de la humanitat (pitjor que la navaixa del Nando), això que fa ruido i te fa patir els oïts sense parar, la pitjor de les tortures acústiques : el karaoke. Después de una nefasta presentació de la china milenaria, de jugar al precio justo patètic, de un joc de acaçar-se en bufes, de varios cantes i bailes en karaoke imitant els Beatles i famoses operes chines, una discussió de la globalització (m´he quedat gelat, dos minuts antes estaven jugant al corre corre que te pillo i de repent es fiquen a parlar de la globalització...), un cordó roig que si se parava la música quan el tocaves, te tocava cantar el karaoke, i un sinfí més de parides sense nom propies de xiquets de quatre anys (m´ha tocat un portafotos de Winnie The Pooh, seré feliç eternament), s´ha acabat la tortura. O això pensava, en acabar-se la festa m´han convidat a una igual la setmana que ve, on he de parlar d´Spain y tot lo que me passe per la raba. Igual els conte mentires, s´accepten tot tipus de sugerències!

La part bona per a mí ha sigut el final, els xinos demanant ferse fotos en els estrangers, he conegut veïns meus ( i veïnes :) ), i tots volent ser el teu millor amic. "Football, spain, Raúl" (no saben que està millor fora de la selecció ) o "Barcelona, Madrid" són coses que he sentit mil voltes aquesta nit. M´ha fet gracia, estava en un alemà que du rastes, i s´acosten un montó de xinos i se fiquen a preguntar-li sobre el monyo, que com sel feia, com sel llavaba, i una es queda mirant-lo i li fa "Can I touch your hair?". Jo estava partint-me el cul, i lo millor ha sigut quan una li ha preguntat que si fa un any estava en no sé quin lloc, que havia vist fa un any un xic en el mateix monyo, si era ell... I després lo típic, fotos com si fora un Mickey Mouse del eurodisney, etc... Menys mal que no tinc una pinta rara i solc passar desapercebut. Aixina tot, és dir que sóc espanyol i venen un montó de xinos a vore que faig, com si fora un animalet del zoo. No és per tirar-me flors, però jo sóc el puto amo. ¿Perquè he dit eixa frase? Jo que sé, primer perquè la fama se m´està pujant al cap, això de fer-se fotos i donar telefonos a tot kiski, mola, i segon, perquè és de veres. Ahí queda el mandao, pa qui sel vullga pimplar.




domingo, 19 de octubre de 2008

Relacions púbiques


No estic de bon humor, tinc la llet agra. ¿Qué perquè? Pues perquè el dissabte quedí en Celia pa la classe i pel camí vaig perdre la cartera. Damunt arribe i se fica a chillarme que sempre que quedavem arribava tard, que era un impuntual, que la próxima volta se n´aniría... dones. Després de la classe, resulta que anavem a la inauguració de una escola de ballar. Però resulta que en el camí no hi havien taxis, i anarem en metro. Tardarem més de dos hores en arribar i ens perderem gran part.He de dir que m´ho passí molt bé, perquè eren tots classes divertides pa atraure la gent, hi havia tango, swing (estaven els del club de la setmana passà), salsa, dansa africana, flamenco i jazz. Tot amenitzat per professores de buen ver. Jo no havia ballat en la vida, i al principi me tirí arrere, però cap al final vaig perdre la vergonya i em vaig soltar.

I en la classe de swing, em toca fer de cámara improvissat. Allí estava un dels americanous que tindrà la meua edat i que es el puto amo del swing. A lo vist, i segons la explicació que va fer, en EEUU, tu vas a un poble i dius, ¿ el club de swing? I tots els pobles en tenen, i te conviden a ballar. El swing es un ball que agrada per ser molt lliure, però es que el to de la música... sona massa americà. No vos recomane que aneu per Europa preguntant on està el club de swing, perquè en els paísos del nord, això s´enten com que estás buscant gresca gay.


Una volta finalitzada la presentació de les classes, pues en els del club de swing de sopar. El que jo no sabia es que estaba en la part pija de la ciutat. I com havia perdut la cartera, pues ale, ja li dec un sopar més a la meua amiga... i no dels chinos, perquè en la part pija, el preu del menjar es com anar a un bar caret así. Cagüen tot. Com a nota interessant, vaig conéixer a una coreana que estudià el mateix que jo ara (informática i totes ixes coses) i que treballava pa una empresa allí en Shanghai. Era mona y frikkie, una combinació extranya que rarament es coneix. Diumentge torní cap a casa, i así estic.

Sobre els chinos y les relacions sentimentals hi ha prou que contar. Hi ha varios tipos de relacions asqueroses que se donen en china. La primera és el típic soltero americanot, huelo i panxut, en la xufa de cacau que necessita 4 viagres pa traurela del capoll, que sen ve así forrat de pasta i busca jovenetes pa tocar mareta. Altra és el típic executiu que viatja molt, i sol vindre a Shanghai per feina. Se troba una xina i com les xines están a la caza y captura del Western broker guy, o siga del ricacho del este de banca asquerós sapo y fill de puta en BMW descapotable, pues se la folla tot lo que li dona la gana i més. En una convidà a un hotel de lujo o un soparet en un puesto caret, ja té mitja raba dins del forro. El que passa és que esta gent ve así pa un, dos o tres mesos, tenen dona i fills, i quan s´acaba el temps, sen tornen en la dona i deixen a la xina plorant i rasgant-se les vestidures.

La tercera i última és el típic sunormal estudiant que busca novia pa intercanvi idiomàtic. A voltes la cosa va bé i arriben feliços al matrimoni, però la majoría de voltes és una puta merda. Jo vos diré perquè. Así les xines són moltes simples. Es creuen que si un tío tapa cova, ja van a casar-se en ell. I els típics estudiants que venen así de festa donen agonía, perquè veuen a les xines com a carn de xufarra, te la meto y no me acuerdo, jo vull a una xina pa tocar pexina, i ja està tot. I después te sents de cada dramò que fa por. Per exemple. Un alemà que es lià en una xina. La xina no parlava anglés, i el alemà no parlava xino... però la xina estava boníssima. La relació anà ve al principi, però el temps passà i arriba el temps del alemà de tornar al seu país. I la última setmana, la xica queda en ell en l´estació del tren (era de un poble propet) perquè estava emocionà i volia estar en el sapo, però el alemà digué sense inmutarse, ara men torne al meu país i te deixe así, i la deixà plantà en l´estació de trens. La xina s´agarrà una depressió de por, és passà la última setmana tocant-li hores i hores per telèfon, no entenia perquè. I és per una cosa molt simple : si els dos haveren parlat el mateix idioma, ixa confusió no havera passat. Si la tía havera sigut més lista o el tío no tan fill de puta, això no havera passat. Coses com estes es veuen continuament per así. ¿Te trauries la xufa pa que te la mamaren mentres conduixes en una carretera plena de clots i pedres? Pues liarse en xines és lo mateix, en cuidao i bona lletra.

viernes, 17 de octubre de 2008

Si la xufa fa pudor llavatela en alcanfor



Así n´hi ha que es pensa que traure el mandurrio a passejar es com anar a comprar aspinacs. Recorde el típic sapo de la meua terra diguent-me : a quan vages a china, a follar sense parar. Al principi pareix una broma, però cada volta va diguent-ho més gent i al final penses, ¿serà de veres, que només per ser espanyol, puc anar al mig de l´avenida de Nanjing, me trac la xufa untà en manteca i s´amorrarán com si el món s´acabara? Personalment no ho he probat, però crec que igual el pegarien un passò, la policia arribaría en la furgona negra (es blanca, però te tanta merda que pareix negra), i te tancaría en un nicho pal resto de la teua vida.

Entonces apareix el típic flipaillo, que diu, home, tampoc és això, lo que vol dir és que vas a ligar com el puto amo, que portes el condó apreparat en la disco (un en cada butxaca, i altre en el piu, per si te s´ascapa algo de tant de roce). Jo vos dic que así ligues igual o menos que Pascualet collint caragols en un hort d´ancissams, per varies raons bàsiques :

  • Qui és lleig, és lleig en Valencia, en Shanghai i en el Congo. Ahí no hi ha volta de fulla, la única solució es operar-se o tindre el piu com el camal de llarg.
  • Qui no té gràcia pa ligar, no la té así ni en Australia. Encara que t´estudies tota la videografía dels morancos i cruz y raya, no vas a ser més graciós i ligar més. Si eres un pasmarot, ho eres pa sempre, a llegir el diari i a jugar al dominó.
  • En China la proporció de homes-dones es uns 10 homes per dona. Allà on vajes està ple de xotos, estic segur que así en negoci de gays triunfarà en el futur. Home, que la majoría de homens son més lletjos que el dimoni xuplant safanories, que tenen cap de genoll o boca de rata traicionera, pues sí. Però si tens que competir en 10 xinarros, alguno estarà bo, encara que tinga la xufa com un cigrò. La cosa està mal.
  • Vale, eres espanyol, això igual té feeling en Japó, però a vore si vos queda clar moniatos, que no tots som Antonio Banderas.
  • La majoria de dones tenen cara de paret. O siga, son més lletges que tindre el forat del cul en la front, a ixos desesperats de les dones asiatiques, que veuen una porno en una china y se pensen que totes les d´así son igual, o que són com les de les pelicules... ho porten poc clar. Ara no sé que dir-vos, perversions hi ha de tot tipus. Hi ha qui li mola menjar pernil a les tres del matí en la xorra per fora el forat del canonsillo, hi ha que li agrà el sado, etc.. De gustos i obsessions, i morbos, no hi ha res escrit.
Porte así dos messos quasi, i conec a molta gent. Tinc l´agenda abarrotá de telefonos de gent que no sé ni qui es. Podría passarme el dia de festa amunt i avall. Es normal, eres extranger, estás asoles, eres diferent, la gent té curiositat per tú, com si fores un ornitorrinco del zoo, ho entenc. Però ligar... és lo mateix que en Espanya. I si les dones de per sí ja son raretes, imagineu-vos lo que déu ser tindre una novia xina, que són més rares que un pet de gos, totes serioses, que no enten l´humor espanyol... Pesadilla. Aixina és que els putos folladictes de la porra deixeume en pau, que jo no he d´anar a cap puticlub pa que m´estafen, ni a buscar dona pa tapar cova.

Ahí queda això, com qui sopa i no dina.

PD: guía del metro de Shanghai en les fotos, per si vos perdeu venint cap así.

lunes, 13 de octubre de 2008

Tres en el cuarto






Vos conte, llonganisos del averno. Sé que porte una setmaneta sense contar coses estúpides, però dona igual. És el que passa quan ú té 3000 faenes avorrides, que igual pots fer en la china que en la cochinchina. O siga, la meua setmana és ves a les classes, estudia, fes la faena de classe, fes sport, no te drogues, no begues, riute quan et conten un xiste roïn, no tires ascopiñaes a la cara de la gent, no te llaves la xufa en la font pública... lo de sempre, vamos.

Aixina que l´acció no vingué fins el week-end, que me n´aní tot fardaxo en la pinta de la foto a menjar vaca morta a ca la huela torta, o siga, agarrí l´autobús i aní a Shanghai. Pel matí aní de compres, i em comprí una PDA traductora Xinés-Anglés (mateix preu que espanya, 250 euros), i una chaqueteta pa no patir fret. Després havia quedat en la meua alumna Celia, i després tenia un sopar amb ella i amb supostos espanyols. Quedarem en un bareto americà en el hotel ritz ultra pijo de la muerte on cada beguda de res val 5 euracos del pájaro. Però bé, les begudes són exòtiques i pijes, i pots demanar batidos de mango o pomelo en cincuanta piuaes que dius, hostia, açò es la repanocha, i quan ho probes fa gust al típic zumosol de tota la vida però panses o alguna xorra indescriptible. Después d´això, resulta que el sopar es va cancel.lar, aixina que com ja estava allí, pues anarem a altre lloc.

Sorpressa la meua quan entrí a un club i me vaig vore gent ballant, i no sardanes, que d´això havera pogut triomfar, sino swing. Per cert, no pregunteu mai a un home si balla swing perquè significa si es gay... Pues allí estava jo, en un club tipo americà dels anys 30, en un montó de gent, amagat raere d´un sofà pa que ningú em traguera a ballar. Perquè, si no si ho sabeu, el swing és ixe ball que fan moltes xorraes menejant-se avant i arrere, que fiquen música d´america anys 30 al 50, i que se fan el fardatxo i el llangobarro hasta que el cel pareix que s´obrí i tots aplaudixen, quan s´acaba la cançò, llums, colors, pas avant, arrere i menejant turmell i cadera. No sabeu lo mal que ho passí, perquè que fas en club de swing si no saps ballar swing? Ni cal dir que la meua amiga ballava millor que tots, és la crack de les festes, ho sap ballar tot. Això si, tota l´area del cervell ocupada en ballar, probablement l´ha perdut pa sempre i és irrecuperable, és lo que passa en totes les cantants, ballaores i tota ixa calanya que de mínim es mereix picar pedra. Però deixem als dèbils mentals contornejar-se al són de la música satánica, que ja vindrà el dimoni un día i s´andura als ballaors a la foguera d´allà baix.


Com día Sacramonte, la cabra tira pal monte, i jo mentres em dedicava a beure algo d´alcohol i fumar pa paréixer distret. Després, tota la gent del club del swing se n´anà a un piso franco, a la típica festa de ciutat. Molts de vosaltres ho sabreu, altres no. En les ciutats grans, la gent se monta les festes en els pisos. Hi ha qui fa orgíes macabres, hi ha qui es dedica a beure hasta que el fetge li se fa mallorquina, hi ha qui fuma i es droga hasta que perd la conciència, i hi ha qui ho fa tot alhora. També està la variant Peace Fresno, on lo máxim que beu la gent és cervessa i llimonà i después canten tots alrededor d´una guitarra. Pues a mí me toca una d´estes. No estagué mal, m´ho passí bé, un día més en la vinya del senyor, on l´alegria ens envolta i podem donar gracies de poder morir en la xufa intacta, perquè som bones persones. En realitat no necessites una festa satànica pa passartho bé, molà molt, em vaig riure, vaig conéixer americaunos dels autèntics, chinos, coreanos, japonesos, francesos, canadienses i alguna que altra xica guapa. També hi havia una xica de Barcelona, ¿perquè hi ha tant de català per ací Shanghai?

Al sandemà, al cosa canvia. Havia quedat en Catherine, l´altra amiga (vos pose una foto amb ella, perquè no en tinc cap en el blog), i el meu amigacho de la muerte Cristofer i la novia Karen-home. Anarem a un parque d´atraccions, on hi havia una noria de més de 100 metros. Avorridíssim. Ni comparació a Port aventura o qualsevol parc d´atraccions, era més com la fira de Gandia, però amb la noria. I la noria anava super lenta, o sea, que res de trellat. Aguantar al Crof i la novia, i a l´altra xica que en la vida havia estat en una fira (pa flipar!), i anar votant d´atracció en atracció i pujar al tren de la bruja i coses aixina, va ser quasi-traumàtic per a mí. Hi ha una cosa que la gent ha de saber de mí. Si me trac un paquet de tabaco de la butxaca i comence a fumar, és que estic desesperadament avorrit, i necessite fer algo per no perdre els nervis. Em vaig fumar mig paquet de Blue Malls, marca taiwanesa, una merda, si m´havera fumat l´altre mig probablement ara estaría en el puchero de la cantina del parque d´atraccions.

La gent esta era feliç i jo volia pegar a fugir, aixina es que la meua idea de busca noves amistats i pegar a fugir, se fusionà en quan vaig vore un home en hamsters chinos. Aní i lin comprí un parell, i ara tinc a les dos boniques criatures en la meua habitació. Això em dona l´excusa perfecta per dir que volia tornarmen a casa, perquè ja estaven tramant anar a altre lloc infernal i jo no volia sabermen de res. I ara ve el més alucinant de tota la vesprà. Resulta que la novia del Crof m´acusà d´irresponsable i que debia comprar una gabia i menjar pals bixos, i que ella coneixia un lloc. I ja seguiré contant un altre día. La part mala és que no vaig fer fotos, però vull tornar i fer-ne amanta, perquè el mercat d´animals és una de les coses realment xines que val la pena vore i curiosejar.


martes, 7 de octubre de 2008

Seguritat vial i altres desmadres

Ie, samarros del averno, así seguim, sense moltes novetats. ¿Sabeu el que és la eugenética? És la teoría que tots els negres, sunormals, retrassats e impedits deuirien prendres el gotet igual que el amic de Mar Adentro. La raó és simple: si seguim alimentant a ixos que ni treballen ni fan res de bo, el detriment de la raça humana anirà a pitjor i finalment ens extinguirem. Afortunadament, això no passarà, ens extinguirem igualment, però perquè caurà un meteorito o el LHC farà un forat negre i se mos tragarà, encara que abans d´això, vorem el auge de una tanda de dèbils mentals apoderar-se de les nostres vides i fer-nos patir. Això és el que m´està passant ara en el meu amic danés.

De normal uno es pensa que tindre un amic ric és una gran cosa. Jo vos dic que no. És el pitjor que vos pot passar. Per exemple, putjem al taxi, ens gastem 5 euros, i clar, ell té un bitllet molt gros, per tant et diu, a paga tú. Tú pagues, pensant que después t´ho tornarà, però com per a la seua ment de ric, això és pura miseria, ¿per a que fer el esforç de pagar-t´ ho? I després te passa el mateix en un dinar, en una coca-cola, en altre taxi, en un sopar... i els ous van unflant-se i mentalment comences a repassar tots els diners que el tío està sarnant-te, i et dones compte, que ja saps perquè el tío és ric: s´aprofita dels demés sense coneixement. Ixe es Cristoff el meu amigo del alma, que aixina juant ja em deu 30 euros de tonterietes sumaes una a una. I no mels torna ni mels tornarà. Perquè siga on siga, en temps de crisis o de riquea, la pela és la pela, i és lo que mana.

Lo pitjor de tot va ser la meua fantàstica idea de sugerir-li, que se fera una copia de la clau, que me la donara, aixina si la perdia, que me donara la clau i jo li la tornava. No havia passat ni el mateix dia, quan a les 21 de la nit em toca i me diu que s´havia deixat la clau dins del pis... Ahí me tens, anant a arreplegar al anacleto a la parà d´autobusos de la universitat, i anant al Hotel del campus en Caracremà a llogar una habitació. I clar, deixali la pasta, que no la tens i vas al caixer a traurela, i a saber si te la torna, i donar-me pel sac tota la nit. Perquè és de les típiques persones que estás cagant en el water a les 23 de la nit i te toquen al telefono, i t´apujes els pantalons tot asustat, i vas corrent a tranques i barranques i quan l´agafes, enseguida te diu en un tò de absoluta felicitat "¿Qué éstas haciendo?" , només per preguntar.

El tío es comprà un mòvil. Es passà una setmana donantme pel sac que volia un mòvil nou, parantse en cada tenda, y mirant tots els mòvils més baratuchos. I ahir m´apareix en un mòvil de 300 euros, en GPS, video, mp3, mp4 i mp67 y hasta se fa una xufa en vibraor si vols. Me va fer grácia, ahir pel matí. Anavem de camí a classe, i el tipo anava jugant amb el GPS (que per cert después paga 10 euros de fer el imbècil només perquè sí), y yo em vaig pillar en un jardí un bixo gegant, una mantis religiosa, i com jo tampoc estic molt acoplat, me fiquí a jugar en el bixo. El bixo sem va tirar al dit i em va fotre un mos i jo chillant i intentar llevarmel de damunt. Quan ho vaig aconseguir, varios minuts después, i mirant-me el dit fet un asco del mos, el tío se gira i me fa, ¿qué ha sido eso? ¿un gato? O siga, m´haveren pogut matar a palos davant d´ell, però ell està tot feliç mirant el puto GPS, com camina i es meneja la flecheta, m´ho ensenyat com 10 voltes... aaaaaais. Paciència.

Vos fique un minivideo del tráfic. És una de les coses més impressionants de xina. Els semàfors només que són indicatius, els cascs en les motos, una ficció, no hi han senyals de tràfic... ¿com no es maten a hora punta? Pues de pura xorra, i perquè no van mai més fort de 60 Km/h. Però és impressionant. No he pogut gravar mai a hora punta, però si puc ho faré i voreu.


sábado, 4 de octubre de 2008

Dia i Nit






A vore, folladictes, que lo únic que penseu es en la raba i deixar prenyaes hasta les cabres del tío Pascual. Jo así he vingut a aprendre el idioma, no a follar, però clar, això no entra en el cap de la gent, que es pensa que vaig caminant per Shanghai en els ous per fora i la cabota per dalt del pantaló, o que vaig a tallar-me les trenes del cul a les pelu-puteries (hi ha que dir que quan passe i mire de reüll, les palles estan potents, però ja sabeu com està el percal de sucar pagant per así seguent de fora...).
Bé, pel matí aní amb Catherine al museu de Shanghai. El matí més avorrit de la meua vida : mirant floreros, sellos, aspasses i mobles. Que sí que són de la dinastía de l´any de la creïlla, però ¿i qué? Val, val es bonico i tota la pesca, però quan portes més de 20 minuts veguent pots i cuadros de montanyes i dragons que sempre son el mateix, només que canvia así hi ha un home i así un arbre, está ja pensant en que faràs està nit. Ho sent molt, tinc una mentalitat massa pragmàtica, si veig un plat es pa ficar menjar, aixina siga porcelana de la dinastía Ming, en un melocotonar dibuixat a mà, com un tros de fang. Putos ricachos, sempre perdent el temps en tonteríes.

Les dues coses que més me molaren, els sellos en criatures del averno i els pergaminos llarguíssims. Però bé. Després vaig dinar i em vaig despedir de la meua amiga, per a quedar després amb l´altra, Celia. Com encara tenia un interval de dues hores me n´aní al Carrefour chino, qué és pa flipar. La distribució de les seccions és igual que qualsevol Carrefour, però mola xq pots trobar tot tipus de menjar exòtics, i en la part de comprar menjar acabat de fer, hi han una quantitat de menjars extravagants fora del comú.

Celia és ara la meua nova pupila. Jo li ensenye español, ella a mí xinés. La veritat, la tía està com una puta cabra, la típica china obsesionà amb el flamenco i les tradicions espanyoles (per sort no li agraden els bous), i la cosa bona que té es que me pareix que coneix a tot espanyol de Shanghai. De fet me n´aní amb ella, una china, un anglés i un italià (no, no és un chiste), a un concert de música de Noruega y de Suecia. I allí em presentà a 3 espanyols, una xica precissament de València, i els altres dos catalans, PER FI VAIG PODER PARLAR VALENCIÀ, sí! I clar, imagineu-vos, 4 espanyols, i un altre anglés, l´home de la xica catalana, també un poquet més allà que así, en un concert de música pa adormir-se, on tots els xinos estaven callats, la música electrònica... Aguantarem la primera i segona actuació. A la tercera es desmadrà l´assunt i ens montarem la típica paxanga espanyola on cadascú fa el moniato com li passa per ahí, i acabarem ballant sevillanes, botant, fent balls estúpids, i tota la sala de xinos mirant-nos, grabant-nos i fent-nos fotos, envés de al concert. Però inclús els artistes de la segona ronda, s´apegaren a nosaltres, ahí està, home, que és que, on hi hasquen espanyols armant sarao, no hi ha comparació!!!




jueves, 2 de octubre de 2008

Mercaillos de Yuyuan






Que sapigau alguns que vaig cometre el error de ma vida ficant el nom del blog en el msn, perquè el danés, entre altra gent, va entrar i ho va llegir. Bé, me dona igual, sou tots uns fills de putes, uns desgraciats i uns miserables, i damunt ho sabeu. I si algú es dona per aludit, que sapiga que va per a d´ell.

Piuaes a part, ahir quedí amb Ratha per anar a Yuyuan. És una persona molt agradable i em sabia mal anar fer-la caminar per horribles llocs plens de guiris alemanots, comprant teteres i carabasses de goma per un 5000 % el seu valor. La única cosa que comprí va ser una jaqueta perquè feia fred, i ella regatejant me la va aconseguir per 15 euros. Un preu normal, tampoc es que fora un plumífero. Recordeu que el preu de la roba así es igual que al mercat de Sueca el divendres. De les tendetes de carrer, vaig vore una parà en mig d´un carreró oscur que em quedí tan impactat que sem va passar fer una foto. Era una parà amb cames de tigre tallaes, on podies vore la ungla i troços la garra en carn viva, possiblement de uns dies cap enrere... Estava clar que la tenda era ilegal, però és una cosa que no t´esperes...

El dinar va ser horrible, perquè vaig triar tres plats i els tres eren mooooolt dolços, pareixia que dinarem postre. Per les fotos mai se sap als restuaurants xinos. Inclús ni els propis xinos ho saben, ells es dediquen a demanar tres mil plats, encara que el 80% vaja al fem. Hi ha qui es pensa que el minjar que sobra al restaurant el tornen a gastar. No sempre. L´agafen i el tiren en bolses, ho trituren i hi han gent que s´ho endú, probablement per a donar de menjar a porcs i gallines. O qui sap... Per cert, m´han dit que prop del altre campus hi ha un restaurant especialitzat en carn de chicho... ja el probarem.

Bé, va ser tot passejar, vore paissatges i preguntar-li tot lo rato a Ratha, "com es diu la merda esta en xino". Un bon dia, però acabí rebentat de caminar.

Demà m´espera un altre dia mogudet. Resulta que la meua demanda de gent que vullga intercanvi d´idiomes xinés-espanyol aquesta setmana ha tingut resposta, així es que quedaré amb dos xiques demà: una pel matí i altra per la nit. Per als interessats, vos diré que són... simpàtiques, així que m´interessa sols l ´intercanvi de llengües, el idiomàtic of course, no l´altre...

High Tower SFWC






Penúltim post d´avui. Em queda la visita als mercats de Yuyuan i al Century park, el parque del siglo. Del segon se m´acabà la batería (el dia anterior la gastí tota en el puto edifici), aixi es que del últim no hi han fotos (tinc del mòvil, però no valen la pena, són malíssimes).

Quan visití la torre del infierno, anava amb Crof i la novia. Resulta que s´acoplà una amiga de la novia, en teoría per visitar la torre, en practica per a que jo parara de fer de farolet. Però la xica sabia el mateix anglés que Chiquito de la Calzada, aixina que només poguí preguntarli cuatre coses en xinés que sé, i la comunicació va ser difícil e incómoda. Si algú pensa en coxinaes, li diré que la xica era simpàtica. Amb això sobren les paraules. La part graciosa va ser quan me la presentaren. Com ja he contat varies voltes, els xinos son vinagres al contacte, com si anares a pegarlos la lepra o algo. Algo curiós si veus el metro o el bus, on la gent casi es mor ofega i el roce no fa el cariño precissament. Pues jo estava pensant en les meues tonteríes, i no prestí atenció a la nova companya, així que al presentarmela, el primer impuls va ser, dos bessos, com es fa así. Mare meua, la que s´armà, la xica enseguida es fica a xillar i se n´anà corrent, i jo tot roig, perquè estaven en mig del carrer i tots mirant-me. El Crof, que ha visitat Espanya ho pillà i estava descollonant-se, i la novia també. Jo volia que em tragara la terra. Però passats els minuts de vergonya i després d´explicar-li a la xica la realitat (que no sóc el violaor de l´ascensor, vamos), la cosa anà bé. Això sí, la xica ixa no crec que confíe amb mí mai més, pues no em va dirigir la paraula en tota la excursió.


Hi ha un problema amb fer fotos desde eixa altitud. Necessites una cámara molt bona, o molta paciència. No pots gastar el flash pel puto cristal, i si lleves el flash, tens un problema amb les sensibilitats de la cámara, i la imatge ix distorsionà. Si algú coneix una manera d´evitar això, que m´avise, perquè fer fotos de nit amb tanta llum de neó és molt difícil.



Pudong Centre






Aní a Pudong a pujar a la torre ixa que no sabre el nom mai, perquè no en té. Es diu Shanghai World Financial Center, SWFC. I és curiós, perquè és el primer gratacèls que veig en ma vida de veritat, davant de mí, i lo únic que pense és : una finca alta. Per altra banda la Pearl Tower em pareix rara, imponent, una cosa del més enllà. Quan la veus en fotos pareix xicoteta, casi com el pirulo del politècnic, però quan t´acostes dius, arrea! El color original de les ralles es cohentment rossa, i per la quantitat de llumenaries cohentes qualsevol pensaría que es el puti-club Trebol rejuvenit, però no.

Una curiositat : mentres passejava per allí em va impactar que uns moros anaven venent una espècie de arròs apedaçat en un carromato. De repent para un montó de poliseros i dels dos moros sen enduen a un (carricoche en el arròs tumefacte incluit) i a l´altre li diuen que sen vaja cagant paquets o sel fusaràn. Se montà un cacau que m´aborronà. No està permés la venta ambulant en el interior del centre financier, al menys la no autoritzada. I els xinos poliseros són molt serios, i tenen molta mala llet, no es pot jugar amb ells, mai.

Shanghai naigt (2)

,





Bona nit, gabarres. Mentres que en una part del món el Dow Jones se cau i s´obrí un forat al averno en la banca del Wall Street, altres com jo, es dediquen a buscar aspinac pa ficarlo a l´ansalà, mirant entre els terrifics carrers d´una ciutat on aparantment no passa res i passa de tot al mateix temps.

Así els xinos flipen en el viatge espacial, en la llet anvenenà i en el progrés. Shanghai, per exemple. En dos anys ha inaugurat dos línees de metro noves, per al 2010 hi haurán 4 més. No he vist mai una ciutat que cresca tan depressa. L´edifici del qual vos ficaré fotos en el següent post, s´inaugurà el mes passat. 494 metres. L´edifici de Taipei el supera 509 metros, es el segon edifici més alt del món. Pujes al piso 100, amb un ascensor a 80 Km/h. Bé, la veritat, no es tan impresionant, bona vista i s´ha acabat...

Vos fique el famós carrer Nanjing road, on la gent de nit t´agobia pa dur-te a llocs de massatge... sí, imagineu-vos el tipus de massatge. Les últimes corresponen a la vista de Pudong, centre financier. Pareix que estigues en una ciutat del segle 3000 o algo aixina. La sensació es rara, com si estagueres passejant per la peliculad de Yo robot, falten només els cotxes volant.