jueves, 26 de febrero de 2009

Si plou formatge pa que vaques.

















Continue el post d´ahir, amb els comentaris sobre els xinos i la seua cultura. Per así, ara per ara, he d´anunciar que el dissabte és la meua festa de cumple i vindràn unes 15 persones: el turco, el japo, el danés, els espanyols, la sueca, la xina, un holandés, una rusa i més gent que ni conec. La raó es que també es el cumple del japo esta setmana, aixina que ho celebrem junts. Ni de conya pagaré el sopar, perquè volen d´anar de senyoritos a un restaurant rus ( a menjar pa rus), i no sé jo si serà barato o qué, però els 10 euros per persona no els lleva ningú. A la meua amiga xina li dec una convidà (si voleu pensar mal, podeu perfectament 中 ), però als demés, res. El divendres ademés anem a la Casa de Espanya a vore qui hi ha per ahí .

Les fotos que veieu són dels continus dinars de Nadal al llarg de la setmana, i jo tot fals aguantant críos, tipo el president quan besa als xiquets o coses aixina. La foto d´exterior és el carrer d´un dels tíos. Molaría viure ahí, ah?
Bé, pollastres, continue en la crítica d´ahir :
"Continuant el post anterior, el carácter xinés és analitzat. Ara em centraré més d´una forma general, pensant més amb la seua història recent, i enfoncant-ho al negoci.

Em pregunte, perquè una societat que era fa 50 anys comunista, ha canviat de forma tan radical. En el passat, la gent era pobra, hi havia poca higiene, això no ha canviat, però la gent vivía més junta, era més propera, més bona. Sí, sols pensaven en el treball, perquè no es podía fer altra cosa per plenar-se la panxa, però la gent s´ajudava entre ella, vivien tots junts, no hi havien envejes (normal si tots són pobres, veges tú, de que vas a envejar al veí), la gent era més simple e ingenua, i en total, més bona. Pots vore en la gent major que són millors persones que els demés. Són més amables, més oberts, millors persones.

Encara hi han coses que s´han trasmés des d´aquell entonces, i encara ho pots vore en la gent de mitjana edat. Però són sols detalls. HI han dos factors que han destruit la societat xina comunitaria. El primer, el lliure-mercat. El segon, la televisió. El impacte de la televisió en la gent es abominable. No hi ha molta diferència amb la tele nostra, però que es un llava-boles , això està claríssim.

El lliure-mercat va entrar en xina de forma molt violenta. Quan la major part de la gent era pobra i no estava permés a ningú tindre propietats o coses propies, el país era quasi tercer-mundista. El problema de la gent pobra, és que és ignorant. La avaricia, la codicia, el poder, la sensació de poder, el voler més i més, colen enseguida en la gent ignorant, que es veu deslumbrada com un xiquet davant un joguet nou amb la possibilitat de canviar l´estatus social. Primer es plenar la panxa. Quan la panxa està plena i te sobra algo de diners, compres més coses. I quan més coses tens, més coses vols.

Molta gent opina que la avaricia i l´egoísme són intrínsecs a la naturalessa humana. No crec que siga aixina. És molt més simple, sencillament l´home busca el plaer i fuig del dolor. No ens diferenciem molt d´un ser ameboide o qualsevol ratolí. I les sensacions plaenteres són més fàcils d´obtindre quan tens diners. A més, ens agrada sentir-nos halagats, que ens diguen lo bons que som, i quan més poder i diners tens, la gent més t´halaga. ¿Per què? Perquè en realitat, el plaer és una cosa subjectiva i determinà per la societat. La ment es pot adaptar a qualsevol cosa que les circumstancies marquen, sempre que siga suficientment progressiu. És com la historia de com matar una granota sense patir. Si fiques una granota en aigua calenta directament, el bixo ho notará i patirá desesperat per anarsen. Però si vas augmentant progressivament la temperatura, no ho notará, fins el punt de bollir l´aigua i matar la granota sense que se n´adone. El mateix passa amb la societat, les coses van a pitjor progressivament, i els límits es trenquen d´un any per a altre sense que apenes ens adonem. "

miércoles, 25 de febrero de 2009

Fer-se ric és gloriòs.















He preferit plenar un post més amb fotos de la gent, aixina en fique 5. Va ser de la primera visita a la ciutat amb estos. Finalment fique la famosa foto, però aquesta volta, feta per mí, original 100%. Anarem a la zona de Pudong, i després a XinTiandi, barri antic, un poc decepcionant, però bé, almenys el gelat de ColdStone que ens menjarem allí estava bo.



Continue amb una cosa que vaig escriure ja fa prou temps, però que trobe interessant que la llegiu:


"S´haureu adonat que he canviat el to del blog a un més seriós. No vos preocupeu, ja tornaré a les animalaes prompte, sencillament note la necessitat d´escriure i plasmar tot el que he viscut . Avui es 26, el día de Nadal Xino. Des d´así puc sentir els cohets i les traques, porten més de 12 hores dale que te pego. Res que no hagem vist en falles.

Després de les visites als monasteris pròxims, m´he dedicat a estar en casa estudiant xino, i a no fer res. Poques coses han canviat. Dos dies enrere, justet per arribar al día d´any nou xino, vingué la segona germana. Al principi em vaig alegrar, la xica es graciosa i algo nou aportava alegría al avorriment...però el pitjor m´esperava a la nit. Si sols hi han tres llits, obviament, no m´anaven a permitir dormir en el mateix llit que la xicona. Aixina que son pare vingué a dormir al meu llit i ella a dormir en sa mare. Son pare ronca com un bou, es tira pets sense parar, i pa més patiment meu personal, l´home, acostumat a dormir en la dona, mentres dormia i roncava al mateix temps, va fer menció d´abraçar-se a mí. Dissimuladament vaig fer com si anara a pijar, i l´home canvia de posició de forma automática. Mala por. Les nits, que pa mi eren un alivi, ara són un patir.

I ara voldría continuar explicant la forma de ser dels xinos. Res de bo, per a variar. La idea d´aquest post es descriure un poc el carácter xino, basat en la meua experiència personal. Comencem per les coses bones. Ya está. Anem a les coses males.


1.- Són uns egoístes desconsiderats a l´extrem. Vaig a ficar 5 exemples molt típics i voreu que vull dir :
Fumar en l´autobús, inclús si hi han persones majors, xiquets o dones prenyaes. Lo mateix aplicable al tren.
Tirar la basura al carrer. Tirar els papers per terra és una cosa molt habitual. Nosaltres solem dir la típica parida :"Aixina donem faena als barrenderos". ¿Però que fas quan no hi han barrenderos? Acumular merda en el carrer.
Fan un ruido ABOMINABLE menjant. És una cosa de les més desagradables, quan menjen fan el típic soroll a lo chop, chop amb la boca, com si foren xiquets xicotets, i quan beuen sopa, el sonit del ssssssshhhhhh es sent fins l´altra habitació. S´aponen al plat com si foren gossos i xuclen la sopa, el arroç i tot lo que siga. A mí me rallà vore esta gent menjant sopa amb palillos. Sí, increíble, però veritat. Es pot fer, però es el equivalent a menjar-se un yogur líquid amb un tenedor, fas molt de ruido i tens que menjar molt de pressa i en la boca pròxima al pot. Lamentable, jo deia que no sabia menjar bé amb palillos i aleshores em donaven una cullera. No vos penseu que es una cosa pròpia d´aquesta casa. En el comedor chino de la universitat, hi ha cada concert de ruidets a hora de dinar que ni la filarmónica. (Fa poc m´he enterat que quan més ruido fas menjant significa que el menjar més bo està, inclús en Japó és una costum obligatoria).



Tirar escopinyaes i gargalls on els ve. No importa si es un restaurant, una casa, una pati, l´hospital o si estás dinant o sopant. Quan els ve l´ascopinyà, el grogrogrogro i el gapo en el piso no tel lleva ningú. No importa edat ni condició. Es meravellós vore una xica ben guapa i arreglà, i de repent girar-se i tirar la gargallà.


Ficar la música tot lo alt que els dona la gana i m´importa un pepino el que pensen els demés. Ja he parlat d´açò en el corridor de la meua habitació. En aquest cas em referisc a altra cosa. Per exemple, estic dormint una lleugera siesta, el xino Paco entra a casa i se fica a vore la tele a tot volumen. No els importa una merda que estigues mal o dormint, el respete es una cosa que no existeix.

I la última cosa em serveix per introduir el que volia dir en aquest post. Ixa falta de respecte cap als demés. Per exemple, es molt curiós, en els cines, això de apagueu el mòvil s´ho passen del forro. El resultat es que pots estar mirant la pelicula i el tío del costat i el d´enfront parlant pel mòvil a grito pelao en l´amic. Jo mateixa he viscut aquesta situació, raó per la cual, no he tornat ni tornaré al cinema en xino. Per cert, no sé si sabreu que les películes extranjeres están vetaes a 50 películes al any, i passant per censura. Poc trellat, perquè després en Internet o pel carrer te pots trobar el mateix que en qualsevol part del món.


Quan algú li toca al xino pel mòvil, i per exemple està en una reunió, o parlant amb tú, li importa un rabe, se fica a parlar pel mòvil i et deixa en la merda en la boca. La tele a tota paleta quan els demés dormen, bramant pel mòvil en l´autobús plagat de gent o quan hi ha algú malalt, no apagar el mòvil per la nit o ficar-lo en silenci, fumar mentres estás dinant o sopant i tirar-te el fum a la cara, furtar-li el seient a les persones majors i a les prenyaes en tot el descaro en l´autobús, espentar-se en el metro de forma ultraviolenta per entrar, furtar-te un taxi en els morros quan han vist que has sigut tú qui l´has parat, conduir per on els passa pels ous (sí, sí, més d´una volta he vist el taxi anar pel carril contrari sols per adelantar), etc, etc...


Per exemple, l´altre día vingué la tía i el tío i els dos fills. La mare del meu amic havia fet el sopar, aixina que els convidà. Es curiós vore els comportaments en familia... si es que es pot dir això. El fill adolescent anà sense apenes saludar cara a l´ordinador, i es fica a parlar per internet i vore págines web. El nano s´asentà en un rincó a jugar en el mòvil i passà de tots, el tío agarrà el plat de menjar i es fica a fartar sense parlar en ningú. La única que pareixia tindre més relació social era la tía que parlava en la mare. Jo per dins estava partintme el cul, la escena era curiosa, perquè estaven son pare del meu amic, ell, el germà i la germana, sentats fent cara amistosa (jo amb ells), i el tío i els fills fent els que passava per la polla. Una malaeducació sense precedents. El mateix ha passat ara mateixa, un amic del germà ha entrat i s´ha ficat a vore una pelicula en l´ordinador, mentres nosaltres dinavem. Perquè sí. És una mostra més de la cultura xina, jo faig el que em passa pel rabo, i si aixina guanye més diners, o tinc més disfrute i benefici personal, millor.


Aquest tipus de coses, tots les hem vist en la nostra societat. El que jo no havia mai es que passaria si TOT el món fera això. Pues el que passa así, que t´agradaría matar a la gent cada dos per tres, i com no pots fer res perquè tots són asquerosament igual d´egoístes, et tornes igual o inclús pitjor que ells. I això fa el món prou més asquerós del que ja es. He de dir que curiosament, una dels coses que em fa sentir orgull d´Europa, de ser europeu, és la cultura de la higiene i el respete als demés, una cosa tan simple com cedir un seient o no tirar un paper a terra i tirar-lo a la paperera, prestar atenció a la gent que parla, i saber que podem molestar a altres persones amb la nostra conducta, fa que la nostra vida siga prou més agradable, i són detalls dels que no ens adonem, perquè no sabem que significa perdre-ho, ja que altres ho fan per nosaltres.
Temps al temps, i ja ho perdrem tot."

Els meus millors amics: jo, mi y jo mateixa.











Bé, ara vos fique unes fotos de soparets i cosetes varies de la setmaneta de Nadal. La primera foto és del primer dinar que ferem en restaurant, anarem a un Hot Pot. Básicament és un perol bollint en el mig, en el qual tires menjar fresc, i quan esta bollit, el poes i tel menjes.

Després teniu una foto del menda, més gros que un porc antes de passar del mataero, una foto dels tradicionals raviolis xinos caseros, i una foto en menjar variadet. Un dels menjars habituals era el wo-wo, una especie de pa groc fet de panolla, que al principi no m´agradava, però al final acabí trobant-li el gustet. Lo altre era més tipo per a picar, tampoc estava mal, i una especie de pans fregits rellenos, no estaven mal tampoc, però l´ambafor era inhumana. Si a més teniu en compte que per ser el convidat m´unflaven com una bufa, un plat darrere altre...




viernes, 20 de febrero de 2009

Nadals xinos i com van les coses per así
















Esgotat. Després de tres dies d´arribar the spanish people, estic fet un asco d´anar amunt i avall. La única cosa diferent que he fet de quan vaig vindre és anar al Decathlon. Aquells es compraren sacs de dormir, bona idea, perquè el sac després tel pots plegar i endur a casa, no es com la colcha dels ous que es enorme. Els preus els mateixos, igual cada cosa 4 o 5 euros més barata, però en general, iguals preus. Està clar, que ixe tipus de tendes en llocs com Shanghai poden subsistir, però en altres parts de Xina, la ruïna sería gran.


Aquest post estava escrivint-lo ahir i em vaig a dormir. Son ja 4 els dies, i bé, hui la cosa anat bé. Hem visitat XinTianDi i la vista a l´area de Pu Dong, ja vos ficaré les fotos més endavant. Joer, quin retràs més brutal porte de blog. M´estic dormint altra volta...



Finalment em vaig adormir i porte temps sense escriure. En realitat no puc continuar escrivint com abans, comença una censura del blog, no perquè tinga por a les represalies, però si als danys col.laterals de la gent que arribà. Expressar la meua opinió lliurement podria ofendre algú i passe de mals rollos, si tinc algún problema en algú ja ho parlaré directament amb ell. Parlant pa la gent de casa podria dir que quan la fardaxería s´apodera de la persona, els caragoleros ixen a passejar el formatge, i la cosa se torna de color anfosquit, com el pernil de pata verda, i entonces li donaries a fumar a més de un. La solució es anar els ous per fora, com qui talla el fiambre i dir lo que toca quan no toca. Ahí queda el tema.


Vaig a parlar tranquilament de les tradicions nadalenques xines. Una setmana abans del Nadal, les filles casades de la familia, hi ha un día en el qual no poden anar a casa dels pares, està totalment prohibit. Després d´aquest día, lo habitual es menjar els habituals raviolis xinos, que he de dir, estan boníssims. El día de Nadal, pel matí, la tradició es ficar les pegatines per les portes. Aquestes pegatines en lletres dorades tenen diferents significats, i es fica una en cada lloc diferent : hi han per als vehicles, per on se crien les cabres i borregos, per a la cuina, per a la sala d´estar, per a l´entrada principal, per als camions, per a cada diferent establiment públic, i per a cada tenda. Si vius a una estafeta de correus, ficarà algo aixina com : que totes les cartes arriben al lloc i donen bones notícies, si tens una tenda ficarà, per a tindre fortuna i molts clients agraïts, si tens una casa normal ficarà, per a que entre fortuna i la gent tinga salud, si es al galliner, ficarà per a que les gallines fiquen molts ous i ben grossos...


La tradició és ficar això, i els que tenen un poc més de pasta, els típics farolets rogets, que podeu vore en la foto. També se fiquen figures d´uns antics generals, que segons la tradició, portaven la victoria al poble xinés, i per tant, també la fortuna. A més, el color de les tires de paper (abans les feien a mà, ara es compren a la tenda), té un significat especial. Roig i dorat de normal. Sí algú de la familia s´ha mort en eixe any, les tires són grogues; a partir del segon any verdes, i aixina fins el tercer, al quart ja es poden llevar i ficar les rotges.

Continuant amb el día de la festa, la tradició és anar per la vesprada al centre a comprar abundant menjar tradicional per al sopar. I després de sopar, s´ha fet costum vore el puto especial de Navidad. És un poc com el nostre Especial de Nochevieja, però ells sols tenen un, que dura 4 hores i que per a d´ells és molt important. Participen les principals estrelles de Xina, i la gent que fa els espectacles està de 6 a 8 messos abans assatjant día i nit per a eixe día. Per a molts és la gran oportunitat de passar a la fama, i per a altres, sols l´orgull de participar en el super-show és prou per a morir-se després, ja han fet tot en esta vida. Realment, s´ho agarren molt seriosament, i crec que raro és el xino que ixa nit no vega el programa. A mí m´aburría infinitament, aixina que em vaig ficar a vore pelicules pel youku (el youtube xino), i aixina passí el rato.


I finalment, a les 12 de la nit, comença lo bo. Tota la setmana anterior, la gent ha estat acaparant carcasses, masclets i petardos varios, però ningú (excepte els xiquets) tira res. I eixe día a les 12 la nit, ixen TOTS els habitants al carrer i ho tiren tot. L´espectacle i el soroll és alucinant. Perquè no és una cosa feta per l´ajuntament, es la suma de tota la gent tirant coses (sí, jo flipava, per 20 euros pots comprar un caixò de carcasses i tirar-lo). És tradició que eixa nit la roba interior ha de ser roja (per als que diguen, pues això así també en nochevieja, que sapiguen és una tradició Xina antiga, no és nostra), i que no s´ha de dormir per a tindre prosperitat l´any pròxim. Jo vaig dormir la mar d´agust.



A partir d´aques día, la següent setmana és obligatoria anar de dinar amb els familiars, així, tota la següent setmana és de visita, dia sí, dia també, als diferents familiars, dinar amb ells, y celebrar-ho amb brindis de licor del bo i una bona fartà. A més, als joves sels dona estrena, exactament com a nosaltres. Igual son sols 10 euros per cap (vull dir, el tio i la tia donen 100 yuans a cada xiquet) , així que al principi vaig pensar, bé, tampoc els donen massa, encara que són pobres i donen el que poden (inclús hi havia gent que donava 10 o 20 yuans, cadascú el que podia), però al final de la setmana, després de contar la quantitat de familia que té un xino, la suma pot ser prou quantiosa. En fi, no hi ha res que extranyar-se, exactament igual que nosaltres, les nostres estrenes de Nadal.



Bé, primer post del festival de primavera Xino, ara continuaré.



martes, 17 de febrero de 2009

Visita a 风山














Bon dia, xorissos i pagafantes varios, acabe d´arribar de l´aeroport de rebre a la nova gentola a la que haure d´aguantar este quadrimestre. No tinc coses males de dir ningú, de moment la impressió es bona, menos a Bono que és un fill de puta i ho sap i algún día li pegaré una navaixà per raere sense que s´antere. Pues això, com a segona novetat, turística en aquest cas, pues he agafat el Maglev, el famós tren magnètic. Mola, agafa els 431 Km/h, ja vore si em passen el vídeo (jo no portava la cámara de fotos), i la impressió es bona. Tot lo demés com pujar a un tren normal, igual un poc artificiós. El preu es de 80 yuans I/V a l´aeroport, trajecte únic.


Qué més. Pues continuant en el trajecte per les zones nordeñes de Xina, en el mateix día, després de visitar la merda monasteri artificial, li vaig convencer al meu amic per anar a un altre lloc, perquè no volia. La raó, estava lluny i llogar un taxi costava pasta. La festa va ser en el taxi. Primer pa llogar-lo, mos ve un taxi dels ilegals. El tío volia 70 i el regateix anà a més, i lo pitjor és que el meu amic, no és un bon turista. És tacaño, tacaño, tacaño i si regatejant guanya 1 yuan, pues ale, i sino, ho envia a la merda. A mí em pareix bé, el problema és que moltes voltes no entén que en Shanghai la vida és més cara que la seua ciutat, i clar, és burla de mi, per els preus que pague i diu que me la peguen. No me la peguen, però és que jo sóc del pensar que per 1, 2 o 5 yuans, me la pela estar 20 minuts discutint. Però ell no. Pues ahí estava renyint en el taxista ilegal, que al final acaba en 50, i el puto, li diu, no 30. ¿Però com vas a pagar 30 yuans (3 euros) pa un lloc que està a 40 minuts d´allí en cotxe? Pues que no, que no s´abaixava del burro. Al final, para un taxi, que era "legal", però el tío era un poc...ilegalucho. Era una espècie de conductor despedit o algo aixina, però els preus que cobrava eren de taxi. Pues li diu 50 i el meu amic diu que no. Jo ja tenía les pilotes unflaes i li vaig dir de mala llet, agarrem el taxi, jo el pagaré me caguen la puta (lo últim en valencià, clar).

I allí anem. En este monasteri avèrnic, una cosa bonica com ella asoles, el accés no es que fora lo millor. Muntanya amunt i pegant voltes i voltes sense parar. La veritat, 50 era un bon preu. Però clar, arribem allí...i jo pense, me caguen deww, así mos deixa el taxista en este paratge desolat i ¿com tornem?. Li ho dic al meu amic, i aquest em contesta: pues a li diguem que mos espere. Me caguen, això has dit... Que espectácul. Clar, el tío, jo m´imaginava que es queixaría i diria: si vaig a esperar-me, pues me pagueu els diners de la espera. Però el meu amic no volia. I no sabeu la que s´arma. Se digueren de tot, bramant, tot rotjos, jo pensava que s´agarraven a renyir o que el tío agarraría el cotxe i se n´aniría i jau. Al final, el meu amic li dona 10 yuans per esperar-se, i s´acaba la discussió.


Estava ahí la tensió de que el tío li pegara la vena i sen tornara, però al final, es va quedar esperant. La visita al lloc m´agradà molt, un paratge tranquil, molt tranquil i verd, i un aire boníssim. Aquest lloc era històric per ser la residència d´un ministre xino molt famós per la seua honrades i lleialtat al poble. Lo típic. A saber.


Bé, ahí vos deixe les fotos, i que ho disfruteu. Fins ara, fieres!

lunes, 16 de febrero de 2009

Crueltat animal




La entrada d´avui és una de les més desagradables que vaig a escriure, i no és broma. Però és una cosa que vull comentar. Xina i els bitxos. És lamentable, que una de les societats que més haja avançat humanament en les religions (les religions orientals són les més humanistes), haja arribat a ser tan desoladorament destructiva. Ja he parlat del poc respete que tenen al mig ambient, i del poc trellat que tenen respecte a això.



Una de les voltes que més me vaig enfadar en esta gent va ser en el poble de muntanya dels huelos. Estavem 6 persones, els 3 cosins de 12, 16 i 19 anys, la germana del meu amic i el meu amic. De sobte, un dels tíos ens donà una caixa de pastelitos i la gent, obrí el pastelito i tira els papers en terra, però sense pensar-ho. En mig del camp. Jo li dic al xiquet, no tires això en terra, tira-ho a la basura. Davant la meua sorpressa, el niñato, enves d´agarrar el paper, se ficà a riures de mi, i tots els demés, davant de mi, per fer-me la gràcia, tiraren el paper en terra. Els vaig dir de maleducats en amunt. És la volta que més m´he enfadat en aquesta gent. La ignorància és mala per naturalessa. I damunt el meu amic, els defenia. Deia que tota la vida la basura es tirava per terra. I aleshores, li vaig tindre que explicar que la basura de antes, com una pell de taronja o un tros de pa, no es lo mateix que la basura de plàstic de ara. Però no volien entendre-ho. I es rigueren de mí.



També es rigueren de mí quan deia alguna cosa en favor dels animals. Em reventà la suprema crueltat animal. No tenen límit. Ja vaig vore en el mercat animal pardals que per a que no s´escaparen teníen un ferro cosit a la carn de l´ala o al pico, tortugues velles molt grans en espais que quasi no es podien ni menejar, y bé, totes les típiques coses que pots vore en un mercat d´animals de maltrat. Una volta vaig vore un home agafar un cudol i tirar-lil a un gos perquè pijava a la porta, i no li tirà precissament per asustar-lo. La gent que té gossos bàsicament els maltrata sense pietat, i de normal la gent és totalment indiferent al dolor animal. De fet, voler a un animal és una cosa molt rara en Xina.




Al principi pensava que algunes xiques, que sí tenien mascotes com gats o hamsters, sí eren més humanes, i que pot ser la cosa estaría canviant. Però no. Amb el temps he vist que és un amor mort, de capritxo. La gent té animals pa dir que bonico que és, qué mono és este conillet, però no el considera ni viu, és com un joguet, i quan s´avorreixen el maten o el tiren a la basura...viu.




Sé que Xina no és l´únic país on passa açò, la major part de l´Africa i els païssos asiàtics fan barbaritats d´aquest estil. Pense que la ignorància dins de la pobressa és mala, i que, que curiós, la gent més pobra és la més cruel amb els animals. No crec que la gent que faça aquestes coses siga mala, ho fan perquè no tenen més coneixement, o perquè han de guanyar-se la vida en unes condicions de vida lamentables. Sin embargo, sóc de la opinió de que de matar un gos a palos a matar una persona hi ha una línea molt molt fina, casi invisible. I encara que entenc a aquesta gent, no puc perdonar-los per fer això.




La ráo d´escriure aquest post, és perquè no sé que fer amb els meus hamsters. He vist totes les possibilitats d´enviar-los a Espanya i no puc. Pensava que donar-los a algún amic seria fàcil, però m he trobat amb un mur enorme. La gent xina no vol animals de companyia, són totalment insensibles a la meua situació. Inclús se m´ha sugerit indirectament que els tire a la basura o els mate. No puc, he de fer alguna cosa. Almenys, els he salvat d´una mort segura (estaven quasi morts d´inanició quan els comprí) i els donaré quasi un any de felicitat. Ja vorem que passa.




Vaig a ficar-vos un resum d´una serie d´informes . No he vist directament aquestes coses, però he sentit parlar d´elles als xinos amb total indiferència. Per exemple lo de matar a un gos per la ràbia perquè sí, sense cap remordiment a pedraes al cap, o lo de menjar gossos. I he vist llocs on pots comprar parts de ossos i tigres, tendes clandestines en els carrers. Però millor si llegiu açò :




Rabia
En el verano de 2006 la muerte de 16 personas por un brote de rabia motivó que las autoridades sanitarias chinas ordenaran una matanza de más de 54.000 perros en el distrito de Mouding, en la provincia de Yunnan (suroeste), donde habitaban aproximadamente 500 mil perros. Durante 5 dí­as que duró la matanza, los perros que eran paseados les fueron arrebatados a sus dueños y luego muertos a golpes, descargas eléctricas o enterrados vivos. Otros 98.000 perros fueron asesinados en Longxin, 90.000 en Nanjing y 67.000 en Ji Ning.



En otros casos, empleados del Gobierno entraban ruidosamente a las poblaciones a fin de hacer ladrar a los perros y localizarlos para eliminarlos.



A los dueños de los animales se les habí­a ofrecido el equivalente a 63 centavos de dólar por animal para que los mataran ellos mismos, antes de que fueran enviados los equipos del Gobierno para hacerlo.


Pieles de perros y gatos
Entre un 25-30% de la piel producida en China viene de animales salvajes, y un 70-75% de animales criados en cautividad.
Una investigación de la Swiss Animal Protection (SAP) que duró 18 meses en China reveló que perros, gatos y otros animales eran criados en granjas -la mayorí­a al norte de China donde el clima es más frí­o, lo que favorece la fineza y calidad del pelo. En la mayorí­a de las ocasiones, los perros y gatos asesinados no provienen de criadero y bien pueden ser animales robados o perdidos. Además, se reportó que algunas familias chinas crí­an unos cuantos gatos y perros durante el invierno, y en primavera matan a los animales para llevar sus pellejos al mercado. Muchos pueblos tienen mercados al aire libre que sirven de puntos de encuentro donde se venden los pellejos de perros y gatos que son asesinados en la localidad correspondiente.
En las granjas, los investigadores encontraron perros vivos en una habitación sin calefacción viviendo el pleno rigor del invierno, rodeados de los cuerpos sin vida de otros perros que colgaban de ganchos. Algunos de estos perros estaban destinados a ser vendidos y comidos en Harbin, y su piel a ser vendida en el comercio de las pieles. Los perros eran “empaquetados” en sacos y transportados en un vehí­culo hasta el matadero durante varias horas de trayecto.





Ya en Harbin, los investigadores pudieron ver perros mantenidos en la más absoluta oscuridad y expuestos al intenso frí­o de febrero sin agua ni comida. Los perros estaban sujetos de las patas por finos alambres. El carnicero mata de 10 a 12 perros al dí­a , aunque un gran número de perros no acaba su trayecto en China, ya que algunos restaurantes (la mayorí­a coreanos) quieren “carne fresca” y muchos de los perros son llevados a otros destinos.




Tigres y osos


Los osos han sido perseguidos y muertos para extraer sus vesí­culas biliares desde hace más de 1000 años, pero es sólo en los últimos 20 años que algunos paí­ses de Asia (China, Corea y Vietnam) han comenzando a adoptar el sistema de granjas biliares, apoyados por los gobiernos de estos paí­ses. Los osos son los únicos mamí­feros que producen grandes cantidades de ácido biliar (ácido ursodesoxicólico), que viene siendo usado en la medicina tradicional china desde hace más de 3.000 años porque supuestamente cura desde la impotencia sexual hasta el cáncer o las enfermedades hepáticas. De las 8 especies de osos que existen, todas excepto el panda gigante han visto sus ejemplares reducidos a causa del comercio de la bilis.




El uso de huesos de tigre se remonta hace 1.500 años atrás en China. Es usado en la medicina tradicional para eliminar la humedad y dispersar la energía fría del cuerpo, de acuerdo a la teoría médica china. Los que proponen el uso de huesos de tigre dicen que tiene propiedades anti inflamatorias, alivia el dolor en los reumatismos, articulaciones y músculos, relaja y fortalece los tendones y tiene efectos beneficiosos en la circulación sanguínea y las funciones hepáticas y renales.



A pesar de que China y otros países consumidores de hueso de tigre han prohibido el comercio de tigres, y aunque removió su uso de la Farmacopea Oficial de la medicina china tradicional (en 1993), la demanda por huesos de tigre sigue altísima, y para ello, crían tigres en granjas.
Estas granjas poseen cerca de 5.000 tigres en cautividad. Cada año, se estima que nacen 1.000 cachorros en estas granjas comerciales, que son atractivos turísticos y reclaman ser parte de programas de re-introducción de tigres a la naturaleza. Sin embargo, existe evidencia de lo contrario, pues la granja sólo explota tigres para su beneficio comercial, y tanto les vale el tigre vivo como el tigre muerto.


domingo, 15 de febrero de 2009

Visita a离石 、吕梁
















Ais! Enganchat a la sachima, ahir me vaig menjar dos paquets sencers, i en conseqüència, tinc un mal de panxa d´ixe d´anar al water cada 3 minuts. La sachima son una espècie de gusanitos apegats que tenen un sabor dolç, però no massa. Durant aquesta setmana la única cosa de trellat que he fet ha sigut estudiar xino, fer esport i vore pelicules. O siga, vacacions. M´apetía tranquilitat, la setmana que ve comença el sarao altra volta. De fet la setmana que ve venen els 4 putos nous la península ibérica, hi ha que anar a registrarse, el mateix que l´any passat, però en pimentó. Tinc curiositat per vore els suecos nous també. Igual ara hi han dones, encara que no sé quina manía tenen les dones de no atrevir-se anar-se´n a la quinta punyeta, i preferir Europa.



Bé, com veieu, poques novetats hi han, així es que continue el relat del meu viatge. Calcule que a post per día quedaran uns 15 posts, hi ha molt que dir encara. Però hi ha temps de sobra, penseu que quan s´acaben tornaré a la marxa de 2 posts per setmana.

Continue el relat del meu viatge i ara estic en companyia de la parelleta feliç menjant en un restaurant gorrino, i després d´això, enfilem muntanya amunt a vore el primer monasteri de visita. Pa mí, va ser una soberana merda. Les raons, era tot artificial, res antic, tot restaurat massa modern. La mateixa sensació de palo que en les dos torres. Però el meu amic i la novia estaven feliços i desbordats, cosa que no entenia jo massa bé.

El lloc estava format per varios edificis xicotets, típics xinos, i dins de cadascun hi havia la típica figura del buda o el dimoni pagano a qui reçarli i demanarli millons. El rotllo és, primer compres incienso a la porta (obligat), després, en un ciri l´encens i el plantes davant del ninot de falla agenollat, com si anares a fer una felació. Aleshores un monje d´ixos diu una oració, i toca la campana tres voltes, a cada volta que toca la campana, t´inclines el cap endavant. Jo ho vaig fer una volta, la segona ja no podia soportar la meua hipocresía. No m´agrada participar en rites que no crec.
El més espectacular va ser una de les ermites que jo me vaig partir el xurro només entrar (de fet em tiraren fora). ¿Qui va dir que els sants no tenien dret a modernitzar-se? Mireu el video i voreu, no té desperdici. Llàstima que no vaig poder grabar més, l´home se ficà a bramarme que estava prohibit grabar. Però això enves d´un lloc pa reçar pareixia una discoteca, era ridícul. Lo més fort es que al meu amic i la novia els va agradar. Si jo tinguera ixa religió em pareixería un insult. Sería com ficar llums de neon i música tecno en la misa del dissabte per la vesprà, i después ficar-li llumenetes de nadal al cristo i a la mare de déu.


Altra costum es comprar un paper altament inflamable en símbolos de la sort, i cremar-lo en una especie de basures de pedra. A mí, com que la piromanía sí que me va, pues algun que altre sí que vaig cremar. Personalment, és la pitjor cosa que he visitat en Xina. És com si anares a Espanya i te dugueren a visitar la muntanyeta dels sants,(hi ha que dir, que desde que li llevaren el depòsit ja no es tan emblemàtica), te sentiries estafat. Però als meus acompanyants els feia goig passejar per aquell lloc 98% artificial.




e

sábado, 14 de febrero de 2009

Coses varies, antes de continuar













Hui és el millor dia pa les parelletes ampalagoses i els cuernuts ignorants, i el pitjor pa els solteros amargats i els que planten els cuernos i tenen que fer el paripé davant les flors de la parella. No sé per quina raó, fer cuernut algú así se diu "ficar-li el sombrero verd". És ben sabut en xina que qui se compra un gorro verd se van a riure tots d´ell, aixina que ja sabeu, si algún día aneu a Xina en la parella, el millor regal, un gorret verdet.


Pues això, que m´alegre de no tindre que gastarme pasta en un regal inútil, i no tindre que aguantar les tonteríes romántiques que tant li agraden a les dones. Però per altra banda, és el preu que paguem els homes per mullar el xurro, es desalentaor pensar la de gent que esta nit menjarà xirles, i quans de nosaltres buscarem el remei en películes de fontaneros, de guió totalment imprevisible.

És curiós com el San Valentín, festa originalment pagana, i després acceptada, ha arribat fins i tot a Xina. Tot siga per consumir colgants amb corets i ositos de Tous (que toquen els ...), i per a que els restaurants i les floristeries facen la festa. Lamentable, vosatros dixeu que els xinos follen i voreu aon acabem. Tingau en compte, per exemple, el día de l´any nou xino, el típic mensajet (vaig a escriurel, encara que no el podreu interpretar), de feliç any nou, eixa nit es van enviar més de 10 billions de sms.

Vamos allà:
牛年来了, 让我们穿起牛仔裤,跳起牛仔舞,
迎接牛年的到来。
祝你天天喝牛奶,吃牛排,人牛市,发牛财,家里的钱
是汗牛充栋,五百万对你来说是九牛一毛。
牛气中天。
牛劲十足, 牛九四射牛年你最年!
新年快乐!


No vaig a traduir el mensajet, perquè la sarta de tonteríes es abominable. Diu algo aixina com menja carn de bou, beu molta llet, comprat un vaqueros, ves a torejar, y vamos, tonteries relacionaes amb les vaques. Als xinos els fa molta gracia cada any d´un animal, dir tonteríes tipo, este any minjaré més ternera perquè es l´any del bou aixina tindré molta sort i diners, o menjaré hamburguesa de rata perquè és l´any de la rata.

Les fotos que vos pose hui es de la segona visita a JingLi. Preparaven el festival de nadal, i podeu vore com s´adornaven els carrerets en chabacanaes i tonteries xines.

viernes, 13 de febrero de 2009

Bai Wa Shan 柏洼山 (2)














Bé, en realitat no era un monasteri espectacular com el Palau de l´estiu de l ´emperador, o moltíssims que hi han per Xina, i tampoc estava restaurat del tot, ni era molt gran. Però el paisatge, l´aire fresc de la muntanya, la sensació del lloc d´estar rodejat per natura, quan venía d´una ciutat on l´aire és negre i tot està rodejat de fábriques que lo únic que tiren és merda... em sentia bé en aquell lloc.



Com a últim comentari, la pedra ixa que està retratada és un lloc que antigament, la gent feia plegaries. Si volies aprovar un examen o estaves esperant una notícia que podría donarte fortuna, era de bon agüero passar la nit dormint al costat d´ixa pedra. Inicialment era una tomba d´algú important, però supose que ara ho hauran exhumat i no estará ahí, o que és una tomba ficticia. Encara que no m´extranyaria. Recorde un matí, passejant pel camp, prop de la nostra cosa, pujar a una montanya i vore dos montons d´arena molt grans en mig de la muntanya. El meu amic em va dir, no t´acostes massa, això són tombes. Sí, en mig de la muntanya, no en un cementeri. Antigament es feia aixina (fins fa 100 anys), els cementeris era anar a la muntanya més próxima i fer un forat. Ale.
Tinc fotos, però no d´ixe dia, de tombes reals en un contexte paregut. Un dels dies del nadal xino, els xinos han d´anar a les tombes dels antepassats, tipo el dia tots sants. Ja ho explicaré més avant, és una de les coses més curioses que he vist de les tradicions xines.

El monasteri de Bai Wa Shan 柏洼山

















Aquell matí, després de dinar (así se dina a les 12:00), GaoPeng (el germà del meu amic) i jo, anarem a l´estació d´autobusos a agafar l´autobús que ens duria al lloc. Com sempre, un autobús-furgoneta en 1000 pams de ronya, i abarrotat fins el tope. El més graciós de tot va ser quan ens va parar la polícia. A tots els que no tenien seient els va fer baixar, els tira del autobús. Obviament, un autobus tan fet merda ( a mitat camí va perdre una o dos peces del motor i pararem uns 5 minuts), no podía abarcar tant. Jo que no entenía res estava cagat mentres el polícia mirava en cara seria i anava tirant gent fora de l´autobús.


El millor de tot es que no havien passat ni 10 minuts que haviem deixat el control de polícia, quan el autobusero para en mig d´un camp i apareixen vora 10 persones més que entren a l´autobus de nou. No, no eren els mateixos, eren altres. Però así el negoci se maximiza a tope.


Després de 25 minuts de asfixia (ja he dit mil voltes que la gent fuma en l´autobus encara que estiga abarrotat), el meu amic li diu de parar al autobusero i mos deixa... en medio de la nada. Jo flipava...es com ixes pelicules que para el autobús en mig d´una carretera i no veus res viu en kilometros, només que pols i muntanyes, i la carretera pedregosa. Pero si et fixaves, davant de nosaltres hi havia una escalera... I que escalereta. Més de 800 escalons amunt a més de 70º.



Com ja vaig dir, no hi havia absolutament ningú, i això molava, perquè no vaig pagar entrada. Segons em va dir el meu amic, en estiu això es plenava de gent, però ara, estavem nosaltres i els pardals. També estava el huelo que cuidava el monasteri en la seua familia. Me molà que envés de dir-nos, que feu así, ale arreu a casa, l´home va ser molt hospitalari, ens va oferir entrar a la casa, donar-nos un té, i sobretot, l´aigua. En ma vida havia provat aigua tan espectacular. Podeu vore la foto, com l´home trau l´aigua del pou, un pou natural, i em donà a provar. No tenia sabor, clar, però la sensació, el frescor de l´aigua era una cosa sobrenatural. Crec que mai he begut aigua, aigua, perquè tots sabem que l´aigua de les botelles està tratada, i més encara la del grifo. Però aquesta era com beure del riu directament, com feien les persones antigament. I no sabeu que satisfacció més gran. Només per això havia valgut la pena anar.
(Continue en altre post aixina fique més fotos).

jueves, 12 de febrero de 2009

Les dos torres - torre 2





















La veritat, que escriure un blog en valencià gorrindango desanima prou. Igual canvie l´idioma a l´anglés o al chino pa que ho puga llegir el món sencer, i aixina de passo me faig el fardatxo com a que sé més idiomes que ningú i sóc una super-star internacional. La idea d´escriure aquest blog és molt sencilla : quan acabe l´any m´ho guardaré com un diari personal d´aquest any. I no tornaré a escriure més. Per tant, inclús si només ho llig jo per a mí, el continuaré. He vist varios blogs per ahí, si agafeu aquest i fiqueu siguiente blog, voreu.



Hi ha qui fica fotos de la familia fent carantonyes, hi ha qui fa viatges i se fa fotos en negres i pedres grans i velles, hi ha qui trata de vendre viagra i trajes de bany. Però el més habitual són pallassos amargats que conten la seua vida "desgraciada" i diuen, que bonica és la vida si trobara el meu amor, o que festorra m´arreí, en drogues, alcohol i xufa per fora. Més que res són especies de diaris personals que només llig ell@ i algun que altre amic. El més repelent és la quantitat de fotos que se fan d´ells mateixa, o abraçant-se en els amigachos en cares despatarraes. Probablement per la nit es masturben mirant-se les seues pròpies fotos. Després están els altres que traten de fer assatjos literaris professionals describint lentament com es toquen el peçò mentre lligen Kafka, o li fan la foto al gat mort de la veïna i li inverteixen els colors, en un intent de que el món sencer els adore . I per últim els super-blogs professionals escrits per famosos que tenen més visites diaries que l´infern el dia del 11S. Lamentable. Pa mí el meu blog és una puta merda, probablement el pitjor de tots, però almenys, té una utilitat personal.



No anime a la gent a fer-se un blog per a que escriga tot el que li passe per la xorra. Després internet està ple de basura i buscar la informació bona de veritat resulta cada volta més complicat. ¿A que venia açò? Jo que sé, hui m´he alçat en ganes de criticar-ho tot i a tots, i és prou. Moriu-vos un rato.


Continuem en les dos torres, i anem a la segona. Recorde caminar de nou per llocs plens de pols, ronya i carbó, a voltes era com caminar per dins d´un contenedor o d´una mina. El paisatge d´hivern, amb els arbres secs i ni una fulla verda, contribuia a la depressió paisajística; però, aixina i tot, el camí resultava interessant. Com vaig dir ahir, les fotos están que te cagues, però la realitat... lo que va ser ja la repanocha en vinagre, lo máxim, lo que tocà fondo va ser l´arbre. Em va llamar l´atenció, que entre tots els arbres marrons i secs (per l´hivern, clar està), hi haguera un espectacular arbre tot verdet. Pues era de plàstic. Un aplauso senyores, ¿hauré vist gilipollà més gran que ficar un arbre de 2 metros tot pintaet i les fulles de plàstic? Bueno, sí, en les falles encara fan coses més elaboraes i després les cremen, però el cas és, que l´arbret, al igual que el templo, pegava el palo d´antic. Pero no eren, això no feia ni 2 anys que estava construit.

Una curiositat es que Buddha, en aquesta part de xina, és una dona. No sé com ni perquè, però a mi me rallà que les imatges d´ell foren d´una dona, tipo la mare del deú. Podeu vore la foto a través del cristal (estava tancat).


Amb el post de demà, descriure el primer monasteri real ancient que vaig visitar, i a nivell personal, dels millors que he visitat en Xina. La raó: estavem asoles visitant (menys la familia al càrrec del lloc), les vistes, l´aire, l´aigua, tot era espectacular. Em molesta prou que cada lloc que visites en Xina hi hasquen tres cents millons de turistes i dos mil tipos tratant de vendret postals o rellotges. Descubrir el lloc sense ningú fent-te la mà, curiosejant cada cosa fins cansar-te és una bona experiència.