martes, 27 de enero de 2009

HAPPY 牛 YEAR !



Disculpeu, tal i com el meu amic em recorda, HAPPY NIU YEAR a tot el mon!!


Pd> Ya explicare en un post tots els pormenors de la celebracio del any del bou en Xina. La foto es cortesia de la casa d' Espanya a Shanghai, la associacio d' espanyols residents alli。

Taiyuan : primera visita de pas

Després de l´agradable experiència del tren, arribem a les 19:00 a Tai Yuan. L´hotel estava molt prop de l´estació del tren, cosa bona vaig pensar. I a més era barat pasar la nit, 25 yuans (uns 3 euros). Una habitació per a mi i per a Fei, i l´altra per a les dones. El primer que vaig fer al arribar va ser preguntar pel water. El water era un forat en una canalera, on una muntanya de merda esperava ansiosa que algú l´abraçara. Agradablement, vaig tirar la cadena com a 15 voltes i la montanya de merda roda per la canalera hasta el forat. No vaig a tornar a parlar de waters. Crec que ja he vist tot lo asquerós i inhumà que es pot vore en aquesta vida respecte a cagaeros. Lamentable.

Taiyuan es una ciutat construida en paral.lel a dues vies. Ja parlaré més endavant d´ella. El tràfic, horrible. A l´hora de sopar baixarem al cuartucho del restaurant, regentat per xinos musulmans amb el gorret i la túnica tan característica. El menjar estava mooolt bo, però els cuiners, cuinaven davant de tú i veies cada cosa no apta per tots els estomacs. Per exemple, per a fer els noodles, els fideus que se fiquen a la sopa, i que estan fets de farina d´arroç, la pasta s´amassa i es golpeja contra la taula i després es maneja, tipo la pasta de la pizza amb les mans. Bé, pues el figura del cuiner un parell de voltes mamporrejà la pasta contra el piso. Ni fa falta dir que l´aliment del piso pot ser siga major que el dels fideus...

Ja desde que vaig pujar al tren em vaig fixar que la gent em mirava fixament. Açò serà una constant durant tot el viatge. La gent em mira com una curiositat, fixament, probablement molts d´ells no han vist mai a un "blanc", i molts altres es pregunten que faig per una de les zones menys desenvolupades de Xina, on es raríssim vore un extranger.

Al següent matí, abans d´agafar l´autobús per anar al poble de Fei, aní amb ell a visitar a son tio. Son tio desgraciadament, estava treballant. Treballant, després de graduar-se en Electricitat per la universitat, com a enginyer per a una gran companyia elèctrica. I la seua casa, eren 40 m2, no més. Dos dormitoris,corridor, water i cuina, ¿per a qué més? Ja aleshores em vaig sentir un poc horroritzat de vore que, si aquella era la vida d´un enginyer ben pagat...¿on m´aniría a quedar jo?

El viatge infernal







Continue relatant els inicis del viatge. Les fotos son de Taiyuan el primer dia, del tren, i del autobus. Curiositat, en l autobus ficaren Terminator 3. Vore el Chuache parlant en xino no te desperdici!


El dia 11 pel matí quedí amb el meu amic Fei per anar a comprar coses pel viatge. Un viatge amb tren de 22 hores, necessitava d´aliments en el trajecte. Comprí el mateix que ell, mal fet. Hi ha una cosa que hi ha que saber dels xinos. No distinguixen gens entre el menjar de pot envasat de fàbrica i el natural. En Europa tenim una espècie de pavor als E-Numeret, al menjar altament envasat i el sabor desgastat del congelat i el pot. Però aquesta gent, no. Compren frankfurts, pastelitos, sopes de pot, vamos, porqueríes d´ixes que al rato tens mal de panxa fijo. La cultura de lo natural i macrobiòtic en els supermercats xinos no està impossà. La fruïta i la verdura pot estar dues setmanes allí esperant-te, la carn està especià i en llanda o enplasticà. Sempre que compres menjar al carrer, t´ho fiquen en una bolsa de plàstic, i la majoria de voltes inclús et calfen els aliments amb microones amb la bolseta asquerosa de plàstic . En el carrer el menjar es fa a foc amb carbó, i si vos cregueu que les parts torraes i negres les lleven, ho porteu clar.
Les conseqüències del menjar envasat a lo bollycao per als estudiants es veuen clarament. Per fisiología els xinos están flacs, no en veus molts grossos (encara que hi han cada volta més i més), però les cares amb granets abunden en la universitat degut a ixa merda de dieta de pot.




Bé, havent comprat la basura de menjar, agafem l´autobús i anem a l´estació de tren. Les estacions de tren en Xina són un caos brutal. Están a cromull i quan el tren arriba tots comencen a correr i a espentar-se per pujar, forçant-te la massa humana a fer el mateix de una manera molt violenta. La causa, al principi no la sabía, però al arribar me n´adoní. Hi han tres tipus de tickets : habitació amb llit, seient i dret. Per a un viatge de 1400 Km, el llit sona bé, però els llits dels trens xinos donen agonía de la merda que tenen. Teniu en compte que entre trajecte i trajecte els vagons es netejen lleugerament. O siga, va un tío, arreplega les botelles i agrana un poc i va que es mata. Aixina que em vaig decidir pel seient, 90 yuans, uns 10 euros (tarifa d´estudiant, preu normal 180 yuans, 20 euros). Barat, però a quin preu. Com anava diguent, la gent corre per una sencilla raó: ficar les maletes en els llocs es difícil i et pots quedar sense lloc i tindre que aguantar la maleta tú mateixa. La gent arriba i s´espenta, i al vore el seient... es un silló per a tres persones en el qual t´embutixes. Res que vore amb els trens europeus. El pitjor encara estava per vindre. Perquè el límit de tickets de peu pareix no tindre límit i pots vore com la gent entra i entra i entra. La calefacció a tope i la gent segueix entrant i entrant. La situació per a mí es lamentable, però per als demés pareix una cosa normal. Finalment el tren mou, i pareix el metro en hora punta. Hi ha gent que permaneixerà de peu més de 15 hores. Es problema seu per comprar el ticket barat... Però si no arribes a temps per a comprar seient, no et queda més remei.



Per a més inri, apareix la tía del carret cada hora venent revistes, cacaus, fruita (no molt fresca...), i menjar variat. el carret ha de passar per un corredor a cromull i la gent se te tira damunt. La calefacció a tope, pot ser més de 30 graus. Però no la poden reduir perquè no es uniforme. Va per caldera, el qual vol dir que els primers seients están més calents que els del final. Obviament, la gent en cada parada baixa i nova gent puja. Impossible dormir. Damunt, en els trens i els autobusos xinos està permitit fumar. La combinació de calor, gent, fum del tabaco, desasosiego del seient incómodo, em donava ganes de morir. Només volia que s´acabara el viatge, i clar, quan una cosa vols que acabe, es fa molt i molt més llarga per a tú.


Aní al water una volta sols. Com sabreu, un forat que dona a la via i que pots hasta vore els rails de la via passar. Hedor impenetrable, merda ampastrà per tot el piso. Que iluso, i jo aguantantme perquè pensava que al arribar al hotel el water sería bo... que equivocat estava.

23 hores després (el tren es quedà parat una hora més en una estació, no sé perquè), arribarem a Taiyuan. No vaig parlar molt durant el trajecte, perquè el meu xino es massa deficient per a mantindre una conversa. Anava amb Fei i una amiga de la novia que es del mateix poble, la mateixa amb la que el dia anterior havia anat amb ella i el novio i el meu amic i la novia a comprar roba d´hivern. La novia de Fei, Xin, no venia perquè havia agafat l´avió. Més car, 100 euros, però més comfortable. 2 hores de vol. Després del viatge de l´averno no ho vaig dubtar... al tornar, avió.

video

En casa de xinos...





















Buenas! Despres d' unes setmanes de desaparicio, torne al blog. Estic gastant l'ordinador de la familia, encara no he tornat a Shanghai, pero me les puc arreglar per a ficar algun post de volta en quan, escrivint al meu portatil i despres passantho asi.


Alla anem!!!


Estic ara sentat en el llit de la habitació de la casa del meu amic. El sogre i la germana major, prenyà, estan sentats en un taburet davant la televisió, mentres al costat, el germà major juga amb l´ordinador a un joc flash. La conexió a internet es de 10 Mbps; la televisió té més de 60 canals, es una especie de TDT amb aparell per a digital incluit. La tele está encessa quasi tot el dia, com la majoria de cases del món que en tenen. Acaba de entrar un veí i ara mateixa està mirant la pantalla del ordinador. No sap que estic escrivint d´ell, però això dona un poc igual. Así els veïns entren com volen, la porta està oberta sempre. A voltes ve la veïna d´enfront, a voltes els fills i em furonexen el iPod Touch o el PC, miren que faig com si fora un bixo raro que habita en la casa, i sen van.


Tot açò passa en la mateixa habitació. En la del costat, sa mare, sentada en altre llit, arregla algo del menjar o plega la roba. El veí segueix sentat al meu costat, mirant-me en cara curiosa. Hi ha una tercera habitació, la cuïna. Allí hi ha un depòsit amb aigua, termos amb aigua calenta (l´aigua es calfa en el foguer i es fica en termos de 5 litros, per gastar-se després), i utensilis per cuinar. També està l´únic grifo de la casa.


La casa té uns 35 m2 , no hi han cadires, es gasten taburets, més pràctics deguts a l´espai, i les dues habitacions principals tenen un total de 3 llits de matrimoni. En el passat, así han dormit mare, pare, i quatre fills. Les pareds no estan pintades desde fa molt de temps, el piso no té taulell i está negre com la gola d´un llop.

Fora hi fan -10ºC, pot ser menys. Si arriba a -20º, nevará. Però en les cases s´està calent. En el pis inferior, hi ha una familia encarregada de la calefacció. En el pati es pot vore una pila de carbó, i un home amb una pala tirant carbó a la caldera. D´ella ix una tubería enorme d´aigua calenta. Les pareds internes de les cases són recorregudes per tuberíes d´aigua calenta, per tant, dins les cases, s´està molt bé, pots anar en roba normal i no tens fred.

Vos preguntareu pel water. En el pis inferior hi ha una letrina, un water comunitari que es un forat en el piso. Cada volta que he d´anar al water m´entra mal de panxa. L´hedor es abominable, un cuartet xicotet, oscur i brut, on abans d´entrar tens que aguantar la respiració tot el possible.

Viure amb una familia xina no és fàcil per a mí, però he arribat a comprendre moltíssimes coses dels xinos que normalment la gent d´occident que visita xina, apenes veu. De fet, amb el meu primer viatge a Pekín i Wudang fa un any i mig, tenia una visió molt romàntica de la xina, amb les seues coses males i bones, però molt ha passat des d´aquell entonces...



Pd> Les fotos son del poble on estic!!





domingo, 11 de enero de 2009

Fins no sé quan!!!






Sent molt no haver els dos posts que hem faltaven (el dels horoscopous i un més del campus, amb fotos del cuarto), però me n´he d´anar. Vos deixe unes cuantes fotos, variaetes. Ale, bon nadal i que vos follen ben follats a tots!

viernes, 9 de enero de 2009

Kung Fu, el Che, Sodoma y Gomorra







Com aficionat a les películes, estos dies que he tingut vacances, m´he pegat la panxà nocturna de vore noves películes. En total, he vist Blindness, The Wrestler, el Che, Gomorra i la peli de la cual vull parlar, Ip Man. Totes elles son grans pelicules, especialment m´ha agradat la del Che, que encara que probablement no siga molt fidel a la realitat i tinga algo de maniqueísme americà (rollo, el capitalisme es roïn, però el comunisme és l´infern), la película es prou creíble. Es curiós, com ara que el bloc comunista està pràcticament destruït, les películes agafen una nova postura política: les idees del comunisme no són roïns, però l´home sí que es roïn per natura humana, i per tant, no podrà mai aplicar-se. En realitat, algo de raó hi ha en tot això: la societat canviada amb sang, serà una societat amb sang.

The Wrestler, del gran Aronofsky (en companyia de Nolan, els dos millors directors de cine nortamericans actualment), és una oda a ixos huelos miserables que han passat la época de fama i no poden parar de fer el que sempre han fet, inclús sabent que ja fan el ridícul més que altra cosa. I la de Blindness, basada en una de les millors noveles que he llegit, Ensayo sobre la ceguera, de Saramago, es pot vore, però no transferix les mateixes sensacions que el llibre, s´acosta i poc més.

Bé, i anem a Ip Man. Ip Man es la historia de Yip Man, un dels mestres de Bruce Lee, un dels principals difusors del Wing Chun. No contaré res de la peli, és una pelicula de kung fu, digam semi-biográfica, però dir que es la millor película de kung fu desde Fearless, de Jet Li. El protagonista, Donnie Yen, ya l´havia vist en dues películes, no es que siguen molt bones, però les parts de lluita per part del tío són espectaculars. No es un nou Bruce Lee, com alguns diuen, però que va a ser, prompte, conegut com un dels grans, en companyia de Jackie Chan (que està pa que el tiren al contenedor ja, em recorda a The Wrestler), Jet Li (que ha patinat en La Momia 3 i comença la seua decadència), i com no, el insuperable Bruce Lee (les películes son malíssimes, però la demostració física en elles encara impacta 30 anys després).

L´altre nou figurí que m´ha llamat l´atenció es Jackie Wu. Vos recomane la peli Fatal Contact, feta per al luxe d´ell. El tipell es famós así en China, i es perseguit per la prensa del corasón, te fama de follaoret i de tindre pasta pa cremar fent-se el fardatxo. Ja vorem que es d´ell. Personalment m´agrada més el marica de Donnie Yen, però pa les ties està més bo el sapo ixe. Lo mal dels actors es que fan una merda i se creuen déu sap que.

Es curiós, com Jean-Claude Van Damme diu en la seua pelicula JCVD, en el comentari ixe que diu que ha follat, s´ha drogat, s´ha casat i divorciat 5 voltes, ha fet de tot lo mal absolutament que se fa quan es té fama i poder, i que ara a la vellea això no val pa res; sempre hi han de millors que no tenen la oportunitat del cine. La gent admira Bruce Lee, Chuck Norris i Steven Seagal, però que passa en tots ixos que són bons, el mestres realment i que no coneix ningú? Molt sencill, si realment fores un mestre de kung fu, no t´importaria la fama i la gloria, viures la teua vida tranquilament, sense importarte tot això. Perquè si realment tens dos dits de coneixement, les arts marcials no valen pa fer circo, ni pa fer películes, ni pa anar pegant-se en tot cristo. Això es una moda d´aquest segle, en la cual sempre busquem al millor en tot, necessitem algú important pa admirar i per a seguir, no podem fer les coses per nosaltres mateixos.

El kung fu és un art de vida, no de mort, és una practica diaria per mantindre salut, per comprendre millor el teu cos, per adaptar-te a l´imprevist. No importa que sigues jove o vell, home o dona, flac o gros, tingues musculatura o no, sigues guapo o lleig, tingues l´esquena peluda o verrugues en els dits dels peus, el kung fu és per a tot el món. I quan dic kung fu, dic Tai Chi, Chi kung, Aikido i totes les grans rames de les arts marcials. La gent es burla, diu que el Tai Chi es per als ahuelos, els propis xinos joves són els que més es burlen d´això. Però dius kung-fu i diuen, hostia, defensa personal, Jet Li, Bruce Lee, Jackie Chan. Que equivocats que están.

He d´admetre que les arts marcials naixen de l´exèrcit, es una forma efectiva de matar i una demostració de força i brutalitat, i està basat en la superioritat de uns contra altres físicament., en un ego basat en l´humillació del contrincant. I també que aquesta brutalitat m´atrau i fascina, i a qui no li agradaria pegarli cuatre bofetaes al pallasso xuleta de turno i partirli la cara en dos? A més, les pelicules de xuleríes i pataes sempre te donen ixa inspiració de dir, vaig a practicar i pegar pataes. Però això només té la filosofía de la competivitat i el poder, no hi ha vida ni satisfacció a la llarga. La satisfacció és la de vore com el teu cos canvia físicament i estàs més ágil per a les tarees diaries, la satisfacció de conéixer reaccions i sensacions del teu cos que mai t´haveres imaginat, la satisfacció de sentir que estás viu quan et menejes. Olvideu-se de chis i energíes, això són tot cuentos xinos.

Mireu, la meditació, el chi, la energía fluint i tota la pesca... això és tot una patraña. Les coses físiques són el que són, el teu cos és el que és. La relaxació de la ment, el control del condicionament, saber que estás condicionat, la voluntat, el conéixer-te interiorment això sí que es real. Però no existeixen superhomes, ni super estats de la ment. No hi ha cap diferència entre el que medita 10 hores i arriba al nirvana i el loco que diu que ha vist la mare del déu. Són tot extrems, fetichismes e interpretacions de sensacions egoístes totalment. L´home és una animal com altre. I encara no he vist un mono o un gos asentat meditant per arribar a un estat mental superior.

Però pensar que les arts marcials són impracticables perquè mai arribaràs al 5é dan, o perquè no t´agrada la violència, o perquè són molt difícils i tu eres molt dèbil, es completament ridícul. Aprendre un art marcial es aprendre una nova llengua, comences seguent patós, els moviments són roïns, te veus inferior a tots els que están aprenent amb tú. Després aprens algo i veus que hi ha gent, molt, molt superior a tú, i que si vols agafar-los tindràs que practicar tota la teua vida 8 hores diaries. I aquest es un error, voler ser millor que tots, no podràs, sempre estarà el mestre del mestre del mestre i el xino que desde que tenía 3 anys està pegant pataes. El que hi ha que fer es una pràctica diaria, de poquet de temps, 1 hora està bé, però mantindre ixe hàbit, fer l´exercici físic, dependre dels moviments del teu cos i aprendre el control sobre ells, per a disfrutar-ho personalment i olvidar-se de ser el gallo Nero.


Hi ha un art marcial per a cada personalitat, desde la més agressiva fins la més pacífica. Jo recomanaría que la gent comence per l´Aikido, o pel Tai Chi. Judo, taekwondo, hapkido, karate són més físiques i requereixen més potència muscular. I el problema del Wu Shu es que es difícil de trobar una bona escola en europa d´alguna rama. Però feu el que feu, feu algo i agarreu hàbit. D´así 30 anys ho agraireu (si esteu vius).


Finalment, continue el passeig pel campus, así teniu una foto del supermercat cutre asquerós que vaig tots los dies a comprar, i alguns restaurants que hi han prop. Després està la torre del rellotge. La primera volta que la vaig vore, vaig pensar : "Hostia, una reliquia de fa 100 anys o més que l´han deixat en peu i han obrat tot el demés". Pues no, la construiren fa 2 anys. És una imitació perfecta de la mateixa torre que hi ha prop del museu de les arts en Shanghai, que sí que es realment antiga. Si tinc una oportunitat li faré una foto per a comparar. Bé,bé, fins demà, pastranes.

jueves, 8 de enero de 2009

Er campus (i II)












He rebut un correu d´un dels PROMOE que vindràn el mes que ve. El correu, en to amistòs, feia preguntes que, francament, no sé com contestar, perquè sóc una persona antipàtica i egoísta, m ´importen molt poc els demés, i vaig a la meua puta bola. Hi ha que surar i xafar caps, això és aixina, els amics, si no tenen diners, ¿pa qué? Tu pensa que si te passa algo mal, lo únic que te faràn es companyia, i pa d´això te compres un gos o li pagues a una puta. Però bé, a part d´això, i sense anticipar possibles conflictes, resoldre els dubtes expossats. Vaig a copiar troços, perquè así en china, les lleis de copyright son com el paper del water, se les passen tots pel cul :

  • 1. De los dormitorios. son de 4 pero cada unos con su habitación? Que se comparte, (ducha, cocina... ) . nos puedes enviar fotos del piso. Bueno y de tus amigas tailandesas si valen la pena tb jejej. Pensaba que no serian mixtos los pisos. Nos molaria mucho meternos en uno de 4 mas que nada porque cuanto mas nos quede para viajar... Algun consejo de si vale la pena? Podemos elegir, no? Se puede elegir entrar con alguien de los que vamos? Como se paga? Al mes, todo de golpe...
    - Demà vos ficaré fotos de la meua cobarcha, i jo nuet follantme les rates si voleu també. Crec que no em vaig expressar bé : només els xinos viuen en pisos compartits. Està clar, que si vols pots anar, però les dutxes son comunitaries, no hi ha cuina, i te pots gitar a dormir en els peus del company per coixí. Allà tú. I per diners... Els 2000 yuans (230 euros més o menys) , no crec que t´arruines si els pagues tots de colp, però si es perquè vols ahorrar per viatjar... Bé, el bitllet d´avió per a Taiwan es de 450 euros, per a Hong Kong de 250, per altres parts de Xina, tipo Pekín, 180 euros. I això a falta d´hotel, que no sé si he dit en alguna ocasió, que en hotels de chinos baratos no deixen hospedarse a extrangers, aixina es que pagarás com a hotel normal, uns 30 euros per día/habitació, pot ser si trobes la ganga, 15 euros per dia. Prepara una pasta per a Pekín, i una altra per a qualsevol lloc que vages. I respecte les tailadenses, alguna està bé de cos, però no del cap.

  • 2. Como llevas lo de sacar pasta del banco? tenemos cajeros en la universidad? Dejan pagar muchas cosas con tarjeta? Llevaremos pasta para los primeros meses por eso de que la beca tardara en llegar. Cambiaste al llegar en el aeropuerto toda la pasta que llevabas del principio? Portava 600 euros que vaig canviar en l´aeroport, es fàcil, voràs algunes paraetes del banc per a canvi només baixes i factures la maleta. Els 600 euros em volaren el primer mes: tens molt de gasto comprant tonteríes que poc a poc van sumant. En realitat no fa falta tant. Si tens targeta de crèdit VISA la pots gastar en qualsevol caixer (ATM pals amigachos foreigners), i pots traure un tope de 2000 yuans diaris (220 euros més o menys). Això sí, no podràs consultar el teu compte, el meu banc es bancaixa i consulte saldo per internet. En realitat te cobren unes taxes brutals, et pots fer un compte en un banc xinés, però clar... si tens que transferir pasta cada volta, les taxes te les cobren igual. Es més segur a nivell, de que si perds la targeta de crèdit, es més fàcil de renovar, però això depén de cadascú. Tot, com sempre, depén del nivell de vida que portes. Si vas a viatjar molt, els 400-500 euros mensuals no tels lleva ningú. Per sobreviure, en 50 euros pots passar tot el mes.

  • 3.He visto que te decias que tenias una AMIGA asignada. Es como lo del mentor de aqui, no? Ef Steve Wonder, te tocarà una amiga o amic. Però si penses que vas a sucar en ella, ho tens poc cru. Igual si es tío, i li mola mossegar coixins, algo pots fer, però les tíes d´así tenen dos grans lacres: una es que són molt tradicionalistes (això del free sex no està molt inculcat encara), i altra és el novio. Com sabeu en xina els tíos se rifen les dones perquè hi han més llonganissa que pa en general. No dic que no hi hasquen solteres, jo sempre porte la bragueta despassà per lo que puga passar, però com sempre s´ha dit, jo no sóc celós, però igual el novio sí.

  • 4.Hay fiestas universitarias? Supongo que algo de bienvenida habra por alli. O tenemos que ir hasta la ciudad? El 17 de febrero es el cumpleaños de uno de los que vamos y hay que empezar a pegarnos alguna fiesta cuanto antes!
    Ixe espiritu español de la fiesta, aleeeeeeee, que no falte. Pues t´has enganyat de país. Si vols follar, drogarte i anar els dissabtes a bufarte hasta que t´arreplegue el camió de la basura tirat en un carrer, no te menejes de casa. Así estem en una DICTADURA. Que no vol dir que no pugues fer això, i probablement ningú te dirà res, eres un extranjer de merda contaminat pel capitalisme transgressor, aixina que probablement voldran voret denigrat i ballant sense camisa en una discoteca pa ferte fotos i riures de tú un rato. Así no es un país per vindre de festa, si vols visitar llocs interessants, dependre l´idioma i vore com els xinos viuen en la miseria i traten de timarte continuament, disfrutarás, de lo contrari, Tailandia pa les putes, i Marruecos u Holanda pa fumar-se un bon canut. Repetisc: sí, pots anar a les discos, pots "montar-te la festa". Però personalment, crec que el billet per a Ibiza es més barat...
I això es tot. Continuant en el passeig del campus, ahí teniu més fotos dels menjadors i del carrer principal on están les tendes.

miércoles, 7 de enero de 2009

Er campus (I)



Si vull descriure el campus del qual estic hasta el pardal (tots els dies así, afecta al cervell), es perquè sé que en un futur el tiraré de menys. A més, ja no tinc que tornar así en ma vida (o això crec), i segurament d´así 5 anys el campus serà totalment diferents (estos xinos no paren d´obrar). Aquesta foto son els dormitoris cotxinos. Ahí apinyen a tots els estudiants que viuran allí al llarg de l´any. Hi han 4 tipus d´edificis : l´hotel, per als més ricachos que no volen pegar palo netejant-se l´habitació i no volen preocuparse de res (100 euros al mes, més extres tipo internet, llum...), les habitacions individuals, per a estudiants de posgrau, mestres i gent d´intercanvi que s´ho puga permitir (50 euros al mes), les habitacions compartides de dos (30 euros mes) i finalment, les compartides per 4 (15 euros mes).


Els estudiants habituals viuen en les de 2 o 4, segons poder adquisitiu i disponibilitat, no poden optar a les individuals. Cosa que em pareix injusta, si tens en compte els pallassos companys d´habitació que tinc, el kazajstano, el cantaor de l´averno, les tailandeses discotequeres... Jugant a la consola, bramant, no deixen viure a ningú. El merda-cantaautor el tinc enfront de mi. Tinc grabà una cançò d´ell (un troç), en la càmara (es audio, però com así només puc pujar videos), i com es sent desde la meua habitació, això es pa denunciarlo :



video

No es una broma, he d´aguantar això día sí, día també, a voltes he sentit ansies de matar, si men vaig a la porta i li pegue trons, se calla com les rates en el cau i no obrí, i als 10 minuts comença altra volta. El figura es un gordo tailandés, i jo no sé, com en época d´examens es tira tots els dies cantant i tocant la guitarra malament.

Continuant en el passeig, eixim de l´habitació i tenim enfront la carretera, que a una part dona a l´estadi de futbol i la pista de córrer, i a l´esquerra dona als menjadors i al carrer principal. Finalment ahí teniu una foto del menjador habitual. Hi han 5 menjadors d´estudiants: aquest planta baixa, altre planta de dalt, després un altre edifici que ficaré fotos després, es digam, menjar de més qualitat, però més car i tampoc es que siga la repanocha. I finalment, la tercera planta on hi ha un restaurant de luxe, on menjen la gent de diners de la universitat. El preu es com qualsevol barucho dels nostres una nit de sopar, però pots fartar hasta morir i menjar del bo.



No puc dir el mateix del dinar dels estudiants. Al final he optat sols per menjar tres coses sols en la cantina estudiantil: tomata en tortilla, cuixa de pollastre (almenys veus el que es) i menjar de gos. El menjar de gos es una especie de triturat de sobres especiat que damunt l´arròs està ben bo. A més es barato, 70 cèntims el dinar de menjar de gos, no està malament. L´altre menjar : la soja, el tofu, les verdolagues xines i tot això, es inmenjable al 400%, el peix de a saber quans dies, i la carn está mescla en els ossos i la budellería, i no es el més agradable de menjar precissament. Después els xinos te diuen que el menjar europeu es una merda perquè no tens on triar, però si tots lo que tries es basura pura, preferisc menjar tots els dies un bon plat de paella.

martes, 6 de enero de 2009

El viatge a Shan Xi (les muntanyes de l´oest)



Aixina acabarem tots....






En realitat este vacacions volia anar a Hangzhou i Nanjing, llocs props de Shanghai que encara no he visitat. Després el amigo danés s´apuntà i volia anar a Hong Kong, Hainan o Taiwan. Taiwan era massa car, i ja em veia anant a Hong Kong en el danés, cosa que em trau de les casetes, i de colp i repent, aparegué la salvació. Gaofei, que significa feliç + volar, i que té cara de ser un nom de pura felicitat, és el meu nou amic. En realitat ja era amic meu, el vaig conéixer a principi de curs, però amb el temps, l´amistat ha collat, no com Caracremà que només vol fer problemes de matemàtiques, o MingJia, la meua amiga asignà d´intercanvi, que té vora 100 amics que sempre la estan cridant pa fer moltes coses (no tinc interés en saber quines).

GaoFei, que es presentà com a Harry (Hal.ly pa els amics, tío de la foto baix de les tortures), aparegué al rescat i em va proposar d´anar amb ell a passar els Nadalorrios xinos. Al principi estava reticent : em va advertir que allí fa molt de fret (fins -20ºC), que no hi ha la majoria de comoditats que tinc así, que ningú parla anglés... Però per a mí es perfecte. Men vaig a un poble prop de TaiYuan, una de les principals ciutats industrials de xina, però també de les més antigues, on va viure la famosa dinastía Ming molt de temps i va construir palaus d´ixos que tot el món identifica com a típics xinos.

El danés digué : t´avorrirás i farà fred. De puta mare, ja em veia el mes i mig de vacacions (sí, com ho sentiu MES I MIG!!!) abraçat a d´ell. Perquè com la novia sen va de viatge a Vietnam, no pararà de tocarme les pilotes, i el danés, per a passar una vesprà ho passe bé, un dia, es fa pessat, dos, vols matar-lo.

Pa qui no ho sapiga, el any que estem es l´any del porc, i el pròxim entrant, l´any de la vaca.

El planning per als següents post, si teniu interés es:
  1. Visita pel campus de Tongji, Jiading campus . Un total de 4 posts, on ficaré fotos del campus, i explicaré la meua vida día a día, a lo gran Hermano, pa cotillos.
  2. Un post on ficaré els distints horoscopos xinos i parlaré un poc de les seus supersticions.
  3. Finalment, post de despedida fins Febrer. La idea es escriure un diari de viatge i quan torné fer un post cada día comentat tot allò interessant que m´haja pogut passar.
Bé això es tot!

P.D. : ¿Que passà en Nochevieja? Feia un fred que pelava, després d´esperar 50 minuts l´autobús, com a 200 persones se llançaren damunt espetant-se i pegant-se. La mala llet que m´agafà vaig dir: hui no ixc de casa. El danés es ficà mal en calentura i no anava, i la idea de quedarme bambant tota la nit per Shanghai en eixe fred... Aixina es que vaig passar, a més tenia molta feina....Ja celebraré el nou any xino, caguen el dimoni.

P.D. 2: Salutacions de les rates xines. ¿Que vaig a fer en elles si men vaig un mes? Res, deixarli un montó de menjar i aigua. No he trobat ningú que vulga fer-se carrec... :(

Comencem el any !!!!







Per a tots els que m´odien a muerte i esperaven que havera mort de la manera més cruenta tipo la gota china, vos comunique que no, que ja estic así. I que manera millor de començar el any que ficant-vos 5 agradables fotos (com sempre) de tortures chines en 1804, pa que gaudiu de lo que vos passará quan els xinos dominen el món.

I ara vos preguntareu, ¿que ha passat desde el 18 de dessembre? Pues que así eren putos examens, i ja sabeu que en examens, no estic ni pa que em parlen de la mala llet que tinc, hi ha que fer faena i es perd la paciència prompte. Damunt un treball del PFC no l´he pogut fer, i el gros ha estat en l´asignatura de J2EE, que pa fer una puta web te tires un mes. Ara he flipat de la forma que así s´agarren els examens.

Els xinos sempre van una hora als examens per a pillar lloc en l´aula. Volen estar en els primers llocs i preguntar al mestre si cal ( i si li la poden xuplar un rato també, que ausaes pelotes que són). La confiança dels mestres es tal que la vigilància es practicament nula i no se revisen els carnets. Hi ha qui trau ventaja d´això, com el meu amic moro, que se trau cada xulla que flipes... Inclús a voltes l´han poat i ahí està...

En realitat els xinos no tenen un sistema autoritari i seriós en la universitat, conseqüència de la competitivitat imbuida en cada alumne. És a dir: si tots els teus alumnes estudien i treballen com a cosacos, si cadascú intenta ser millor que l´altre, no necessites ma dura... No cal que ningú vigile els examens de forma adequà, ni suplantaments d´autoritat, ni res, ningú ho farà. I això passa en el 90% dels xinos así, però ixe sistema a la meua universitat faria aigua i la gent passaria copiant i fent xulles com a qui va a comprar el pa del dinar (i collò, com tire de menys el pà...tant de arròs i pa desvrafat, no es lo mateix que un BON BOCADILL).

Però es de veres que la universitat politècnica es prou més dura en els cursos. Per exemple, el examen de Arquitectura de computadors... dona risa en comparació al nostre.

Tornant al tema, al haver estat vora un mes sense fer un post, qui vullga llegir va a tindre dosis diaria, de ara, fins al diumentge. Fins el diumentge, perquè men vaig un mes a viure a aventures... en el següent post vos conte un poquet més.