Tot lo que comença, té que acabar

Bé, em quedava mal sabor de boca, tancar el blog tan malament, per la puta censura xina, aixina que faré una ampliació i ficaré 10 fotos del viatge. Només tornar así a Espanya, em vaig sentir desorientat, no només per el jet lag... notava com si un forat negre m´havera tragat i dut a altre món i ara apareguerá en el passat altra volta, un any antes. Así en Espanya les coses només canvien a pitjor. I ahí van les tres conclusions finals de la meua estancia en companyia de xinos :

• Primera conclusió : La locura xina. Només arribes a xina, penses, estos están torrats. Veus coses rares, fan coses extravagants, i extranyes a la teua forma de pensar, no pares de comparar. Però quan he tornat así Espanya, el primer fin de setmana me comenten que en Barraca li han pegat a una navaixà al coll, que van a ferli un mausoleo a Michael Jackson i volen ferlo premi Nobel de la pau, un fill adolescent li ha pegat navaixà a sa mare perquè no volia ferse el llit, veig la tele i es lamentable la prensa rosa y el gran hermano edició 35, en torontos i maricons, lo escandalosa que es la gent así, sobretot els críos i els niñatos en la música chim-pum, vas a les discoteques i tot es una pantomima de gomina i fardaxería, es una competició a vore qui está més sunormal de tots, el meu veí cantant "el melonero" a les 10 del matí, només perque sí... ¿qui está més loco, els xinos que menjen pimentó roig pa desayunar o els domingueros que caguen dins la mar els diumentges? No podem juzgar als xinos, mos creguem superiors per ser europeus i tindre la xufa més gran (que la tinguen com un cigró no vol dir que no procreen, que son 10 voltes més que moatros), i jau, ahí com si tinguerem el coneixement, el poder i la cultura i estem igual de xafats o més.