domingo, 23 de noviembre de 2008

Quan menys vols, més fas el ridícul


Collò, hi ha que ser fills de putes. M´he negat a fer la merda de villancicos i palmitos. Tot va ser al llegir aquest correu:


Hi guys,

The first show will be given on 21st of Nov (this Friday). I will let you all know when and where we meet on Friday.

If it is not satisfied, we may need to go to Siping Campus again on 28 of Nov. So Let's try our best to present our programme.

The final which is also formal performance will be at 5th of December. The university will provide a bus in Jiading Campus at noon, so we will take the bus after lunch.

The follow link is the dance we are going to doing which is a easy version. You can practice yourself or together.

http://v.youku.com/v_show/id_XMTk1NjM3MDA=.html


Jo si voleu que cante pero mira como beben los peixos en la sequia, en alemà i en croata i en xino, ho cante. Que voleu vestir-me de dona i de sant, ja me toca la punta la fava a ratos. Però que de repent em traga palmitos en plomes i me fique a ballar això... Sí, ja a vosaltres vos molaría que ho fera pa riures un rato, però la vergonya pesaría pa mí tota la eternitat i probablement acabaría en un gotet de veneno i postrat en un llit. Damunt, segur que la gent ho ficarà en youtube o el youku (el youtube chino, pa tota web tenen una rèplica. Per exemple, google es baidu, msn es pidgin, i aixina en tot). Perquè tot el que fas ara, no ho fas i s´acaba, et persegueix hasta la tomba.

El exemple més clar el teniu en un puto curt que ferem pa una asignatura de video. Ningú volia ser el protagonista, aixina que el menda, en la veu de llauraor toxicomano que tinc, va decidir que sería el puto protagonista. Total, pa una asignatura de merda, en una cámara de casa, en tres amics més fent el capullo, no passaría res. Bé, ahí teniu el video en internet penjat...

http://www.leechvideo.com/video/view1872493.html


I no ha sigut jo!!! He tractat tota la meua vida d´ocultar ixe curt, a mi no me mola actuar, ni cantar ni ballar. Vale que me mola fer el fardaxut i el fantasmó, però ja està bé, només faltaría que ho refregara a tot el món cantant. Però Internet és una massa informe que te lleva tota la privacitat. Probeu a ficar el vostre nom, a vore que apareix... Igual el video porno que rodares en la novi@ y que se suposava no anava a eixir mai del teu caixó de la mesita està rulant per ahí...


Pues bé, després d´aquesta negativa brutal a cantar i ballar, em digueren :"Vale, com que no t´agrada cantar i ballar, ja tenim el paper pa tú : te vestim de Papá Noel i te fiques a repartir caramelos mentres actuem. No tens que cantar ni ballar."

viernes, 21 de noviembre de 2008

A la Go!


No he escrit massa últimament, principalment perquè tampoc tinc res que dir. M´he passat aquestes setmanes estudiant per al projecte i el puto chino. He millorat, però segueixc sent un incompetent que no sap dir quasi res. De totes formes ja comence a pillar com funciona l´asunt. La veritat, costa moltíssim parlar xino, ja no per la pronunciació, sino perquè no tenen temps verbals. No es que no conjuguen, es que no hi ha passat ni hi ha futur. Com m´explicava MingJia, per als xinos les coses o están fetes o no están fetes. De manera que si algo ho dius, ja está fet, i si no, aleshores tenen un montó de partícules tipo 吧 ,马上, 还 , i trenta mil més que has d´aprendre per saber que dir en cada situació. I clar, jo preguntava, aleshores, si estás parlant de fa 3o anys cap arrere, ¿com ho dius? Pues primer, fiques la data, o dius 30 anys enrere, i després, tot el demés , i el que sent ja sap el contexte... De manera que si sents una conversació començà de un xino no saps si està contant algo que ja ha passat, o que està passant ara. Per al futur es distint, gasten una partícula 要 i és més fácil d´identificar, però es molt raro sentir als xinos parlar en futur.

La veritat es que en qualsevol lloc d´europa, en 3 messos i un poc de dedicació ja estás xaparrujant l´idioma, però el xino té tela... Tampoc es pa menys l ´àrab, si vols aprendre moro, te pots morir, almenys els xinos tenen dibuixets, els moros punts i ralles... Jo vos recomane que aprengau almenys un idioma raro pa fer el fardaxo i anar diguent, jo sé swahili o rus, i quedar-se en tota la penya. La part roïn dels idiomes es gastar-los. Perquè si aprens anglés, de puta mare, et baixes películes originals, sents música, lliges coses... Però si aprens el idioma d´Alaska i después vas a viure en Corbera... és un poc inútil. Altre problema és quan saps més de 2 idiomes, el teu cervell cortocircuita i mescla una merda en altra. Es com si el cervell sols tinguera lloc per a 2 idiomes, i el tercer, el té que estacar entre els altres dos. Per exemple, tinc el anglés on tinc el castellà, resultat, cada pronunciació d´spanglish del cagar-se, i el xino estic clavantlo (no sé perquè), on tinc el valencià. De manera que sempre em passa quan estic intentant parlar i no recorde una paraula, plene el hueco en la paraula en valencià que més li se pareix... wo yao chi fan la mà...

Altra afició lamentable que m´ha pegat ultimament és el Go!. Original de china, el Wei qi, (iGo en japonés i Ban Duk en core-ano) és un joc de taula que té més de 4000 anys (com tot así). Per als xinos, els japonesos i els coreanos, és una espècie de guerra patriòtica. Encara que el Wei qi va eixir de Xina, el Japó ha sigut qui més ha desenvolupat el joc ( fa 1000 anys era una obligació per als jefes militars saber jugar, i hui en dia tenen instituts especialitats on entrenen críos desde que naixen) , aixina i tot els millors jugadors del món són coreans. Entre els tres se monten campeonats on es juguen verdaderes fortunes. Un títol de Go! perfectament pot suposar-te 500.000 euros, però com en tot, hi han professionals que hasta quan caguen están jugant. Altre micro-cosmos de drogates i locos, com en totes les coses.


La raó de la potra es que aní a un club de jocs de taula d´así (total per vore si havia alguna tía d´interés, però no...), i acabí en cuatre xinos tratant d´ensenyar-me jugar al Go!. Frustrat per la dificultat del joc, passí per la llibrería i em comprí un llibre d´iniciació.

El millor tutorial d´internet el podeu trobar a aquesta página : http://playgo.to/index-e.html
El go es un joc on hi han pedres blanques i negres i cuadrats. La idea del joc és capturar la major quantitat de pedres enemigues i acabar la partida en la máxima quantitat possible de territori. Al principi et trobes desconcertat, no saps per on pegar. Però quan jugues un poc, en el teu serebro comences a distinguir les arees i a vore més enllà de les pedres, com si realment fora una guerra i on tens que pensar cada moviment del contrari, perquè cada pedra colocà pot decidir per complet la partida. A tots els que els agrade el ajedrez, els diré que el Go! és molt millor, i més divertit, encara que no ho parega al principi. De fet, és el millor joc de taula que he vist mai (home, el juego de la llOca sempre tindrà un lloquet en el meu cor).

Si voleu jugar, podeu descarregar-vos el glGo.






lunes, 17 de noviembre de 2008

Oceanogràfic de Shanghai






Así estic de nou, wo chi fan la mà, com diuen els xinos. Després de les males impressions que he tingut, espere que vinguen coses bones. A més, com acostuma a dir la mafia, no es menja on se caga, la cuál cosa vol dir, que en el temps que me queda d´estar así, a callar i a mirar que fan els xinos. Almenys pot ser interessant.

Ara volen que fem un "performance" per a Nadal. O siga, cantar villancicos disfraçats, com quan tenies 12 anys i estaven en l´escola. No tinc prou fugint dels concursos de cantar que así els fan cada dos per tres, que damunt m´obliguen a cantar un puto villansico. I volen que balle, i em disfrasse. Com hi ha majoria de suecos, pues anem a interpretar tres villancicos suecos. I en un dels villancicos hi ha una santa, que presuntamente anava a ser interpretat per una dona. Però com la única xica en classe, una alemana, s´ha negat a participar (els alemans tenen una espècie d´estatus especials i poden dir que no a tot...), algú li toca apechugar disfraçat de dona... i com jo no sé cantar en sueco, que es paregut a l´alemà... Era de previndre. Ya tenia jo un cabreix com un mono per tindre que ixir en mig de tots els xinos a cantar i ballar, que damunt eixiré disfressat de dona i de sant al mateix!!!

Aquest diumentge, aní a visitar l´oceanogràfic. Igual que el de Valencia, em paregué avorrit, exactament igual. Algun que altre bixo roïn mig morintse diferent. M´agradà l´anguila elèctrica gegant. Tot el demés, podeu voreho a València també. Després d´aquesta merda, aní a un lloc més interessant en el sentit xino. És com un barri amb vora 6 o 7 edificis com el corte inglés... tots de tendes de roba. El paraíso de la dona. Hi havia un edifici complet de roba de dona, trajes i abrigos. En cada planta hi han tendetes xicotetes de roba, en una planta poden hi haure perfectament vora 30 tendes de roba apinyaes, tot ple de gent regatejant i comprant. És un lloc on no hi ha quasi extranjers, tot xinos. I és, evidentment, tot més barat. És com un MN4 o un Nuevo Centro però en tendes més cutres a lo mercadillo, tot ple gent, una calor infernal, milers de dones comprant (alguna passava que estava pa dir-li quatre coses en valencià) i bramits sense parar. Als 15 minuts ja volia pegar a fugir, però bé, hi havia que comprar canonballos i jerseys i hi havia que apechugar.

Ale, ahí teniu unes quantes fotos de bixarracos i vos deixe. Per cert, la primera foto, encara que borrosa, es una tortuga i un tiburó abraçats. Un consell d´amic : agarreu el example i quan vegau un tiburó, un bou o un cocodrilo, aneu a abraçar-lo de la meua part. I un besito no estaria mal, tampoc. Com diu el dicho, no tindrás vida plena, hastas que no el faces un bona morena. Ahí teniu la foto de una morena que está ben bona.

lunes, 10 de noviembre de 2008

Hasta allà






Estic cansat. Al principi tot comença com una broma. La veritat, sóc idiota. Es com si la gent te diguera, ie, això que vas a xafar és una merda, però tú la xafes. I hasta que no comença a fer pudor de veritat, no vols donar-te conter de que era una merda de veritat. Hui és el primer día que tire de menys Espanya. Hasta ara tirava de menys la meua familia, clar, però mai la meua terra. Pensava que Espanya, Valencia, Sollana i Sueca, donaven asco. Donaven molt de asco, la gent que està subnormal, els pallassos que tens que lidiar cada día, les aglomeracions de tràfic, el xiquillos que se creuen déus, les tíes que son super-cregudes, els niñatos maquinetos en els cotxes tunejats, la gent morta en vida que es passa la vida davant l´ordenador o la videoconsola, els huelos que només pensen en fartar i en el seu profit, el puto PP, el puto PSOE i el bipartidisme de merda, i que ningú altre partit siga capaç de fer algo de trellat, la gent del govern furtant, els alcaldes, encarregats de fábrica o supermercats, o poliseros que tenen un poc de poder i se creuen que poden manar a tot el món, la contaminació de tot el que ens rodeja... I bé, podría seguir parlant dies i dies.

Almenys, tenim coses que así no tenen. Así la gent se mor pel carrer. No crec que ningú muiga de fam, China és un país en molt de menjar. Però si de sed, perquè la major part de l´aigua està contaminada. Sí de càncer. Allà on vas està tot contaminat, tot asquerós, el aire es irrespirable en alguns llocs, pudors, tot brut... Però dona igual, tots els centres comercials de Shanghai tenen pantalla gegant, tots els carrers tenen llum. China és el país del pan para hoy hambre para mañana. No parles mai en un xino del treball. MAI. En tots els xinos que he parlat del treball, ja no em parlen : començat per Celia, Caracremà, una tía que vaig conéixer en l´autobús, altra tía de classe, altre xaval que jugava a fútbol,.... Persones normals i corrents, però dis alguna cosa del treball... I s´ha acabat. Vaig a ficar-vos una llista de les 5 coses que no pots parlar en China :
  1. Política. Absolutament res. Tot el que fa el govern està correcte, ara i en el passat. Así ningú sap que passà en Tianamen en 1o90809 (no puc ficar la data, me podrien rastrejar,aixina que lleveu els 0s).
  2. Economía. No digues mai que les fábriques de china son propietats dels americans o els europeus, encara que tot el món sap que es així. MAI.
  3. Treball. Si algun xino te diu que està treballant 12 hores al día, inclusive fins de setmana (cosa que es normal así), sense vacacions només que 3 dies al any en Nadals i 15 dies en estiu, no li digues, MAI, ¿i tú penses que això és normal? Perquè ells pensen que la vida és treballar, no són com nosaltres. Pensen que el treball i la vida ÉS EL MATEIX. No se plantejen fer res més apart de treballar, i no és una filosofía, és un fet.
  4. Discutir. No están acostumbrats a que si tens una idea, i ells una altra, se pot fer una aproximació. Només existeixen dos clases d´idees: les ordres i les que ells tenen. Si un xino té diu una idea, i tú li dius, no estic d´acord, no te discutirà. Sencillament no té parlarà mai més d´ixe tema. Això passa en el treball, i en qualsevol lloc. Mai sugerixques res: passarán de tú. Només té fan cas si eres el amo, i aleshores acaten ordres.
  5. Cantar i ballar. No digues que no t´agrà cantar i ballar. No hi ha gens de diferència en la asquerosa costum de cantar i ballar que tenim en Espanya (Operación triunfo, etc...), però la diferència és que así no pots expressar que no t´agrà. Si rebutjes una invitació a un kararoke i dius, no m'agrà cantar, ja no te consideren un amic.
M´estic pegant moltes trompaes así per ser bona persona, perquè sóc un ingenuo i sempre dic el pense si crec que puc ajudar algú. Però això s´ha acabat. Así són tots un cominencieros, así no hi han amics si no poden traure res de tú, i sino, no te parlen. Almenys, un poc d´hipocresía com en Espanya, no estaría mal.

Em trobe decepcionat, però el pitjor de tot, es que ja sabía que els xinos eren aixina. Però la gent que fa un viatge de 15 dies se pensa que tot es bonico, ai, que bones persones que són. Hi ha que diferenciar entre educat i altra mentalitat diferent. I no passa sols en China, els japonesos són iguals. Almenys, quan s´enfaden amb mí, no em peguen un tir, com els païssos aràbics.


Guía de les fotos:
0.- Els dos únics amics xinos amb qui confie (I tampoc, algún dia se tirarán damunt de mí i me rossegarán els collons).
1.- Típica paraeta de Té amb llet (nái cha), que están boníssims.
2.- Vaig passar per un carrer ple de putis de camí a casa (no tenia ni idea, però vaig tirar per una travessa... i sorpressa) i vaig intentar fer una foto a amagaes, però és perillós. ¿Vegueu els pirulos al fondo? Això indica que és un puti. Quan passes hi ha un escaparate de dones. Vaig intentar fer una foto, però sense flash i a amagaes, es veu tot fosc. La curiositat, al final del carrer, hi havia una comissaría...
3.-Les carreteres, plenes de llumenetes, pa ahorra pal canvi climàtic.
4.-I un centre comercial de luxe. Hi havien rolex per 500.000 euros. Si algú en vol un, mel pot encomanar.

martes, 4 de noviembre de 2008

Críos y carrancs



e


Bé, em quedí en la visita al primer parc (ahí em teniu en una foto que m´han passat en un dels karts). Arribà la nit i anarem al hotel de la ciutat, i com cabia esperar, pues en el hotel per la nit festa... una festa que comença a les 20 i acabà a les 23, una festa que no volia eixir ningú als passillos per por a fer ruido i que llamaren l´atenció... Però bé, almenys havien comprat cervesses. I jo era el únic que bevia. És més, era l´únic que crec que arriba a bufar-se un poc després de beures 7 cervesses de pot i una de litro de botella. No hi havia res que fer. I damunt els chinos, niñatos de 21 anys, es dedicaven a jugar a "beso, verdad o atrevimiento", i no t´ho perdes, el beso en un plástic en la cara de l´altre, per si s´apegaven algo roïn. I aleshores comencí a vislumbrar que la meua experiència en festes xines era real: els xinos són infantils. No tenen drogues, no beuen, no fumen, juguen a les cartes i a jocs que, en definitiva, em sentía com si estaguera en l´habitació de l´hotel d´octau d´EGB, però més light encara. Així que quan vaig beure comencí a soltar bastardaes, quan me tocava triar el jocs, intentava fer-los el més pervertits possibles, tipo, a qui li toque se lleva 8 prendes de roba i fa un strip-tease, o apartar el puto plàstic del "kiss" (me tocà una tia, però dona igual), o fer un calvo, jo que sé, tonteríes que a ells els pareixen repugnants i que jo me partia mentres em miraven com si fora el dimoni. En un dels jocs em tocà guerra de cervessa, però el altre xino no saxà el pot, i jo el vaig banyar de cap a peus i vaig fer l´habitació un asco... però tú, era una festa i em sentía com en prescolar...

Crec que des d´aquell moment els xinos del viatge em miraven en cara rara. Però el millor estava per vindre. Al sandemà pel matí anarem a un parc natural. Sí, el parc on pots vore els pejesapos i els carrancs. Pues bé, els xiquillos chinos, com els vaig a dir, se clavaren pel parc a agarrar carrancs, i els ficaren en una bolsa de plàstic. La xiquilla encarregada d´organitzar el viatge anava en una bolsa poant els carrancs, i quan acabà la visita (pues com si anares a l´Albufera al racó de l´olla, però en carrancs i pejesapos i pardals de diferent tipo), els vaig dir : "torneu els carrancs al riu". No volgueren, sels volien quedar... com el xiquet xicotet que sen va a la mar en el poalet i agarra el carranquet... i a les 4 dies el té en casa flotant pel poal. Tots ho hem fet alguna volta, però...en 5 o 6 anys, no en 21 o 22, per favor.

I com diu la gran frase, això no és res pa lo que te que vindre, aixina era. El següent pas, era, anar a un hort de taronjes, pagar un tiquet d´entrà... I COLLIR TARONJA. Sí, com ho sentiu, és la nova diversió de la gent ciutat, pagar per anar a collir taronja en un basket. Molt fort. Els xiquillos s´ho passaren força bé, i les taronjes que collies te les podies quedar, i clar, acostumbrat a collir, si he anat, de veritat, en el hort de mon tío, o d´algun amic, aní a destall i em feren deixar la mitat de les taronjes. Aixina i tot, ho trobe ridícul, divertir-se collint, ¿qué seria el següent, anar a birbar? Podriem ficar un parc d´atraccions en els horts del Nando: collir i birbar, pague vosté i façam faena!!!! Caguen la puta misèria. Damunt comprí unes coxinaes pa menjar que tots compraven i que algú em digué "delicious", una espècie de pasta blanca que estava ultrarepugnant, era com tragar pastelina.

I com diu la gran frase, això no és res pa lo que te que vindre, aixina va ser. Després de collir anarem a menjar al restaurant, i resulta que en la cola pa llavar-se les mans, una tía (la podeu vore en la foto, en l´escaleta, la primera. La que saluda era la meua nova companya d´idioma), es gira i em fa la típica broma de banyar-me en els dits. Jo li responc en una punyà a l´esquena perquè en xopà tot, però una punyà sense apenes força, com li pegues normalment a les dones de broma. La tía no digué res, se n´anà i es sentà, tota seria.

Una hora després, estem en l´autobús pujant per tornar a casa, i de colp i repent la mateixa tipa es para en el corredor de l´autobús i se fica a BRAMAR, a plorar i a xillar, senyalant-me en el dit, diguent-me DE TOT. Jo flipava en colors, tota la gent del autobús mirant-me (la gent de l´excursió), com si jo l´havera violat o algo, i jo no entenia absolutament res, perquè en eixos moments ni recordava l´incident de la punyaeta. Sé fica a bramar diguentme que era un fill de puta, un maltrataor, un descortés, un maleducat, ... un numeret de por. I jo preguntava, ¿però jo que he fet? Perquè clar, la tía ho deia tot en xino, tota roja i plorant en un atac d´ansietat. I después un xino del meu costat em digué que la tía estava diguent que jo li havia pegat, que això era una afrenta personal... mare meua, mare meua, mare meua... Vos jure que en eixos moments tenia la conciència tranquila i estava a punt de descollonar-me en la cara de la tía, però m´aguantí. Al día següent parlant amb Alaa, el meu amic moro (un dels meus millors amics así), em digué que és una cosa habitual en les dones xines. Si jugues en una dona xina i li fas un gest que no li agrà, com una palmà o una punyà de broma, les probabilitats de que això passe són altes. A ell i altres amics extrangers també els havia passat. Quan al final tornarem a casa, em vaig disculpar amb la tía, agafí els putos carrancs que els niñatos havien abandonat en l´autobús i aní al riu de la universitat a tirar-los. Sé que els carrancs morirán en el riu de la universitat, però més val morir lliure que en una bolsa de plàstic al contenedor. I una cosa sé ara : no me trague ningún puto crío de la meua classe. Están torrats.



domingo, 2 de noviembre de 2008

A collir carrancs




Portava una setmana sense dir res, i ja hi havia qui m´havia ficat un ciri en tots sants, però jo encara estic viu, a pesar de tota la faena que tinc. Sí, resulta que estic estudiant (o vos pensaveu que estava follant tot lo día?) i tinc molta feina, així que no he tingut apenes temps. I este fi de setmana, pues hi havia una excursió en l´escola, així que m´he animat a fer un post, perquè he de contar prou coses interessants.

La excursioneta era a Chong Ming, una illa que està al nord de Shanghai (primera foto). El viatge començà de puta mare, jo anant a un lloc per l´autobús que no tocava i fent tard. No erem molta gent, només 17 persones, la majoría que al principi anaven a vindre (erem vora 40), es tiraren arrere com a carrancs traidors. Però bé, feliç perquè la meua nova companya, Ming jia, venia al viatge. Vos explique: resulta que aquesta xica anirà al Politècnic el següent quadrimestre, així que la setmana passà sem va presentar pa que li contara coses... I aleshores la meua ment maquiavèlica traçà un plan, li preguntí ¿perquè no eres del club de amigos de los extranjerous? I em digué que no sabia res d´això. Perfecte, vaig pensar. Aní carà al Caracremà i li vaig dir que una xica volia aprendre espanyol, si podía canviar de companyer... i bé, tots picaren en l´excusa de l´espanyol, ara Ming Jia es la meua "language exchange partner" i no el sangonera de caracremà que cada volta que quedavem era com si me l´anduguera a pujar sacs de formigó a l´obra, una cara més llarga que un caña de perchar. Aixina que es que un problema menys, perquè almenys la xica esta és amable, i com no, no està malament. Almenys si està de mala hostia la xica es de bon vore.

Pozí, pujarem en un barco d´ixos que porten cotxes i tot i allí estaguerem, 1 hora de viatge mirant la mescla de mar i sèquia que es la desembocadura del Huang pu. Al arribar, anarem a un
parque natural d´entreteniment. Explique: es un lloc que quan arribes agafes una bicicleta i ten vas pel parc a rular. Está ple de caminets i t´ho passes prou bé fent la visita. Després en el parque hi havia Paint Ball, Karts, Coches de choque, y tonteríes varies pa passar el día fent el cabra. Jo vaig pujar als cotxes de xoc i a uns karts que eren com cotxes. Pensava que anirien més lijats, però anaven prou espaiet, no més de 50 per hora. Això sí, molava un huevo adelantar a la peña, que més lerdos no podien ser (molà molt adelantar al típic executiu en traje que anava tot espaiet, en un kart, tot feliç...). I aixina passarem el primer día, en eixe park, com si foren xiquillos, en bicicleta amunt i avall. Jo anava en una bicicleta doble, en companyia de Ming Jia, i molà estar a punt de pegar-se-la varies voltes (les bicicletes dobles i triples són prou inestables).
Bueno, ja vos contaré més al llarg de la setmana, vos deixe un video dels pejesapos, ja explicaré perquè en altre post!
Nota: no vos feu moltes pajes en el video, ja sé que están bons, però un respete.

video