lunes, 30 de marzo de 2009

Hi ha gent pa tot
















Hasta pa lo que menys et penses. Week-end putero shangainero, a fartar i beure tota la nit i a vore si pilles una xina pa jugar al parxís. Després d´un sopar al Tayrio, japonés de buffet on veguerem tot el sake y licor de siruela de la bona, a un piso a fer la mà. Estic acostumant-me ja a les combinacions de simposios internacionals : chinos, alemans, noruegos, suecos, turcos, americans, putes... de totes les parts del món. Com deia aquell, tú d´on eres, jo de la figa ma mare, pues así cada mare era d´un port, i la gentola esta, dels quals coneixia un 20% (no passa res, a les cuatre copetes, tots amics), portava la marxa d´anar a beure i dir tonteries continuament.


No sé si es que m´estic fent major o com, però ja em costa soportar-me a mi mateixa begut com pa tindre que aguantar pitos i serenos de desconeguts, però al final, estava de bon humor i acceptí la nit de dissabte. Després de sopar anarem a un piso franco, més que res perquè era d´una francesa, informàtica treballant de güeb, però me pareix que tenia la mateixa idea de web que jo de fer fideus ( "Programas?" "Nunca más de 10 líneas de código!!!"). Bo, pues el piso ixe hi havia un sopar ple d´arquitectes, també tot intercultural, on em trobí una xica catalana, que apart de fumar com un carreter, tenía una bona conversa en català. Res, lo de sempre, impressions de xina, comentaris racistes i que en Espanya la crisis dona agonía i s´està millor así. Després de la extranya entrada al pis, un dúplex, del qual no coneixia a ningú, ens colocarem al pis superior al balcó, on la americana em cantá totes les cançons de mecano en mejicano (tenia mèrit...), beure cervessa i vi picat, a la disco.


Lo de sempre, en Zapata´s, el nom del pub, gent de totes les parts del món beguent, putes xines intentant que les convides a canvi de follar ( o de la promessa de...), i un llarg etc de personatges descolocats de la nit i que se veu que la pressió del treball ha d´eixir per algún lloc. Comprobat està, que la sunormalitat té caràcter internacional.


Després d´això, els cego li dona fam a certes persones, així es que a un turco a menjarse un kebap, i a dormir. La veritat, descriure una nit de Shanghai... es com vomitar-se la camisa i mirar les formes pa buscar una mare de deu. Però hi ha gent que la disfruta. Allà ells.

Continuen fotos de PingYao, i ale. Fotos d´un menjar tradicional d´allí, els rollets ixos en salsa picant. També es tradicional la carn de bou de Pingyao, que es una especie de carn feta casi fiambre, ben bona. Després varies fotos de visita, el plànol de la ciutat, i finalment, una foto de l´habitació d´hotel (10 euros la nit!!! i era una habitació xina, xina!!!).

viernes, 27 de marzo de 2009

A mi m´agraen els xinos, però ben lluny
















¿A que ve açò? Hi ha gent que quan ve a Xina es passa el dia queixantse dels xinos que si fan això i allò, del menjar, i de su puta madre. ¿Aleshores que fas en Xina? Jo em queixe per vici, això ja ho sabeu, i perquè sino no tindria res que fer, però ja passe de comparar els xinos amb nosaltres. Com deia el meu veí de finca alemà, metrosexual i snob, l´home que no para de ferse trajes, es vegetariano y sensible com una flor, m´agrada la cultura xina, m´agraden els paisatges, però no m´agraden els xinos. Ixa impressió, és una impressió general a tots els extranjers.



Parlant de veïns, els espanyols están ara en Hainan, en un viatge d´integració cultural en la china més profunda (Hainan es una illa subtropical, de platjes paradisíaques). Quan tornen anirán al pis de Shanghai i desapareixerán del campus per sempre. Enhorabona per ells.


Bé, tonteries apart, ahir em vaig fer la tarjeta del banc, ¿xq he tardat tant? Fins ara havia gastat la VISA sense cap problemes, però sols tinc una i cada volta està més vella i feta un asco, si se me trenca (com li ha passat a Elena, la xica espanyola), la cagaré. Així que ja tinc tarjeta de crèdit xina. No sabia que les tarjetes de crèdit xines tenen el compte bancari escrit, i no número de la tarjeta. Això es una vengança, si algú te furta el numeret, l´has liat, te poden comprar un helicóptero per internet al teu nom i tú sense enterar-te. En realitat no, sols pots comprar per internet si amb un pinxo USB en clave criptogràfica, que també em donaren. Menuda gràcia, jo no m´aclarisc en res de les webs xines, i la del banc és un patir, però aixina i tot, al final ho vaig conseguir fer rular.

Després d´això, excursió sorpressa a la Volkswagen, amb un grupet reduït de xinos i la professora de xinés. Visitarem la cadena d´ensamblatge, no la de producció, una llàstima. Per a tots els que hagen vist la Ford, vos diré que la major diferència està en la ma d´obra humana, ací, obviament, es gasta molt més.


Per altra banda, no hi han massa novetats. Vos fique més fotos de PingYao, i q les disfruteu. Les fotos són un variaet de la visita, on podeu vore, el hotel on estava (sí, això que pareix una casa de camp!!!) , els carros que gastaven antigament, i bé, algunes coses interessants de per allí. Vos explique un poc : totes les cases del centre cultural són visitables. I en cadascuna que entres (hi hauran unes 30 i pico) pots observar l´arquitectura, els objectes típics, com era la casa per entonces. Cada casa perteneixia a un banquero o a un ricacho d´aquells temps, ja voreu més fotos!

lunes, 23 de marzo de 2009

Si la vida fora un gos...













... les caparres se li xuplarien la sang hasta matarlo. El que més em sorpren d´esta vida es el poc control que tenim d´ella. Pareguem una boleta de pinball que es du portar per les circumstancies i els colps. Ens peguem un colp a una banda i anem a l´altra.

PingYao es una de les ciutats patrimoni de la humanitat per la Unesco i
tota la pesca. El dia començava meravellosament : el meu amic renyint amb la
novia. La mala puta li havia dit que vindria en mosatros, però no tenia cap
intenció. A mi em donava igual si venia o no, però casi preferia que no, que pa
farolets, ja hi havien prou al carrer.



Partint de la base que inclús el que pareix més listo i racional, té més poc trellat que un coco en una cara pintà, uno va coneguent persones i persones i es dona compte de les seues misèries. Els xinos, seràn més secs que la moixama, però tenen les mateixes carències emocionals i afectives que qualsevol. Volen menjar, follar i cagar. Això no li ho lleva ningú.

Encara que no recordareu, jo sí, la novia el meu amic
tenia un problema gros amb ell: els seus pares no volien saber res d´ella. Com a
cría tonta i malcria, pues jo estava d´acord, encara que cadascú aguante la seua
bandera. El tema estava que en l´estació d´autobussos estava també la germana. I
clar, al trobarse la novia que aparegué de subterfugio, hi hagué un meeting
d´ixos que sents la tensió i la falsetat en cada frase. La novia finalment, diu
ara vinc, i desapareix, bitllets comprats i tot.
Freqüentment he sentit histories de tot tipus : tios que enganyen ties, i ties que ho tornen multiplicat, ties que se fuguen a altres païssos en delinqüents, relacions destructives entre parelles, tant que tinc pa fer tres películes d´Almodovar. I he arribat a varies conclusions : primer, que les xiques ahí que bones que són, però el novio li fica els cuernos fins en la cega que ven els cuponets, és una patranya. I lo mateix alrevés, el bon xic raere de la tía bona que es l´home perfecte i bo que hasta cuina i fa faena i aquella se folla hasta el apuntaor. No vaig a dir que s´ho mereixen, però casi. Si una persona està aguantant amb algú que la fa patir, és perquè en certa manera, disfruta del patiment, de forma conscient o inconscient. Les persones bones tenen una atracció extranya pel mal que les excita i això les autodestruix, la idea del salvador. Algo de cert hi havia en que tota relació destructiva és sádica per una part i masoquista per l´altra. Jo no crec en les casualitats. A mi una tía que es un bixo roïn, pot estar molt bona, però men fa una i ja no més.
Bé, total que aquell riny en la novia i apujem a
l´autobus. Jo sabia que el sapo li tocaria i en mig hora s´arreglaria tot, però
bé, aquell es ficà a plorar i tot i a mi me montà el numeret. La germana se
n´anà, i aquell no parava de tocarli a la novia, que tenia el mòvil encés. Li
s´ocurreix tocar a una amiga. I efestivament, estava de festorra en les amigues,
mai havia tingut la intenció de vindre en nosaltres a la ciutat. Era tot una
patranya pa fer mala sang. Guai. Pujem a l´autobus, i jo vaig preferir deixar
sòl al meu amic.
La segon es que es molt fàcil per tot el món comentar les relacions xungues desde fora, però quan està dins li costa vore-ho. Recientment he fet un experiment. Algú que estiga en una relació totalment roïn i enganxat emocionalment, disli que tú tens un problema paregut, i voràs com te diu lo bobo que estàs i el que tens que fer. Però si li remarques lo seu, no podrà voreho, estarà cegat. Lo nostre es sempre diferent i especial.
En l´autobús, hi havia una mare, un pare i un nano. En la
vida he vist més ronya en una persona. El crío menjava qualsevol cosa al seu
avast i tenía de merda... ai, mareta. ¿I lo que em donà pel sac? Perquè a mi
m´agraden els nanos i entretindrels, però aguantar 3 hores a un crío hiperactiu,
i que damunt té més ronya que un palo colomar, pues no fa gens de gràcia.
Intenta furtarme la cámara de fotos (en violència, si havera tingut un ganivet
l´havera gastat), i li vaig tindre que refer un avionet de paper 300 voltes...
cada volta que lil donava el trencava...
I per últim que no hi han relacions home-dona "madures". Inclús les parelles de 80 anys pareixen críos barallant-se. La única relació madura amb una persona de l´altre sexe, és la solteria.
PingYao es una ciutat molt bonica. No sé si per viure,
perquè es tota un enorme centre turístic, però per visitar, és prou agradable.
Només arribar anarem a l´hotel, situat en el centre de la ciutat turística. 100
yuans la nit, habitació doble. Meravellós, no m´ho podia creure, i menys al vore
l´hotel. La raó es que l´hotel era d´un amic d´un amic del germà. Bon xaval, a
mi em caigué molt bé, i es mostrà molt hospitalari. Fotos, en el pròxim
post.
¿I a que venen estes queixes? Si es que estem tots com una puta cabra. Lo millor, asoletes tancat en un cuarto i un glory hole pa les necessitats básiques.

viernes, 20 de marzo de 2009

Gos vell, calcetí nou














Lo que vol dir, que encara que sigues gos vell i te les sapigues totes, les desgracies segueixen passant i anganchante per banda. Bueno, com a novetats estupendes vos diré que els espanyols, el cuarteto de corda, han trobat piso en Shanghai. M´alegre per ells, ara podrán disfrutar del agradable fum tòxic dels cotxes, dels ruidos, dels veïns xinos xillant, de les putes en les barberies, i en fi, tota ixa serie de coses que té viure en una de les ciutats més grans, ruidoses i contaminades del món. Podrán fer festes cada nit, dur-se xinos i esclavitzarlos en els cuartos, inclús podrán cuinar i anar a pel pa tots els dies. Els desitje la millor sort del món, perquè com jo em quede aïllat en un lloc miserable, enves d´anarmen al glamour de la ciutat, i no podré follar més que en mi mateix i en el xino gordo que toca la guitarra d´enfront, pues vaig a patir amuntó.


Este campus es una merda, xe mira tú, un campus que està fet per a que la gent estudie i no es divertixca. Qué roïns són els xinos, envés de ficar discoteques, han ficat llibreries i edificis en cadires i taules. Em pareix fatal, ¿no és acás la universitat i la carrera un centre d´oci on vas a beure coñac i a vore les xiquetes com passen en les faldes rant a figa desde el bar? ¿no es acás la universitat on naixen les tunes i les grans juergues i se deuria estar follant cada dia en una? Pues que desgracia que el campus on estem, no es aixina, así, o uno estudia i fa faena, o s´aburrix com una ostra. Ixa es la sort que me toca.


Lo pitjor de tot es que sóc tonto. Resulta que la meua universitat m´està pagant per estudiar así, i per acabar la carrera i fer algo, i jo enves de ser pillo i aprofitarme, fer asignatures xorres pa colarles per asignatures bones, sóc un idiota que fa asignatures xungues i treballa. Es tot culpa meua, per ser un ignorant, i no intentar traureli suc a les situacions. Es com un idiota que demà turno per a una cua i està tres hores esperant-se, quan va el típic espavilat, hay que tinc pressa, i se passa les tres hores pel forro. Es que así s´ha vingut a fer el vago, a fer turisme i no pegar ni palo. Suposse que quan la meua "amiga" china em xillà que tots els espanyols eren uns vagos i que si fora per ells el món se n´aniria a la ruïna, pues no tenía massa raó. ¿Pa que estem en este món sino pa viure, beure i follar?


Ie, que estic hasta els ous, que sabeu que? men vaig a fer-me un traje, que tinga un forat en la ouera, i me traure la collonera al aire fresquet, me compraré una guitarra i un gorro, i aniré al mig de People Square (la plaça més important de la ciutat) a cantar fandangos i vore si alguna chineta me rasca les boles. Segur que triunfe.


Bé, amb les fotos de hui acaba el meu mes de visita al poble, amb el sopar de despedida (podeu vore els manjars, jeje, no tenen bona pinta, però vos he de dir, que estava tot boníssim. Altres fotos curioses, com la de xiqueta que era filla d´un dels tíos, i on la curiositat va ser que la mare de la xiqueta no volgué ferse una foto amb mí, perquè creia que fer-se fotos donava mala sort. No es broma, li tenia pánic. Anarem a sa casa a visitarla perquè havia acabat de tindre la cría :ni hospitals ni polles, ahí, en casa, i si vos penseu que hi havia cuna o habitació per a la nana, res, a dormir en la mare, i amb el pare, en el llit.


Una altra foto es la de l´arbre milenari del poble, que tenia més de 500 anys contants, i desde ixa data que ja estava l´arbre allí. Era enorme i la gent del poble l´adorava. El que passa es que quan el vaig vore era ja de nit i la foto no es molt bona, però era un senyor arbre.


Després tenim la de la Fábrica de Carbó i metal de la qual es mantenia el poble sencer. El tío, el mateix de la xiqueta, em convidà a entrar, però era extranger i no em deixaren passar. Si eres de fora i vols visitar una fábrica xina, necessites un permís especial.
Bé, i amb el sopar que vos he mostrar em vaig despedir del poble, quan acabarem tiraren una carcassa i una traca per mí i tot. Vaig plorar i tot al despedirme, realment li havia agafat molt d´afecte a eixa familia, i m´havien tratat molt bé.
Es de veres que els xinos són molt hospitalaris amb els extrangers i molt fills de putes entre ells. Però no es el mateix la hospitalitat d´un dia, que la d´un mes o més temps. He comprés, al passar un nadal amb una familia xina, una de les coses més importants de la meua vida : totes les persones som iguals, xinos o blancs. Pensareu, bah, que tonteria. Alguns dirán, està clar. Altres diràn, ¿però este que diu que els xinos són iguals, si són clarament inferiors, tenen la xufa com un cigró? Ie, tot és una mentira. Xinos o negres o rojos o blaus. Les persones són persones i en el fondo, són totes igual i mereixen totes el mateix respete. I això de la cultura, de la llengua, de les tradicions... en un puesto canten patata i en altre pototo, en un lloc menjen raïm i en altre brossa, però, ¿és acàs una persona inferior per parlar altre idioma com si menjara xiclet quan parla, per menjar gos o tindre la pell color cagalló? ¿Acás tindre els ulls asgarrats es sinònim de sunormalitat? ¿i que fariem si mos trobarem un chino negre en una caira de rodes? ¿mos burlariem d´ell pa sempre? ¿li donariem el gotet com a sampedro? ¿eutanasia colectiva pals chinegros i els chiruanos? ¿Acàs no mereixen un plat de paella els sudaques que formen pandilles i mos trauen la navaixa i els rumanos que mos furten els pisos en estiu? ¿Acàs són menos que la ETA o el IRA els putos moros fanàtics pa no poder fer terrorisme ells també? ¿Acàs no se guanyen la pela les putes negres del port més que qualsevol treballaor honrat, tot lo dia patejantse la carretera pa que un huelo babós i cassat puga disfrutar més de la vida? ¿Acàs no tenen igual dret els gitanos a fer el vago, furtar cotxes i bicicletes més que un puto pepero que furta diners de l´ajuntament pa comprar-se trajes?
Sí una cosa he deprés d´esta vida, es que tots, independentment de la raça o el tamany de la polla, mereixen el mateix tracte. Si aneu a penjar algú en la horca, que siga per lo cabró que es, no per d´on ve.



martes, 17 de marzo de 2009

Cuina xina tradicional













No está la festa pa tirar massa traca, però la cosa va anant. Hui toca post culinari i ahí vos va el formatge :
1. Com veieu els forns que tenien eren a carbó i cassola com antes dels bons. No penseu que el menjar estava més bo per això...
2.- Els famosos jiaozi, o raviolis xinos, però ixos no són. Ixos son una espècie de raviolis fregits amb sucre negre dins (es dolç), que tenen una textura... no sé per als xinos es deliciós, per a mi, es horrible, es com una pasta babosa i damunt el sucre tot negre... el pitjor, s´ho menjen dins d´una sopa de verdures, tofu i carn, que te un gust paregut al putxero... no es apte per a tots els gusts, però a ells, els encanta.
3.- Després veieu la super-ahuela en un altre dels menjar molt típics : la sopa de semola. Jo ja l´havia provada en casa del meu amic, i francament, sem feia difícil o impossible acabarme un perolet d´ixos... fins que proví la del camp, amb semola natural i tots els ingredients caseros, però que cosa més rebona!!!!
4.- Això que veieu son unes pastes mooolt dures tradicionals de nadal. Li fan una forma i després la deixen varios dies secant al forn. La pasta es pot quedar com adorno de per vida o te la pots menjar, això sí, més dura que una pedra.
5.- ARA SI, això son els jiaozi, els raviolis xinos, un dels menjars més típics i tradicionals. El dia després d´any nou, es tradicional ferne una cabassà. Cadascú en menja una fardonà (jo en vaig menjar uns 80 i casi muic, però feliç), i el millor de tot. En cada fornà de raviolis, hi ha un que té una moneda. Es fica una moneda per cada membre de la familia dins d´un jiaozi, més un extra, i qui més monedes trau, té més sort. Tota la familia tragué una moneda cadascú, ¿adivineu qui tragué dos? Jo! tots me felicitaren com si fora un heroe o algo. No vaig fer cap trampa i vaig menjar el mateix que tots més o menys (algún d´ells tocava en el palillo el ravioli abans per fer trampa...). Va ser un dinar feliç! De fet, el meu menjar xino favorit són els jiaozi, però clar, els fets a casa. N´he probat molts a restaurants, i mai tan bons com eixos... llàstima.





viernes, 13 de marzo de 2009

Anem a fer-se un traje
















¿Qué hi ha més gran en este món, que que el paguen un traje? Pues si al senyor Camps li´l paguen, i a l´alemà que viu al meu costat també, pues jo en vull un! He d´anar al sastre a que me toque la pantorrilla i me prenga les mesures. Lo únic mal dels trajes a medida es que si te s´ampalma el bastó asgarres el pantaló.

Tonteríes apart, vos notifique que hi ha un canvi de plans. No tornaré en Juny, com tenia previst, sino el 27 de Juliol. La raó? Tinc un hermós visat hasta el 31 de Juliol, ja estic así, ¿perquè no canviar el bitllet i anarmen per ahí de puteo tot el mes de Julio? Me vaig a fer un tour per tota Xina, visitar les ciutats més importants, abraçaré un oso panda, aniré al Tibet a fumar-me un canut en els budistes, me follaré un guerrer de Terracota, menjaré fiambre en la gran muralla, aniré a perchar nuet en una barca típica xina... les possibilitats són infinites!


Està clar, això significa ara currar com cerdo, pa disfrutar de l´estiu, però bé.

Tornant al viatge del poble dels auelos, una de les experiències més apassionants va ser pujar la montanya en un cacau. Sí, resulta que voliem anar a visitar als tíos, que vivien en un poble entre montanyes tot apartat. Mireu si estava apartat que no hi havia accés amb cotxe. Però els xinos estaven convençuts que podien anar amb el cotxe pel camí de cabres. Un d´ells tenia un QQ una especie d´Smart xino, molt mono, però d´una qualitat no massa bona. Ara, he de dir, que agafar el cotxe ixe i tirarlo muntanya avall en cada pedra més gran que la roda, i que se trenque en plà, té mèrit. Vull dir, el cotxe aguantà la major part del camí. Però quan arribavem al final, en un camí de borregos en cada pedrol que et feia tocar el techo quan el cotxe passava, es queda clavat. Com era d´apujada, es quedà parat i comença a caure arrere... fins el mig d´un riu congelat. Jo feia com una mitja hora que havia passat a l´estat m´importa tot una merda, si el cotxe sen va muntanya avall i morim tots, así em quede. Així es que davant la situació, només que em quedava que riure.


Bé, la visita va ser la típica a una familia xina d´allí: entrar, perfavor senteu-vos, oferir-te pomes, taronges, pipes, cacaus i caramelos, i a partir d´ahí, els xinos xarraven i jo mirava sense enterarme de res. Supose que sería la típica conversació familiar : com van els estudis o el treball, que diu fulanito que fa temps que no el veig, que major t´has fet, que guapo que estás, o el temps no passa pa tu, ja tens novio/a o que diuen els xiquets, la tia manuela es va morir, que desgracia, en lo jove que era (95 anys), y tot això. Vamos, no canvia massa en ninguna part del món.


Després tocà tornar a peuito... eixe dia acabí cansat, pudorós (recordeu que en aquells llocs ningú es dutxava, i després d´una excursió per la muntanya, no dutxarse es horrible), brut... però feliç, com tota la gent d´allí.

A les fotos podeu vore el poble desde lluny, com eren les cases i, jeje, el cotxe, que no sé finalment com acabà...

martes, 10 de marzo de 2009

Al poblet dels auelets















Buenas! A vore, no m´enteneu mal! A mi que em comenteu o no em dona un poc igual, si es que es de veres que es un angorro. Hi ha blogs que tenen 3000 comentaris i a vore quin de tots dona més pena, quan has llegit el quart o el quint, penses ¿la gent està bé o qué? ¿perquè perd el temps escrivint açò? Home, a mi me molen els comentaris dels xiruanos, que fiquen vocablos hasta el punt de no saber que parlen, o ixos foros en els que venen rinyons, parlen de anas i mias (Potar después de comer), te venen anfetes, esteroides i hasta et recomanen la millor forma de suicidi. I ja no te dic si entrem en blogs o foros de sexualitat...


A lo que anem, el tema pel qual vull deixar el blog és altre totalment distint, que té que vore en la privacitat, les coses que se poden dir i les que no. Però gràcies a tota la gent que m´ha animat, pues seguiré!!!! Així es que vaig a fer una cosa! Me dona igual, no em vaig a tallar en res, m´importen una merda les consequències, però a partir de ara. I bé, tornaré com sempre dos posts a la setmana.


Hi ha que dir que els xinos ja no em sorprenen, inclús quan veig les mafies i les barbaritats més grans, pense : són xinos i jau. Bé, anem!


Continuant amb la tradició nadalenca, als tres dies del dia d´any nou, ens clavarem tota la familia en una fragoneta i se n´anarem muntanya amunt fins el poble dels huelos. Estaría a uns 50 km., i ahí vaig conéixer el que era la vida xina pobra real. Com a punts interessants, aquestos :


- Els xinos tenen families enormes. Allí comença a arribar tota la family, i erem més de 30, i això que no estaven ni la mitat. Jo em preguntava, ¿on collons dormirem? Pues la solució va ser simple: com les cases familiars es coparen enseguida, pues anarem a dormir a les cases dels veïns. Però no en una habitació apart. Les cases pont xines (son com la part de baix d´un pont), sols tenen un llit enorme on dorm tot el món apinyat. Jo tenia complexe de cuc de seda, dormint entre la montonà, al estil momia. Però tampoc es tan greu, et sols acostumar prompte.

- La gent arribava a visitar als huelos (de 80 i pico), i cadascú li portava bolses en menjar. Era una forma de pagar la hospitalitat dels tres dies, i a més, d´ajudar als huelos, que segons em digueren, no gasten ni 200 euros...al any!!!

- No hi havien dutxes. La gent d´allí no s´havia dutxat mai, a netejarse en un poal o a nadar al riu.
- Al poc d´arribar jo, em ve una de les ties i em diu que s´havia format una congregació a la porta del poblet per a vorem. I ahí vaig jo tot feliç, em sentia el centre d´atenció... però es que era el centre d´atenció!!! Tots em miraven com a un mono de fira, una caterva de huelos i hueles ahí mirante com si haveres abaixat d´una nau espacial. Em moria de vergonya. Després, pues foto, preguntes que contestaven els meus amics ( jo no entenia el xino de poble, això pareixia altre idioma totalment), i cap a casa.

- El poble estava format per cases grans, cadascuna amb la seua part per a secar les panolles, o per a tindre porcs i gallines. Hi havien cases que tenien hasta cabres i un altre tipus de gallines blanques i negres, que no havia vist mai. Els porcs estaven al sud, la gent ja no en tenia a casa, hi havia a lo vist un home amb un criadero. Vore les bacones sempre es una cosa que impressiona, siga on siga, els porcs enormes que fan por i que rosseguen hasta les pareds.


- No hi havia alumbrat públic. Quan la nit queia, a caseta. Era un poc tètric, però la tranquilitat de la nit m´agradava.
Pues això van ser eixos tres dies : estar amb la familia, menjar pipes i cacaus, menjar tradicional (tot natural i cuinat davant de tú), i passejar pel camp. En una de les fotos podeu vore la mitat de la familia (la que es quedava a una casa). L´altra mitat es quedava en la casa d´altres huelos. Jo no em vaig aclarir qui era qui, de tios i ties, però més o menys s´intuia.


Una curiositat respecte a les cares xines. Uno se pensa que quan veu diferent cares xines, son com si foren etnies, vull dir, hi ha xinos amb la cara rodona com un plat, i xines amb uns rasgs més perfilats, inclús xinos que tenen rasgos pareguts a nosaltres. Pues vaig observar que dins de la mateixa familia, hi han cares molt diferents, i que en realitat és ignorància. Diferenciar una etnia xina és una cosa molt xunga. Inclús em fa gracia els que diuen : jo sé diferenciar un japonés d´un xino. Certes voltes es pot, quan és molt descarat, però la majoria de voltes, pues nanay. I menys encara amb els coreans. Ni els propis xinos poden!! Sí que es cert, que per exemple, els mongols es diferencien prou bé, i els xinos pròxims al borde amb els païssos arábics comencen a paréixer moros més que xinos. Però dir este es xino, este japonés i este coreano, això es prou difícil. I si vos dic la veritat, jo antes me flipava, te penses que com has vist no se cuantes pelis japos i coreanes, tens ahí la xufa peluda pa dirho. Que ningú se faça el fardatxo: hi han xinos que passarien per japos, i japos que son com xinos, i els coreanos i els xinos del nord... impossible de distinguir. Per ficar-vos un exemple : ¿distinguirieu un italià d´un espanyol o d´un francés? Pues hi ha voltes que dius: ixe es gavacho per la pluma que té, però la majoria, no es pot. Pues así, lo mateix. O un sueco d´un espanyol. Pues hi ha voltes, que el sueco es rubio i d´ulls blaus i dius, ja està. Però els suecos que vingueren así, alguns d´ells pues ningún rasgo aixina diferent. Xe, me calle ja, total, que això de definir etnies i femeraes es tot una mentira racista.

sábado, 7 de marzo de 2009

L´últim dia de tots























Ie, estic hasta el pardal. No he escrit en una setmana al blog per una raó molt sencilla : he estat en grip, i no costipat ronyós, grip de 38 i 39 de calentura i mal de gola infernal. Hui ja estic més potable i ja puc escriure coses en claritat. Però em trobe extrany, no estic abandonant solament el meu blog, també estic abandonant la meua miserable vida. Després d´una setmana en el llit, arrejupit esperant que el dimoni toque a la porta i me diga, agarra trastos que mon´anem ahí baix, soportant la mala veu i la música del fill de puta del veí, que un dia eixiré en la xufa per fora i li pijaré la porta com els gossos, sense fer res de feina i estudi, i tots els meus pecats menjant-me per dins.


No em sent agust ja escrivint al blog. Probablement faça uns quants posts més del viatge de gener, perquè sería una pena no ficar les fotos dels magnífics llocs que vaig visitar, però em trobe censurat totalment. Jo vos recomane que si algún dia aneu d´intercanvi, aneu asoles. No passa res amb la companyia, hi ha gent que sense ella no pot viure, però en el moment que toques un grup de la teua patria, et deixes arrastrar per la voluntat majoritaria. I si no, si al final decideixes ser un marginat, com és el meu cas, i t´autocondemnes a l´ostracisme i a ser el sollanero solitario, et dones compte que les coses han canviat i has perdut tota intimitat i les exclusives ja no ho són tant. Si per exemple passa un fet i tu ho mires amb les teues altres opinions, els altres també tindrán les seues, i segurament diferents. Tota comparació és destructiva, i sols la presència d´algú es prou per destruir tota creativitat.


Després d´açò, acabaré el blog. Ja vos he dit els motius: he perdut la llibertat de dir tot el que vull, perquè a mi aquest blog a més d´una via de comunicació, era una vía d´escape. Si aquest problema li fiquem que la gent ja no em visita (ningú diu mai comentaris, i jo ja no sé si la gent que ho llegia abans s´avorrit), crec que és el moment ideal d´acabar.


Les fotos vos fique les de l´ultim dia a Taiyuan. Aquest dia va ser especial per a mí. S´acabava tot i tornava a la normalitat de la vida d´estudiant. Se n´anaven bons records que sempre estarán ahí, però sobretot la sensació, de que finalment conec Xina com és. Recorde caminar pels carrers amb les tendes de pius de goma (he ficat una foto pals curiossos), i els carrers iluminats per farolets de nadal en un ambient fred i apagat. Recorde arribar a la plaça i passetjar amb la cámara, fent fotos, fumant l´últim cigarret, sense pensar en res, i vore una dona en un rincó plorant, els taxis disparats quasi-atropellant, i un tipo en pinta de mafiós mirant-me de reüll mentres parlava pel telefòn. I al dia següent, autobús i a l´aeroport.



¿Significa que he narrat tot el meu viatge al nord? No, hem queden tantes coses: el poble de montanya amb els huelos, la visita als tíos en les montanyes abruptes on els cotxes no podien entrar, la visita a PingYao i a Jingci, i moltes coses més. I després les futures coses per vore así...

Espere les vostres opinions, i si no hi han, vol dir que aquest blog, ha tocat el seu fi.

lunes, 2 de marzo de 2009

Cumpleaños felis












27 es 3x9, o siga, tinc 9 anys tres voltes. He passat la infancia, l´adolescencia i ara ve la joventut, ixa part de la vida on comences a maurar com les tomaques del mareny, a guanyar diners i triomfar, a picar més que una gallina en un contenedor. Però les coses no són com volem, sino com venen, i és com quan en els cumpleanys feien les caixes ixes en papers de diari, que alguns tenien regals i altres cagueraes de goma o troços de fiambre caducat, per fer un símil amb la famosa frase de Forrest Gump.




El dissabte anarem al japonés que aní la primera volta amb el amic danés, a celebrar cumpletacos amb el japo, que també cumplía ixa setmana. I allí, pues res, xe, lo de sempre en els buffets lliures de bar, molt d´alcohol, molt de menjar i garrofes per doquier. Tot el que passa eixa nit es : A) estúpid B) indignant C) lamentable y D) todas las anteriores. Mireu les fotos i el video i ja ho teniu bé, que ja tinc prou desgracia d´acostarme als 30 i tindre el coeficient mental de les mandoguilles d´avaetxo.
Sols he ficat 3 fotos perquè les altres estan desenfocades, mogudes o jo que sé. Es que no se pot agarrar un cámara de fotos borratxo.