¿Qué hi ha més gran en este món, que que el paguen un traje? Pues si al senyor Camps li´l paguen, i a l´alemà que viu al meu costat també, pues jo en vull un! He d´anar al sastre a que me toque la pantorrilla i me prenga les mesures. Lo únic mal dels trajes a medida es que si te s´ampalma el bastó asgarres el pantaló.
Tonteríes apart, vos notifique que hi ha un canvi de plans. No tornaré en Juny, com tenia previst, sino el 27 de Juliol. La raó? Tinc un hermós visat hasta el 31 de Juliol, ja estic así, ¿perquè no canviar el bitllet i anarmen per ahí de puteo tot el mes de Julio? Me vaig a fer un tour per tota Xina, visitar les ciutats més importants, abraçaré un oso panda, aniré al Tibet a fumar-me un canut en els budistes, me follaré un guerrer de Terracota, menjaré fiambre en la gran muralla, aniré a perchar nuet en una barca típica xina... les possibilitats són infinites!
Està clar, això significa ara currar com cerdo, pa disfrutar de l´estiu, però bé.
Tornant al viatge del poble dels auelos, una de les experiències més apassionants va ser pujar la montanya en un cacau. Sí, resulta que voliem anar a visitar als tíos, que vivien en un poble entre montanyes tot apartat. Mireu si estava apartat que no hi havia accés amb cotxe. Però els xinos estaven convençuts que podien anar amb el cotxe pel camí de cabres. Un d´ells tenia un QQ una especie d´Smart xino, molt mono, però d´una qualitat no massa bona. Ara, he de dir, que agafar el cotxe ixe i tirarlo muntanya avall en cada pedra més gran que la roda, i que se trenque en plà, té mèrit. Vull dir, el cotxe aguantà la major part del camí. Però quan arribavem al final, en un camí de borregos en cada pedrol que et feia tocar el techo quan el cotxe passava, es queda clavat. Com era d´apujada, es quedà parat i comença a caure arrere... fins el mig d´un riu congelat. Jo feia com una mitja hora que havia passat a l´estat m´importa tot una merda, si el cotxe sen va muntanya avall i morim tots, así em quede. Així es que davant la situació, només que em quedava que riure.
Bé, la visita va ser la típica a una familia xina d´allí: entrar, perfavor senteu-vos, oferir-te pomes, taronges, pipes, cacaus i caramelos, i a partir d´ahí, els xinos xarraven i jo mirava sense enterarme de res. Supose que sería la típica conversació familiar : com van els estudis o el treball, que diu fulanito que fa temps que no el veig, que major t´has fet, que guapo que estás, o el temps no passa pa tu, ja tens novio/a o que diuen els xiquets, la tia manuela es va morir, que desgracia, en lo jove que era (95 anys), y tot això. Vamos, no canvia massa en ninguna part del món.
Després tocà tornar a peuito... eixe dia acabí cansat, pudorós (recordeu que en aquells llocs ningú es dutxava, i després d´una excursió per la muntanya, no dutxarse es horrible), brut... però feliç, com tota la gent d´allí.
A les fotos podeu vore el poble desde lluny, com eren les cases i, jeje, el cotxe, que no sé finalment com acabà...
No hay comentarios:
Publicar un comentario