miércoles, 12 de agosto de 2009

Tot lo que comença, té que acabar






Bé, em quedava mal sabor de boca, tancar el blog tan malament, per la puta censura xina, aixina que faré una ampliació i ficaré 10 fotos del viatge. Només tornar así a Espanya, em vaig sentir desorientat, no només per el jet lag... notava com si un forat negre m´havera tragat i dut a altre món i ara apareguerá en el passat altra volta, un any antes. Así en Espanya les coses només canvien a pitjor. I ahí van les tres conclusions finals de la meua estancia en companyia de xinos :

  • Primera conclusió : La locura xina. Només arribes a xina, penses, estos están torrats. Veus coses rares, fan coses extravagants, i extranyes a la teua forma de pensar, no pares de comparar. Però quan he tornat así Espanya, el primer fin de setmana me comenten que en Barraca li han pegat a una navaixà al coll, que van a ferli un mausoleo a Michael Jackson i volen ferlo premi Nobel de la pau, un fill adolescent li ha pegat navaixà a sa mare perquè no volia ferse el llit, veig la tele i es lamentable la prensa rosa y el gran hermano edició 35, en torontos i maricons, lo escandalosa que es la gent así, sobretot els críos i els niñatos en la música chim-pum, vas a les discoteques i tot es una pantomima de gomina i fardaxería, es una competició a vore qui está més sunormal de tots, el meu veí cantant "el melonero" a les 10 del matí, només perque sí... ¿qui está més loco, els xinos que menjen pimentó roig pa desayunar o els domingueros que caguen dins la mar els diumentges? No podem juzgar als xinos, mos creguem superiors per ser europeus i tindre la xufa més gran (que la tinguen com un cigró no vol dir que no procreen, que son 10 voltes més que moatros), i jau, ahí com si tinguerem el coneixement, el poder i la cultura i estem igual de xafats o més.