Críos y carrancs

e

Bé, em quedí en la visita al primer parc (ahí em teniu en una foto que m´han passat en un dels karts). Arribà la nit i anarem al hotel de la ciutat, i com cabia esperar, pues en el hotel per la nit festa... una festa que comença a les 20 i acabà a les 23, una festa que no volia eixir ningú als passillos per por a fer ruido i que llamaren l´atenció... Però bé, almenys havien comprat cervesses. I jo era el únic que bevia. És més, era l´únic que crec que arriba a bufar-se un poc després de beures 7 cervesses de pot i una de litro de botella. No hi havia res que fer. I damunt els chinos, niñatos de 21 anys, es dedicaven a jugar a "beso, verdad o atrevimiento", i no t´ho perdes, el beso en un plástic en la cara de l´altre, per si s´apegaven algo roïn. I aleshores comencí a vislumbrar que la meua experiència en festes xines era real: els xinos són infantils. No tenen drogues, no beuen, no fumen, juguen a les cartes i a jocs que, en definitiva, em sentía com si estaguera en l´habitació de l´hotel d´octau d´EGB, però més light encara. Així que quan vaig beure comencí a soltar bastardaes, quan me tocava triar el jocs, intentava fer-los el més pervertits possibles, tipo, a qui li toque se lleva 8 prendes de roba i fa un strip-tease, o apartar el puto plàstic del "kiss" (me tocà una tia, però dona igual), o fer un calvo, jo que sé, tonteríes que a ells els pareixen repugnants i que jo me partia mentres em miraven com si fora el dimoni. En un dels jocs em tocà guerra de cervessa, però el altre xino no saxà el pot, i jo el vaig banyar de cap a peus i vaig fer l´habitació un asco... però tú, era una festa i em sentía com en prescolar...

Crec que des d´aquell moment els xinos del viatge em miraven en cara rara. Però el millor estava per vindre. Al sandemà pel matí anarem a un parc natural. Sí, el parc on pots vore els pejesapos i els carrancs. Pues bé, els xiquillos chinos, com els vaig a dir, se clavaren pel parc a agarrar carrancs, i els ficaren en una bolsa de plàstic. La xiquilla encarregada d´organitzar el viatge anava en una bolsa poant els carrancs, i quan acabà la visita (pues com si anares a l´Albufera al racó de l´olla, però en carrancs i pejesapos i pardals de diferent tipo), els vaig dir : "torneu els carrancs al riu". No volgueren, sels volien quedar... com el xiquet xicotet que sen va a la mar en el poalet i agarra el carranquet... i a les 4 dies el té en casa flotant pel poal. Tots ho hem fet alguna volta, però...en 5 o 6 anys, no en 21 o 22, per favor.

I com diu la gran frase, això no és res pa lo que te que vindre, aixina era. El següent pas, era, anar a un hort de taronjes, pagar un tiquet d´entrà... I COLLIR TARONJA. Sí, com ho sentiu, és la nova diversió de la gent ciutat, pagar per anar a collir taronja en un basket. Molt fort. Els xiquillos s´ho passaren força bé, i les taronjes que collies te les podies quedar, i clar, acostumbrat a collir, si he anat, de veritat, en el hort de mon tío, o d´algun amic, aní a destall i em feren deixar la mitat de les taronjes. Aixina i tot, ho trobe ridícul, divertir-se collint, ¿qué seria el següent, anar a birbar? Podriem ficar un parc d´atraccions en els horts del Nando: collir i birbar, pague vosté i façam faena!!!! Caguen la puta misèria. Damunt comprí unes coxinaes pa menjar que tots compraven i que algú em digué "delicious", una espècie de pasta blanca que estava ultrarepugnant, era com tragar pastelina.

I com diu la gran frase, això no és res pa lo que te que vindre, aixina va ser. Després de collir anarem a menjar al restaurant, i resulta que en la cola pa llavar-se les mans, una tía (la podeu vore en la foto, en l´escaleta, la primera. La que saluda era la meua nova companya d´idioma), es gira i em fa la típica broma de banyar-me en els dits. Jo li responc en una punyà a l´esquena perquè en xopà tot, però una punyà sense apenes força, com li pegues normalment a les dones de broma. La tía no digué res, se n´anà i es sentà, tota seria.

Una hora després, estem en l´autobús pujant per tornar a casa, i de colp i repent la mateixa tipa es para en el corredor de l´autobús i se fica a BRAMAR, a plorar i a xillar, senyalant-me en el dit, diguent-me DE TOT. Jo flipava en colors, tota la gent del autobús mirant-me (la gent de l´excursió), com si jo l´havera violat o algo, i jo no entenia absolutament res, perquè en eixos moments ni recordava l´incident de la punyaeta. Sé fica a bramar diguentme que era un fill de puta, un maltrataor, un descortés, un maleducat, ... un numeret de por. I jo preguntava, ¿però jo que he fet? Perquè clar, la tía ho deia tot en xino, tota roja i plorant en un atac d´ansietat. I después un xino del meu costat em digué que la tía estava diguent que jo li havia pegat, que això era una afrenta personal... mare meua, mare meua, mare meua... Vos jure que en eixos moments tenia la conciència tranquila i estava a punt de descollonar-me en la cara de la tía, però m´aguantí. Al día següent parlant amb Alaa, el meu amic moro (un dels meus millors amics así), em digué que és una cosa habitual en les dones xines. Si jugues en una dona xina i li fas un gest que no li agrà, com una palmà o una punyà de broma, les probabilitats de que això passe són altes. A ell i altres amics extrangers també els havia passat. Quan al final tornarem a casa, em vaig disculpar amb la tía, agafí els putos carrancs que els niñatos havien abandonat en l´autobús i aní al riu de la universitat a tirar-los. Sé que els carrancs morirán en el riu de la universitat, però més val morir lliure que en una bolsa de plàstic al contenedor. I una cosa sé ara : no me trague ningún puto crío de la meua classe. Están torrats.