No he escrit massa últimament, principalment perquè tampoc tinc res que dir. M´he passat aquestes setmanes estudiant per al projecte i el puto chino. He millorat, però segueixc sent un incompetent que no sap dir quasi res. De totes formes ja comence a pillar com funciona l´asunt. La veritat, costa moltíssim parlar xino, ja no per la pronunciació, sino perquè no tenen temps verbals. No es que no conjuguen, es que no hi ha passat ni hi ha futur. Com m´explicava MingJia, per als xinos les coses o están fetes o no están fetes. De manera que si algo ho dius, ja está fet, i si no, aleshores tenen un montó de partícules tipo 吧 ，马上， 还 ， i trenta mil més que has d´aprendre per saber que dir en cada situació. I clar, jo preguntava, aleshores, si estás parlant de fa 3o anys cap arrere, ¿com ho dius? Pues primer, fiques la data, o dius 30 anys enrere, i després, tot el demés , i el que sent ja sap el contexte... De manera que si sents una conversació començà de un xino no saps si està contant algo que ja ha passat, o que està passant ara. Per al futur es distint, gasten una partícula 要 i és més fácil d´identificar, però es molt raro sentir als xinos parlar en futur.
La veritat es que en qualsevol lloc d´europa, en 3 messos i un poc de dedicació ja estás xaparrujant l´idioma, però el xino té tela... Tampoc es pa menys l ´àrab, si vols aprendre moro, te pots morir, almenys els xinos tenen dibuixets, els moros punts i ralles... Jo vos recomane que aprengau almenys un idioma raro pa fer el fardaxo i anar diguent, jo sé swahili o rus, i quedar-se en tota la penya. La part roïn dels idiomes es gastar-los. Perquè si aprens anglés, de puta mare, et baixes películes originals, sents música, lliges coses... Però si aprens el idioma d´Alaska i después vas a viure en Corbera... és un poc inútil. Altre problema és quan saps més de 2 idiomes, el teu cervell cortocircuita i mescla una merda en altra. Es com si el cervell sols tinguera lloc per a 2 idiomes, i el tercer, el té que estacar entre els altres dos. Per exemple, tinc el anglés on tinc el castellà, resultat, cada pronunciació d´spanglish del cagar-se, i el xino estic clavantlo (no sé perquè), on tinc el valencià. De manera que sempre em passa quan estic intentant parlar i no recorde una paraula, plene el hueco en la paraula en valencià que més li se pareix... wo yao chi fan la mà...
Altra afició lamentable que m´ha pegat ultimament és el Go!. Original de china, el Wei qi, (iGo en japonés i Ban Duk en core-ano) és un joc de taula que té més de 4000 anys (com tot así). Per als xinos, els japonesos i els coreanos, és una espècie de guerra patriòtica. Encara que el Wei qi va eixir de Xina, el Japó ha sigut qui més ha desenvolupat el joc ( fa 1000 anys era una obligació per als jefes militars saber jugar, i hui en dia tenen instituts especialitats on entrenen críos desde que naixen) , aixina i tot els millors jugadors del món són coreans. Entre els tres se monten campeonats on es juguen verdaderes fortunes. Un títol de Go! perfectament pot suposar-te 500.000 euros, però com en tot, hi han professionals que hasta quan caguen están jugant. Altre micro-cosmos de drogates i locos, com en totes les coses.
La raó de la potra es que aní a un club de jocs de taula d´así (total per vore si havia alguna tía d´interés, però no...), i acabí en cuatre xinos tratant d´ensenyar-me jugar al Go!. Frustrat per la dificultat del joc, passí per la llibrería i em comprí un llibre d´iniciació.
El millor tutorial d´internet el podeu trobar a aquesta página : http://playgo.to/index-e.html
El go es un joc on hi han pedres blanques i negres i cuadrats. La idea del joc és capturar la major quantitat de pedres enemigues i acabar la partida en la máxima quantitat possible de territori. Al principi et trobes desconcertat, no saps per on pegar. Però quan jugues un poc, en el teu serebro comences a distinguir les arees i a vore més enllà de les pedres, com si realment fora una guerra i on tens que pensar cada moviment del contrari, perquè cada pedra colocà pot decidir per complet la partida. A tots els que els agrade el ajedrez, els diré que el Go! és molt millor, i més divertit, encara que no ho parega al principi. De fet, és el millor joc de taula que he vist mai (home, el juego de la llOca sempre tindrà un lloquet en el meu cor).
Si voleu jugar, podeu descarregar-vos el glGo.
La veritat es que en qualsevol lloc d´europa, en 3 messos i un poc de dedicació ja estás xaparrujant l´idioma, però el xino té tela... Tampoc es pa menys l ´àrab, si vols aprendre moro, te pots morir, almenys els xinos tenen dibuixets, els moros punts i ralles... Jo vos recomane que aprengau almenys un idioma raro pa fer el fardaxo i anar diguent, jo sé swahili o rus, i quedar-se en tota la penya. La part roïn dels idiomes es gastar-los. Perquè si aprens anglés, de puta mare, et baixes películes originals, sents música, lliges coses... Però si aprens el idioma d´Alaska i después vas a viure en Corbera... és un poc inútil. Altre problema és quan saps més de 2 idiomes, el teu cervell cortocircuita i mescla una merda en altra. Es com si el cervell sols tinguera lloc per a 2 idiomes, i el tercer, el té que estacar entre els altres dos. Per exemple, tinc el anglés on tinc el castellà, resultat, cada pronunciació d´spanglish del cagar-se, i el xino estic clavantlo (no sé perquè), on tinc el valencià. De manera que sempre em passa quan estic intentant parlar i no recorde una paraula, plene el hueco en la paraula en valencià que més li se pareix... wo yao chi fan la mà...
Altra afició lamentable que m´ha pegat ultimament és el Go!. Original de china, el Wei qi, (iGo en japonés i Ban Duk en core-ano) és un joc de taula que té més de 4000 anys (com tot así). Per als xinos, els japonesos i els coreanos, és una espècie de guerra patriòtica. Encara que el Wei qi va eixir de Xina, el Japó ha sigut qui més ha desenvolupat el joc ( fa 1000 anys era una obligació per als jefes militars saber jugar, i hui en dia tenen instituts especialitats on entrenen críos desde que naixen) , aixina i tot els millors jugadors del món són coreans. Entre els tres se monten campeonats on es juguen verdaderes fortunes. Un títol de Go! perfectament pot suposar-te 500.000 euros, però com en tot, hi han professionals que hasta quan caguen están jugant. Altre micro-cosmos de drogates i locos, com en totes les coses.
La raó de la potra es que aní a un club de jocs de taula d´así (total per vore si havia alguna tía d´interés, però no...), i acabí en cuatre xinos tratant d´ensenyar-me jugar al Go!. Frustrat per la dificultat del joc, passí per la llibrería i em comprí un llibre d´iniciació.
El millor tutorial d´internet el podeu trobar a aquesta página : http://playgo.to/index-e.html
El go es un joc on hi han pedres blanques i negres i cuadrats. La idea del joc és capturar la major quantitat de pedres enemigues i acabar la partida en la máxima quantitat possible de territori. Al principi et trobes desconcertat, no saps per on pegar. Però quan jugues un poc, en el teu serebro comences a distinguir les arees i a vore més enllà de les pedres, com si realment fora una guerra i on tens que pensar cada moviment del contrari, perquè cada pedra colocà pot decidir per complet la partida. A tots els que els agrade el ajedrez, els diré que el Go! és molt millor, i més divertit, encara que no ho parega al principi. De fet, és el millor joc de taula que he vist mai (home, el juego de la llOca sempre tindrà un lloquet en el meu cor).
Si voleu jugar, podeu descarregar-vos el glGo.
2 comentarios:
El Go es la canya, ya que estas allí comprat un tablero, fitxes i cuant tornes juguem xD
para los mas frikis, quizas os guste una serie de dibujos q se llama hikaru no Go. la verda es q esta muy xula y enganxa. sus la recomiendo
Publicar un comentario