La festa la cochambre

Estava jo un dia fent les meues cochinaes i tratant de vore porno per internet, quan tocaren a la meua porta. Eren un gordo i una tía bona en cara de presentaora de televisió. El gordo es presentà com Xuxu, i després de dir-me 300 voltes "my friend", me dona una invitació per al dijous dia 23 anar a una festa de benvinguda.

I arriba eixe dia, o siga hui. Estava jo mig costipat (así ha canviat el temps i ara fa fred), intentant olvidarme de la meua miserable existència en terres grogues i deleiterme en alguna pelicula americana roïn, quan el gordo Xuxu tocà a la meua porta. I aleshores recordí la festa del averno que m´esperaba. I d´açò va aquest post, ¿com es una festa xina? Pues una festa xina es com una festa de iaios de la tercera edat però llevant-li el element de picardia i els xistes verdongos. I el pitjor d´aquesta festa, adivineu qui eren els convidats especials... els estranjerous. El gordo Xuxu anava captant als alemans que trataven de fer com si no s´enrecordaren, inclús un ha tratat de pegar a fugir. Al final tots els alemanots han acavat apareguent perquè hi havia cervessa gratis. Calenta, però gratis.

Ahí estem els alemans i jo, en primera fila, tots els xinos mirant-mos, casi faltava que mos tiraren cacaus. Damunt anavem en roba d´anar per casa i els xinos estaven mudats.... I ara ve la pitjor part, en diferència, els jocs. Perquè no sé si sabreu quina és la forma preferida dels xinos de passar les festes, una de les coses que més he odiat desde que vaig náixer, un dels pitjors invents de la humanitat (pitjor que la navaixa del Nando), això que fa ruido i te fa patir els oïts sense parar, la pitjor de les tortures acústiques : el karaoke. Después de una nefasta presentació de la china milenaria, de jugar al precio justo patètic, de un joc de acaçar-se en bufes, de varios cantes i bailes en karaoke imitant els Beatles i famoses operes chines, una discussió de la globalització (m´he quedat gelat, dos minuts antes estaven jugant al corre corre que te pillo i de repent es fiquen a parlar de la globalització...), un cordó roig que si se parava la música quan el tocaves, te tocava cantar el karaoke, i un sinfí més de parides sense nom propies de xiquets de quatre anys (m´ha tocat un portafotos de Winnie The Pooh, seré feliç eternament), s´ha acabat la tortura. O això pensava, en acabar-se la festa m´han convidat a una igual la setmana que ve, on he de parlar d´Spain y tot lo que me passe per la raba. Igual els conte mentires, s´accepten tot tipus de sugerències!

La part bona per a mí ha sigut el final, els xinos demanant ferse fotos en els estrangers, he conegut veïns meus ( i veïnes :) ), i tots volent ser el teu millor amic. "Football, spain, Raúl" (no saben que està millor fora de la selecció ) o "Barcelona, Madrid" són coses que he sentit mil voltes aquesta nit. M´ha fet gracia, estava en un alemà que du rastes, i s´acosten un montó de xinos i se fiquen a preguntar-li sobre el monyo, que com sel feia, com sel llavaba, i una es queda mirant-lo i li fa "Can I touch your hair?". Jo estava partint-me el cul, i lo millor ha sigut quan una li ha preguntat que si fa un any estava en no sé quin lloc, que havia vist fa un any un xic en el mateix monyo, si era ell... I després lo típic, fotos com si fora un Mickey Mouse del eurodisney, etc... Menys mal que no tinc una pinta rara i solc passar desapercebut. Aixina tot, és dir que sóc espanyol i venen un montó de xinos a vore que faig, com si fora un animalet del zoo. No és per tirar-me flors, però jo sóc el puto amo. ¿Perquè he dit eixa frase? Jo que sé, primer perquè la fama se m´està pujant al cap, això de fer-se fotos i donar telefonos a tot kiski, mola, i segon, perquè és de veres. Ahí queda el mandao, pa qui sel vullga pimplar.