Shanghai naigt (1)

No podía deixar de mirar aquell punt fixament. El danés parlava i parlava, no recorde de qué, i tampoc m´importava. Jo no podía deixar de mirar ahí, exactament en la part esquerra del sobaco del tipo, on algún hedor humanitari havia atret l´erràtic vol d´una moscarda. La moscarda era gorda, peluda, com un dit de gran, amb el ventre pelut i ralles blanques i negres. Bonica amanta. Després d´asear-se i netejar-se, la moscarda, com fan estos bitxos asseats y en tanta cultura, volà per els caps de varios xinos que estaven asseguts al autobus.

El matí prometia el oro y el moro a qualsevol guiri : anar a Shanghai, a vore els edificis plens de colorets, la Puta d´oriente en tot el seu esplendor. Después de l´habitual hora i mitja de viatje de Jiading (el meu campus) a Shanghai, me n´aní al cuchitril del meu amic danés. El que vaig a dir ara es fort, però es de veres. Normalment, quan la gent veu a algú que li falta un braç, a un negre, a un cara-anfonà o a un toronto, intenta actuar com si fora una persona normal. I això és una cosa que no entendre en la vida, perquè no són normals. Aleshores, ¿a sant de què fem el subnormal aixina? Lo mateix pensí del meu amic al principi : a este tío li falta volta i mitja de fornaetes. Ara estic segur que té una enfermetat mental. Al principi anava en broma : el tío te pasta, parla 4 idiomes i está acabant una carrera. Però a voltes es queda parat i fa moviments estranys a lo Rain man, o a voltes parla com Forrest Gump. Li diré Crof per a abreviar.

Abans de descriure curiositats de la visita a Shanghai vos contaré que ha passat aquest matí. Al despertar-me, m´he fet una botella de café ( si vols café, así es embotellat o en llanda, a lo coca-cola), mentres el tipo s´arreglava, davant de mí. Si, el seu pis té 30 metres quadrats, no es més gran que un saló, la cuina està davant del water, i el water al costat de la dutxa, un cristal ho separa i un llit. Jo dormia en un sofá baixet al costat del llit, un poc amb complexe de gos. Ni que dir que amb l´excusa de que no tenia llençols, m´he comprat els meus propis per a dormir, xq este home es igual de net que els xinos mateixa. Bé, de repent el tipo es canvia i el veig eixir al corredor de fora, ixc i li pregunte, se n´anem ja. No contesta. Està en un dels seus tics nerviosos, menejant el cap i les mans sense parar, com ja vos he dit, aquesta persona estic convençut que té algún tipus d´enfermetat mental real. Jo no més dic subnormals als que ho són de mentira i no s´ho mereixen. Així es que pensant que estava tot apunt, trac els meus trastos fora, al corredor, davant d´ell : una impressora que m´he comprat (50 euros, mateix preu que Espanya, si vos penseu que xina és barata... tranquilitat, ja parlaré algún día d´això) , maleta, llençols i un coixí. Crof segueix "estirant-se" i li pregunte tres o quatre voltes i se n´anem, diu que sí. Tanque la porta i als dos minuts es gira i em diu que perquè he tancat. S´ha deixat claus, cartera i mòvil dins de l´apartament. Al final, després de mitja hora de meditació hem anat a classe, i lu he deixat diners i el meu mòvil, per a que toque a la novia o al tipus que li va alquilar el piso, jo q sé, ja s´aviarà, però el rato que m´ha fet passar, en el ara que collons faig, etc (em referisc a mí, preocupat pel tipo, que ja mel veia dormint en mi, ell estava tot feliç, com si res havera passat), ha sigut fatídic. Ara jo estic sense mòvil, quan demà he d´anar a pel passaport, i damunt, no vos cregau que el tío m´ha dit, deixam per a l´autobus i per a dinar, no, no, he tingut que anar al caixer a traure pasta per a deixar-li-la. I damunt me fa, t´ho tornaré. Home, faltava, una cosa es que jo tinga voluntat de dir-li, tin et deixe 10 euros, i altra que em digues, deixam 50 euros imperativament, que això són molts diners así en xina. Però bé, cap problema, només que pense que es una situació que no li passa a una persona normal!!!

El més graciós es que al final li ha tocat a la novia... que tenia clau del pis. ¿Y perquè no dius això antes, so ninot? Oh, es que li feia vergonya perquè ja es la segona volta que li passa... Caguen la tita... Altra curiositat es que vos preguntareu perquè collons tenia classe un dissabte. I un diumentge. Els xinos no fan ponts quan tenen vacacions. Si una festa cau dilluns, mouen el dia de treball al dissabte o al diumentge. No es tallen. Estic totalment descolocat: un diumentge que es dilluns, xq el dimarts es festa, el 1 d´octubre, día Nacional de Xina.

El camí fins Pudong estagué interessant. Nanjing Road, ple de llumenetes, de gent oferint putes, de putes, de maleantes, de pobres acossant-te per una almoina, tíos venent rellotges i bolses ilegals, la policía acaçant-los de volta en quan, guiris en cara de felicitat dalt de trenets de passeig, guiris en cara de felicitat comprant en tendes caríssimes on se veuen les cares en gran de Brad Pitt, Michael Scofield (no sé el nom real i ni m´importa) , Angelina Jolie o Halle Berry. Això, si, impressionant, l´alçada dels edificis de formes futurístiques t´aborrona i t´abstrau a un món que no entens massa bé, ple de contradiccions, impactant, on les paraules es queden curtes.

Pudong és el centre comercial i financier de Shanghai, on només estan les companyies de pasta, pasta, on el metre cuadrat d´apartament val 10.000 euros, i on la gent que es pot permitir luxes va a les perruqueries pijes, al starbucks pijo-café, a les tendes de Vogue, Lacoste, Nike i Adidas autèntiques, on si tens diners pots conseguir els menjars més extravagants de la més alta cuisine. Shanghai és una ciutat bonica, tecnològicament : pantalles enormes, neons com las Vegas, altures impressionants, edificis impossibles. La passió dels xinos per la tecnologia es apabullant. Deurieu haver-los vist plorant en lo del cohet Shen Zhou, pareixia la primera final del gran hermano, per les televisions. Están convençuts que al 2020 construirán la primera base en la Lluna. També he vist en projecte alguns dels edificis per a la Expo 2010. Un d´ells es com un cubo, però sense bordes, tot ple llums canviants, el propi edifici es una pantalla, una rallà.

Però no pagaría ni un duro per viure en esta puta merda. Que els donen a tots pel cul, francament. Açò es la ciutat de la pela, on qui trau els ous per fora en el balcó més alt, li pija la cara al de baix. Preferisc un poble entre les muntanyes.

Bé, vos deixe 5 fotos, i ja continuaré demà!!!