L´últim dia de tots

Ie, estic hasta el pardal. No he escrit en una setmana al blog per una raó molt sencilla : he estat en grip, i no costipat ronyós, grip de 38 i 39 de calentura i mal de gola infernal. Hui ja estic més potable i ja puc escriure coses en claritat. Però em trobe extrany, no estic abandonant solament el meu blog, també estic abandonant la meua miserable vida. Després d´una setmana en el llit, arrejupit esperant que el dimoni toque a la porta i me diga, agarra trastos que mon´anem ahí baix, soportant la mala veu i la música del fill de puta del veí, que un dia eixiré en la xufa per fora i li pijaré la porta com els gossos, sense fer res de feina i estudi, i tots els meus pecats menjant-me per dins.

No em sent agust ja escrivint al blog. Probablement faça uns quants posts més del viatge de gener, perquè sería una pena no ficar les fotos dels magnífics llocs que vaig visitar, però em trobe censurat totalment. Jo vos recomane que si algún dia aneu d´intercanvi, aneu asoles. No passa res amb la companyia, hi ha gent que sense ella no pot viure, però en el moment que toques un grup de la teua patria, et deixes arrastrar per la voluntat majoritaria. I si no, si al final decideixes ser un marginat, com és el meu cas, i t´autocondemnes a l´ostracisme i a ser el sollanero solitario, et dones compte que les coses han canviat i has perdut tota intimitat i les exclusives ja no ho són tant. Si per exemple passa un fet i tu ho mires amb les teues altres opinions, els altres també tindrán les seues, i segurament diferents. Tota comparació és destructiva, i sols la presència d´algú es prou per destruir tota creativitat.

Després d´açò, acabaré el blog. Ja vos he dit els motius: he perdut la llibertat de dir tot el que vull, perquè a mi aquest blog a més d´una via de comunicació, era una vía d´escape. Si aquest problema li fiquem que la gent ja no em visita (ningú diu mai comentaris, i jo ja no sé si la gent que ho llegia abans s´avorrit), crec que és el moment ideal d´acabar.

Les fotos vos fique les de l´ultim dia a Taiyuan. Aquest dia va ser especial per a mí. S´acabava tot i tornava a la normalitat de la vida d´estudiant. Se n´anaven bons records que sempre estarán ahí, però sobretot la sensació, de que finalment conec Xina com és. Recorde caminar pels carrers amb les tendes de pius de goma (he ficat una foto pals curiossos), i els carrers iluminats per farolets de nadal en un ambient fred i apagat. Recorde arribar a la plaça i passetjar amb la cámara, fent fotos, fumant l´últim cigarret, sense pensar en res, i vore una dona en un rincó plorant, els taxis disparats quasi-atropellant, i un tipo en pinta de mafiós mirant-me de reüll mentres parlava pel telefòn. I al dia següent, autobús i a l´aeroport.

¿Significa que he narrat tot el meu viatge al nord? No, hem queden tantes coses: el poble de montanya amb els huelos, la visita als tíos en les montanyes abruptes on els cotxes no podien entrar, la visita a PingYao i a Jingci, i moltes coses més. I després les futures coses per vore así...

Espere les vostres opinions, i si no hi han, vol dir que aquest blog, ha tocat el seu fi.