El viatge infernal

Continue relatant els inicis del viatge. Les fotos son de Taiyuan el primer dia, del tren, i del autobus. Curiositat, en l autobus ficaren Terminator 3. Vore el Chuache parlant en xino no te desperdici!

El dia 11 pel matí quedí amb el meu amic Fei per anar a comprar coses pel viatge. Un viatge amb tren de 22 hores, necessitava d´aliments en el trajecte. Comprí el mateix que ell, mal fet. Hi ha una cosa que hi ha que saber dels xinos. No distinguixen gens entre el menjar de pot envasat de fàbrica i el natural. En Europa tenim una espècie de pavor als E-Numeret, al menjar altament envasat i el sabor desgastat del congelat i el pot. Però aquesta gent, no. Compren frankfurts, pastelitos, sopes de pot, vamos, porqueríes d´ixes que al rato tens mal de panxa fijo. La cultura de lo natural i macrobiòtic en els supermercats xinos no està impossà. La fruïta i la verdura pot estar dues setmanes allí esperant-te, la carn està especià i en llanda o enplasticà. Sempre que compres menjar al carrer, t´ho fiquen en una bolsa de plàstic, i la majoria de voltes inclús et calfen els aliments amb microones amb la bolseta asquerosa de plàstic . En el carrer el menjar es fa a foc amb carbó, i si vos cregueu que les parts torraes i negres les lleven, ho porteu clar.
Les conseqüències del menjar envasat a lo bollycao per als estudiants es veuen clarament. Per fisiología els xinos están flacs, no en veus molts grossos (encara que hi han cada volta més i més), però les cares amb granets abunden en la universitat degut a ixa merda de dieta de pot.

Bé, havent comprat la basura de menjar, agafem l´autobús i anem a l´estació de tren. Les estacions de tren en Xina són un caos brutal. Están a cromull i quan el tren arriba tots comencen a correr i a espentar-se per pujar, forçant-te la massa humana a fer el mateix de una manera molt violenta. La causa, al principi no la sabía, però al arribar me n´adoní. Hi han tres tipus de tickets : habitació amb llit, seient i dret. Per a un viatge de 1400 Km, el llit sona bé, però els llits dels trens xinos donen agonía de la merda que tenen. Teniu en compte que entre trajecte i trajecte els vagons es netejen lleugerament. O siga, va un tío, arreplega les botelles i agrana un poc i va que es mata. Aixina que em vaig decidir pel seient, 90 yuans, uns 10 euros (tarifa d´estudiant, preu normal 180 yuans, 20 euros). Barat, però a quin preu. Com anava diguent, la gent corre per una sencilla raó: ficar les maletes en els llocs es difícil i et pots quedar sense lloc i tindre que aguantar la maleta tú mateixa. La gent arriba i s´espenta, i al vore el seient... es un silló per a tres persones en el qual t´embutixes. Res que vore amb els trens europeus. El pitjor encara estava per vindre. Perquè el límit de tickets de peu pareix no tindre límit i pots vore com la gent entra i entra i entra. La calefacció a tope i la gent segueix entrant i entrant. La situació per a mí es lamentable, però per als demés pareix una cosa normal. Finalment el tren mou, i pareix el metro en hora punta. Hi ha gent que permaneixerà de peu més de 15 hores. Es problema seu per comprar el ticket barat... Però si no arribes a temps per a comprar seient, no et queda més remei.

Per a més inri, apareix la tía del carret cada hora venent revistes, cacaus, fruita (no molt fresca...), i menjar variat. el carret ha de passar per un corredor a cromull i la gent se te tira damunt. La calefacció a tope, pot ser més de 30 graus. Però no la poden reduir perquè no es uniforme. Va per caldera, el qual vol dir que els primers seients están més calents que els del final. Obviament, la gent en cada parada baixa i nova gent puja. Impossible dormir. Damunt, en els trens i els autobusos xinos està permitit fumar. La combinació de calor, gent, fum del tabaco, desasosiego del seient incómodo, em donava ganes de morir. Només volia que s´acabara el viatge, i clar, quan una cosa vols que acabe, es fa molt i molt més llarga per a tú.

Aní al water una volta sols. Com sabreu, un forat que dona a la via i que pots hasta vore els rails de la via passar. Hedor impenetrable, merda ampastrà per tot el piso. Que iluso, i jo aguantantme perquè pensava que al arribar al hotel el water sería bo... que equivocat estava.

23 hores després (el tren es quedà parat una hora més en una estació, no sé perquè), arribarem a Taiyuan. No vaig parlar molt durant el trajecte, perquè el meu xino es massa deficient per a mantindre una conversa. Anava amb Fei i una amiga de la novia que es del mateix poble, la mateixa amb la que el dia anterior havia anat amb ella i el novio i el meu amic i la novia a comprar roba d´hivern. La novia de Fei, Xin, no venia perquè havia agafat l´avió. Més car, 100 euros, però més comfortable. 2 hores de vol. Després del viatge de l´averno no ho vaig dubtar... al tornar, avió.