Com aficionat a les películes, estos dies que he tingut vacances, m´he pegat la panxà nocturna de vore noves películes. En total, he vist Blindness, The Wrestler, el Che, Gomorra i la peli de la cual vull parlar, Ip Man. Totes elles son grans pelicules, especialment m´ha agradat la del Che, que encara que probablement no siga molt fidel a la realitat i tinga algo de maniqueísme americà (rollo, el capitalisme es roïn, però el comunisme és l´infern), la película es prou creíble. Es curiós, com ara que el bloc comunista està pràcticament destruït, les películes agafen una nova postura política: les idees del comunisme no són roïns, però l´home sí que es roïn per natura humana, i per tant, no podrà mai aplicar-se. En realitat, algo de raó hi ha en tot això: la societat canviada amb sang, serà una societat amb sang.
The Wrestler, del gran Aronofsky (en companyia de Nolan, els dos millors directors de cine nortamericans actualment), és una oda a ixos huelos miserables que han passat la época de fama i no poden parar de fer el que sempre han fet, inclús sabent que ja fan el ridícul més que altra cosa. I la de Blindness, basada en una de les millors noveles que he llegit, Ensayo sobre la ceguera, de Saramago, es pot vore, però no transferix les mateixes sensacions que el llibre, s´acosta i poc més.
Bé, i anem a Ip Man. Ip Man es la historia de Yip Man, un dels mestres de Bruce Lee, un dels principals difusors del Wing Chun. No contaré res de la peli, és una pelicula de kung fu, digam semi-biográfica, però dir que es la millor película de kung fu desde Fearless, de Jet Li. El protagonista, Donnie Yen, ya l´havia vist en dues películes, no es que siguen molt bones, però les parts de lluita per part del tío són espectaculars. No es un nou Bruce Lee, com alguns diuen, però que va a ser, prompte, conegut com un dels grans, en companyia de Jackie Chan (que està pa que el tiren al contenedor ja, em recorda a The Wrestler), Jet Li (que ha patinat en La Momia 3 i comença la seua decadència), i com no, el insuperable Bruce Lee (les películes son malíssimes, però la demostració física en elles encara impacta 30 anys després).
L´altre nou figurí que m´ha llamat l´atenció es Jackie Wu. Vos recomane la peli Fatal Contact, feta per al luxe d´ell. El tipell es famós así en China, i es perseguit per la prensa del corasón, te fama de follaoret i de tindre pasta pa cremar fent-se el fardatxo. Ja vorem que es d´ell. Personalment m´agrada més el marica de Donnie Yen, però pa les ties està més bo el sapo ixe. Lo mal dels actors es que fan una merda i se creuen déu sap que.
Es curiós, com Jean-Claude Van Damme diu en la seua pelicula JCVD, en el comentari ixe que diu que ha follat, s´ha drogat, s´ha casat i divorciat 5 voltes, ha fet de tot lo mal absolutament que se fa quan es té fama i poder, i que ara a la vellea això no val pa res; sempre hi han de millors que no tenen la oportunitat del cine. La gent admira Bruce Lee, Chuck Norris i Steven Seagal, però que passa en tots ixos que són bons, el mestres realment i que no coneix ningú? Molt sencill, si realment fores un mestre de kung fu, no t´importaria la fama i la gloria, viures la teua vida tranquilament, sense importarte tot això. Perquè si realment tens dos dits de coneixement, les arts marcials no valen pa fer circo, ni pa fer películes, ni pa anar pegant-se en tot cristo. Això es una moda d´aquest segle, en la cual sempre busquem al millor en tot, necessitem algú important pa admirar i per a seguir, no podem fer les coses per nosaltres mateixos.
El kung fu és un art de vida, no de mort, és una practica diaria per mantindre salut, per comprendre millor el teu cos, per adaptar-te a l´imprevist. No importa que sigues jove o vell, home o dona, flac o gros, tingues musculatura o no, sigues guapo o lleig, tingues l´esquena peluda o verrugues en els dits dels peus, el kung fu és per a tot el món. I quan dic kung fu, dic Tai Chi, Chi kung, Aikido i totes les grans rames de les arts marcials. La gent es burla, diu que el Tai Chi es per als ahuelos, els propis xinos joves són els que més es burlen d´això. Però dius kung-fu i diuen, hostia, defensa personal, Jet Li, Bruce Lee, Jackie Chan. Que equivocats que están.
Però pensar que les arts marcials són impracticables perquè mai arribaràs al 5é dan, o perquè no t´agrada la violència, o perquè són molt difícils i tu eres molt dèbil, es completament ridícul. Aprendre un art marcial es aprendre una nova llengua, comences seguent patós, els moviments són roïns, te veus inferior a tots els que están aprenent amb tú. Després aprens algo i veus que hi ha gent, molt, molt superior a tú, i que si vols agafar-los tindràs que practicar tota la teua vida 8 hores diaries. I aquest es un error, voler ser millor que tots, no podràs, sempre estarà el mestre del mestre del mestre i el xino que desde que tenía 3 anys està pegant pataes. El que hi ha que fer es una pràctica diaria, de poquet de temps, 1 hora està bé, però mantindre ixe hàbit, fer l´exercici físic, dependre dels moviments del teu cos i aprendre el control sobre ells, per a disfrutar-ho personalment i olvidar-se de ser el gallo Nero.
Hi ha un art marcial per a cada personalitat, desde la més agressiva fins la més pacífica. Jo recomanaría que la gent comence per l´Aikido, o pel Tai Chi. Judo, taekwondo, hapkido, karate són més físiques i requereixen més potència muscular. I el problema del Wu Shu es que es difícil de trobar una bona escola en europa d´alguna rama. Però feu el que feu, feu algo i agarreu hàbit. D´así 30 anys ho agraireu (si esteu vius).
Finalment, continue el passeig pel campus, así teniu una foto del supermercat cutre asquerós que vaig tots los dies a comprar, i alguns restaurants que hi han prop. Després està la torre del rellotge. La primera volta que la vaig vore, vaig pensar : "Hostia, una reliquia de fa 100 anys o més que l´han deixat en peu i han obrat tot el demés". Pues no, la construiren fa 2 anys. És una imitació perfecta de la mateixa torre que hi ha prop del museu de les arts en Shanghai, que sí que es realment antiga. Si tinc una oportunitat li faré una foto per a comparar. Bé,bé, fins demà, pastranes.
The Wrestler, del gran Aronofsky (en companyia de Nolan, els dos millors directors de cine nortamericans actualment), és una oda a ixos huelos miserables que han passat la época de fama i no poden parar de fer el que sempre han fet, inclús sabent que ja fan el ridícul més que altra cosa. I la de Blindness, basada en una de les millors noveles que he llegit, Ensayo sobre la ceguera, de Saramago, es pot vore, però no transferix les mateixes sensacions que el llibre, s´acosta i poc més.
Bé, i anem a Ip Man. Ip Man es la historia de Yip Man, un dels mestres de Bruce Lee, un dels principals difusors del Wing Chun. No contaré res de la peli, és una pelicula de kung fu, digam semi-biográfica, però dir que es la millor película de kung fu desde Fearless, de Jet Li. El protagonista, Donnie Yen, ya l´havia vist en dues películes, no es que siguen molt bones, però les parts de lluita per part del tío són espectaculars. No es un nou Bruce Lee, com alguns diuen, però que va a ser, prompte, conegut com un dels grans, en companyia de Jackie Chan (que està pa que el tiren al contenedor ja, em recorda a The Wrestler), Jet Li (que ha patinat en La Momia 3 i comença la seua decadència), i com no, el insuperable Bruce Lee (les películes son malíssimes, però la demostració física en elles encara impacta 30 anys després).
L´altre nou figurí que m´ha llamat l´atenció es Jackie Wu. Vos recomane la peli Fatal Contact, feta per al luxe d´ell. El tipell es famós así en China, i es perseguit per la prensa del corasón, te fama de follaoret i de tindre pasta pa cremar fent-se el fardatxo. Ja vorem que es d´ell. Personalment m´agrada més el marica de Donnie Yen, però pa les ties està més bo el sapo ixe. Lo mal dels actors es que fan una merda i se creuen déu sap que.
Es curiós, com Jean-Claude Van Damme diu en la seua pelicula JCVD, en el comentari ixe que diu que ha follat, s´ha drogat, s´ha casat i divorciat 5 voltes, ha fet de tot lo mal absolutament que se fa quan es té fama i poder, i que ara a la vellea això no val pa res; sempre hi han de millors que no tenen la oportunitat del cine. La gent admira Bruce Lee, Chuck Norris i Steven Seagal, però que passa en tots ixos que són bons, el mestres realment i que no coneix ningú? Molt sencill, si realment fores un mestre de kung fu, no t´importaria la fama i la gloria, viures la teua vida tranquilament, sense importarte tot això. Perquè si realment tens dos dits de coneixement, les arts marcials no valen pa fer circo, ni pa fer películes, ni pa anar pegant-se en tot cristo. Això es una moda d´aquest segle, en la cual sempre busquem al millor en tot, necessitem algú important pa admirar i per a seguir, no podem fer les coses per nosaltres mateixos.
El kung fu és un art de vida, no de mort, és una practica diaria per mantindre salut, per comprendre millor el teu cos, per adaptar-te a l´imprevist. No importa que sigues jove o vell, home o dona, flac o gros, tingues musculatura o no, sigues guapo o lleig, tingues l´esquena peluda o verrugues en els dits dels peus, el kung fu és per a tot el món. I quan dic kung fu, dic Tai Chi, Chi kung, Aikido i totes les grans rames de les arts marcials. La gent es burla, diu que el Tai Chi es per als ahuelos, els propis xinos joves són els que més es burlen d´això. Però dius kung-fu i diuen, hostia, defensa personal, Jet Li, Bruce Lee, Jackie Chan. Que equivocats que están.
He d´admetre que les arts marcials naixen de l´exèrcit, es una forma efectiva de matar i una demostració de força i brutalitat, i està basat en la superioritat de uns contra altres físicament., en un ego basat en l´humillació del contrincant. I també que aquesta brutalitat m´atrau i fascina, i a qui no li agradaria pegarli cuatre bofetaes al pallasso xuleta de turno i partirli la cara en dos? A més, les pelicules de xuleríes i pataes sempre te donen ixa inspiració de dir, vaig a practicar i pegar pataes. Però això només té la filosofía de la competivitat i el poder, no hi ha vida ni satisfacció a la llarga. La satisfacció és la de vore com el teu cos canvia físicament i estàs més ágil per a les tarees diaries, la satisfacció de conéixer reaccions i sensacions del teu cos que mai t´haveres imaginat, la satisfacció de sentir que estás viu quan et menejes. Olvideu-se de chis i energíes, això són tot cuentos xinos.
Mireu, la meditació, el chi, la energía fluint i tota la pesca... això és tot una patraña. Les coses físiques són el que són, el teu cos és el que és. La relaxació de la ment, el control del condicionament, saber que estás condicionat, la voluntat, el conéixer-te interiorment això sí que es real. Però no existeixen superhomes, ni super estats de la ment. No hi ha cap diferència entre el que medita 10 hores i arriba al nirvana i el loco que diu que ha vist la mare del déu. Són tot extrems, fetichismes e interpretacions de sensacions egoístes totalment. L´home és una animal com altre. I encara no he vist un mono o un gos asentat meditant per arribar a un estat mental superior.
Mireu, la meditació, el chi, la energía fluint i tota la pesca... això és tot una patraña. Les coses físiques són el que són, el teu cos és el que és. La relaxació de la ment, el control del condicionament, saber que estás condicionat, la voluntat, el conéixer-te interiorment això sí que es real. Però no existeixen superhomes, ni super estats de la ment. No hi ha cap diferència entre el que medita 10 hores i arriba al nirvana i el loco que diu que ha vist la mare del déu. Són tot extrems, fetichismes e interpretacions de sensacions egoístes totalment. L´home és una animal com altre. I encara no he vist un mono o un gos asentat meditant per arribar a un estat mental superior.
Però pensar que les arts marcials són impracticables perquè mai arribaràs al 5é dan, o perquè no t´agrada la violència, o perquè són molt difícils i tu eres molt dèbil, es completament ridícul. Aprendre un art marcial es aprendre una nova llengua, comences seguent patós, els moviments són roïns, te veus inferior a tots els que están aprenent amb tú. Després aprens algo i veus que hi ha gent, molt, molt superior a tú, i que si vols agafar-los tindràs que practicar tota la teua vida 8 hores diaries. I aquest es un error, voler ser millor que tots, no podràs, sempre estarà el mestre del mestre del mestre i el xino que desde que tenía 3 anys està pegant pataes. El que hi ha que fer es una pràctica diaria, de poquet de temps, 1 hora està bé, però mantindre ixe hàbit, fer l´exercici físic, dependre dels moviments del teu cos i aprendre el control sobre ells, per a disfrutar-ho personalment i olvidar-se de ser el gallo Nero.
Hi ha un art marcial per a cada personalitat, desde la més agressiva fins la més pacífica. Jo recomanaría que la gent comence per l´Aikido, o pel Tai Chi. Judo, taekwondo, hapkido, karate són més físiques i requereixen més potència muscular. I el problema del Wu Shu es que es difícil de trobar una bona escola en europa d´alguna rama. Però feu el que feu, feu algo i agarreu hàbit. D´así 30 anys ho agraireu (si esteu vius).
Finalment, continue el passeig pel campus, así teniu una foto del supermercat cutre asquerós que vaig tots los dies a comprar, i alguns restaurants que hi han prop. Després està la torre del rellotge. La primera volta que la vaig vore, vaig pensar : "Hostia, una reliquia de fa 100 anys o més que l´han deixat en peu i han obrat tot el demés". Pues no, la construiren fa 2 anys. És una imitació perfecta de la mateixa torre que hi ha prop del museu de les arts en Shanghai, que sí que es realment antiga. Si tinc una oportunitat li faré una foto per a comparar. Bé,bé, fins demà, pastranes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario