El monasteri de Bai Wa Shan 柏洼山

Aquell matí, després de dinar (así se dina a les 12:00), GaoPeng (el germà del meu amic) i jo, anarem a l´estació d´autobusos a agafar l´autobús que ens duria al lloc. Com sempre, un autobús-furgoneta en 1000 pams de ronya, i abarrotat fins el tope. El més graciós de tot va ser quan ens va parar la polícia. A tots els que no tenien seient els va fer baixar, els tira del autobús. Obviament, un autobus tan fet merda ( a mitat camí va perdre una o dos peces del motor i pararem uns 5 minuts), no podía abarcar tant. Jo que no entenía res estava cagat mentres el polícia mirava en cara seria i anava tirant gent fora de l´autobús.

El millor de tot es que no havien passat ni 10 minuts que haviem deixat el control de polícia, quan el autobusero para en mig d´un camp i apareixen vora 10 persones més que entren a l´autobus de nou. No, no eren els mateixos, eren altres. Però así el negoci se maximiza a tope.

Després de 25 minuts de asfixia (ja he dit mil voltes que la gent fuma en l´autobus encara que estiga abarrotat), el meu amic li diu de parar al autobusero i mos deixa... en medio de la nada. Jo flipava...es com ixes pelicules que para el autobús en mig d´una carretera i no veus res viu en kilometros, només que pols i muntanyes, i la carretera pedregosa. Pero si et fixaves, davant de nosaltres hi havia una escalera... I que escalereta. Més de 800 escalons amunt a més de 70º.

Com ja vaig dir, no hi havia absolutament ningú, i això molava, perquè no vaig pagar entrada. Segons em va dir el meu amic, en estiu això es plenava de gent, però ara, estavem nosaltres i els pardals. També estava el huelo que cuidava el monasteri en la seua familia. Me molà que envés de dir-nos, que feu así, ale arreu a casa, l´home va ser molt hospitalari, ens va oferir entrar a la casa, donar-nos un té, i sobretot, l´aigua. En ma vida havia provat aigua tan espectacular. Podeu vore la foto, com l´home trau l´aigua del pou, un pou natural, i em donà a provar. No tenia sabor, clar, però la sensació, el frescor de l´aigua era una cosa sobrenatural. Crec que mai he begut aigua, aigua, perquè tots sabem que l´aigua de les botelles està tratada, i més encara la del grifo. Però aquesta era com beure del riu directament, com feien les persones antigament. I no sabeu que satisfacció més gran. Només per això havia valgut la pena anar.

(Continue en altre post aixina fique més fotos).