Les dos torres - torre 2

La veritat, que escriure un blog en valencià gorrindango desanima prou. Igual canvie l´idioma a l´anglés o al chino pa que ho puga llegir el món sencer, i aixina de passo me faig el fardatxo com a que sé més idiomes que ningú i sóc una super-star internacional. La idea d´escriure aquest blog és molt sencilla : quan acabe l´any m´ho guardaré com un diari personal d´aquest any. I no tornaré a escriure més. Per tant, inclús si només ho llig jo per a mí, el continuaré. He vist varios blogs per ahí, si agafeu aquest i fiqueu siguiente blog, voreu.

Hi ha qui fica fotos de la familia fent carantonyes, hi ha qui fa viatges i se fa fotos en negres i pedres grans i velles, hi ha qui trata de vendre viagra i trajes de bany. Però el més habitual són pallassos amargats que conten la seua vida "desgraciada" i diuen, que bonica és la vida si trobara el meu amor, o que festorra m´arreí, en drogues, alcohol i xufa per fora. Més que res són especies de diaris personals que només llig ell@ i algun que altre amic. El més repelent és la quantitat de fotos que se fan d´ells mateixa, o abraçant-se en els amigachos en cares despatarraes. Probablement per la nit es masturben mirant-se les seues pròpies fotos. Després están els altres que traten de fer assatjos literaris professionals describint lentament com es toquen el peçò mentre lligen Kafka, o li fan la foto al gat mort de la veïna i li inverteixen els colors, en un intent de que el món sencer els adore . I per últim els super-blogs professionals escrits per famosos que tenen més visites diaries que l´infern el dia del 11S. Lamentable. Pa mí el meu blog és una puta merda, probablement el pitjor de tots, però almenys, té una utilitat personal.

No anime a la gent a fer-se un blog per a que escriga tot el que li passe per la xorra. Després internet està ple de basura i buscar la informació bona de veritat resulta cada volta més complicat. ¿A que venia açò? Jo que sé, hui m´he alçat en ganes de criticar-ho tot i a tots, i és prou. Moriu-vos un rato.

Continuem en les dos torres, i anem a la segona. Recorde caminar de nou per llocs plens de pols, ronya i carbó, a voltes era com caminar per dins d´un contenedor o d´una mina. El paisatge d´hivern, amb els arbres secs i ni una fulla verda, contribuia a la depressió paisajística; però, aixina i tot, el camí resultava interessant. Com vaig dir ahir, les fotos están que te cagues, però la realitat... lo que va ser ja la repanocha en vinagre, lo máxim, lo que tocà fondo va ser l´arbre. Em va llamar l´atenció, que entre tots els arbres marrons i secs (per l´hivern, clar està), hi haguera un espectacular arbre tot verdet. Pues era de plàstic. Un aplauso senyores, ¿hauré vist gilipollà més gran que ficar un arbre de 2 metros tot pintaet i les fulles de plàstic? Bueno, sí, en les falles encara fan coses més elaboraes i després les cremen, però el cas és, que l´arbret, al igual que el templo, pegava el palo d´antic. Pero no eren, això no feia ni 2 anys que estava construit.

Una curiositat es que Buddha, en aquesta part de xina, és una dona. No sé com ni perquè, però a mi me rallà que les imatges d´ell foren d´una dona, tipo la mare del deú. Podeu vore la foto a través del cristal (estava tancat).

Amb el post de demà, descriure el primer monasteri real ancient que vaig visitar, i a nivell personal, dels millors que he visitat en Xina. La raó: estavem asoles visitant (menys la familia al càrrec del lloc), les vistes, l´aire, l´aigua, tot era espectacular. Em molesta prou que cada lloc que visites en Xina hi hasquen tres cents millons de turistes i dos mil tipos tratant de vendret postals o rellotges. Descubrir el lloc sense ningú fent-te la mà, curiosejant cada cosa fins cansar-te és una bona experiència.